Arribo a l’estació just quan acaba de marxar un tren i encara falta una estona perquè arribi el següent. No hi ha ningú a l’andana i m’assec en el banc més llunyà a l’estació. Agafo el bell llibre per on camina el fantasma de Joseph Uber i començo a passejar per aquests versos, on habiten la pluja -que sona com les flautes tristes i els acordions-, els teulats de palla, els carrers deserts i els cafès morts.
I entre poema i poema bado una mica. Arraulit dins l'abric observo el cel matinal, d’un blau vestit amb núvols esfilagarsats com filots de cotó d’una fàbrica vella, les vies que obren el camí cap a l’infinit, els casalots que tenen encara les persianes tancades. De fons sonen les campanes de l'església.
Però s'acosta l’hora del proper tren i l’andana es va omplint. Assegut al banc, el tros de cel que abasto s’empetiteix, desapareix la perspectiva de les vies, els cants de Joseph Uber s’amaguen darrera de converses banals. Quedo atrapat enmig d’un laberint d’esquenes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada