Una cantonada

Doctor Dou cantonada amb Pintor Fortuny. Sembla que siguem a l’Eixample i no al Raval. Un Eixample més petit i silenciós, de carrers estrets i recollits, però amb edificacions elegants i senyorívoles: balcons de ferro, galeries de vidre emmarcades amb fusta, bells finestrals. En plena tarda hivernal, la llum és molt lleu i amb prou feines destaca els colors, també suaus i continguts: el verd poma de les persianes, el gris fosc dels metalls, els diferents tons de marró de les portes. Els arbres tenen també aquí unes dimensions discretes, gairebé arbustives. Som parats davant d’una magnòlia jove, impúber, aliena a l’exuberància d’alguns exemplars de la seva espècie. No sé per què però aquest indret em fa pensar en algun racó –no sabria dir quin- de Nova York.
Els nens juguen amb un pal –quina màgia pot arribar a tenir un pal- mentre esperem que la G. surti d’una botiga. I mentrestant em fixo amb més detall en la casa que tenim just al davant. Concretament en els elements de ferro que ajuden a construir la seva façana i que fan pensar, amb tota la distància, en l’arquitectura del cast iron, tan bella, de Nova York. Una de les bigues té la inscripció Hermanos Bertrán Barcelona, una signatura oblidada i segurament desconeguda però que el pas del temps no ha esborrat. I vaig resseguint alguns detalls de la façana –finestres, balcons, una arcada del primer pis- quan la meva mirada queda clavada en una placa metàl·lica, commemorativa, coronada per l’escut de la ciutat. I és llavors quan tot acaba de quadrar: l’elegància del lloc, el recolliment, el toc de distinció una mica anglosaxó, el silenci, la llum tènue. Diu la placa, col·locada per l’ajuntament: Marià Manent i Cisa (Barcelona 1898-1988). Poeta, crític literari i traductor, va néixer i viure en aquesta casa.