Fent els deures

Tot i que no puc tenir ni una mica d’objectivitat, és indiscutible que la imatge resulta emotiva dins de la comicitat, d’aquelles que fan dibuixar un somriure d’orella a orella.
M’imagino la imatge vista per un estrany, des de les cases de l’altre costat del carrer. La llum de la tarda es va apagant, seguint la dictadura del nou horari hivernal, però els finestrals de l’habitació resten encara oberts. La llum d’un focus il·lumina la taula on l’À. fa els seus deures de llengua castellana. Tot transcorreria dins de la normalitat -la llibreta amb la pauta de dues ratlles blaves paral·leles, el llibre de text obert, els bolígrafs, el cercle de llum que dibuixa la làmpada- si no fos perquè qui copia las oraciones i les classifica en enunciativas, exclamativas o interrogativas va vestit de Batman. Sota la seva caputxa apareixen unes galtes que encara tenen el rosat de la primera infantesa. A aquesta vermellor hi contribueix sens dubte l’esforç de concentració de qui encara no té per mà els rudiments d’aquests treballs. Resulta entendridor veure l’esforç per conduir correctament el traç de l’escriptura, per organitzar els espais de les respostes, per ordenar els seus pensament. És l’aprenentatge en el seu estat més pur.
I així vaig observant en silenci l’escena des del seu darrera: la silueta negra d’en Batman amb el bolígraf recorrent lentament el quadern, l’altra mà aguantant-se el cap i el finestral, de fons. enfosquint-se per moments. I em ve al cap el record del dia en què els Reis van portar aquesta disfressa i, quan va ser l’hora de dinar, un Batman encara més infant es va menjar amb delit un plat de macarrons també amb el vestit de superheroi posat. Són aquestes escenes tresors que s’aniran fent cada vegada més estranys. El vestit negre de Batman es va quedant curt, com un dia es quedarà també curt l’ara inapel·lable refugi de la família. I no puc deixar de lamentar que, havent perdut ja la pàtria de la nostra infantesa, perdrem també irremissiblement el paradís de la dels nostres fills.