Impotència absoluta davant determinats funcionaments interns de l’administració, que converteixen la meritocràcia en una quimera irealitzable. Certesa absoluta de trobar-se davant de murs inamobibles. Josef K. en estat pur.
Alhora, sensació d’inici d’un estat gripal o similar. Pesadesa a les cames, picor al coll, ulls vidriosos, una beta al cap.
Decideixo, doncs, fugir cap a casa, passant abans per la Central i buscant el seu efecte terapèutic. Miro i remiro llibres però, estranyament, no en trobo cap que em demani que me l’emporti.
Surto a buscar el cotxe i passo per davant de Au nom de la rose, on compro un ram per la G. Tal vegada la bellesa antiga d’aquestes roses pugui resultar balsàmica. En sortir, es dibuixa una tarda que ja és més hivernal que de tardor. La llum que entra pels carrers de l’Eixample és molt tènue, fa pensar en el nord d’Europa. És una lluminositat que em recorda, no sé per què, a Bruges.
Ja al cotxe, poso una ràdio on sonen estàndards pop. Roxette, Blondie, Oasis, Black acaben de configurar un estat d’intemporal evenescència. Quan arribo a casa, encara no hi ha ningú. Solitud plàcida i reparadora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada