Aquests dies estic llegint La ciudad de las acacias del romanès Mihail Sebastian. La novel·la retrata la vida d’un grup de joves i adolescents en una ciutat romanesa de províncies durant els anys 30 i té unes certes reminiscències proustianes. Tot i desconèixer l’autor, com faig moltes vegades m’he deixat guiar pel segell que l’edita, Pre-textos. Pre-textos, Anagrama, Minúscula, Acantilado, Quaderns Crema són garanties per al lector. Però no és d’editorials que volia escriure.
Sebastian, d’origen jueu, va formar part d’una generació d’escriptors i intel·lectuals romanesos com ara Ionescu, Eliade o Cioran. Bucarest era llavors un ciutat viva de l’est d’Europa. La societat burgesa que retrata Mihail Sebastian a la vila de Braila podríem situar-la en qualsevol ciutat mitjana de províncies de l’Europa occidental. Però va venir la Guerra i després el comunisme. Dècades de comunisme i de règim assassí de Ceaucescu han deixat Romania com avui la coneixem. Que distant és la imatge que tenim tots ara de Romania i dels immigrants que ens arriben d’aquell país a la vida reposada, provinciana i benestant que ens descriu Sebastian! Llegia l’altre dia al diari que el fantasma de Ceaucescu continua viu a les muntanyes de Transilvània ja que els seus gossos, fugits durant la caiguda del règim, viuen assilvestrats pels boscos, on els seus udols causen inquietud entre els habitants d’aquelles zones rurals.
No podem oblidar que, no fa tants anys, Ceaucescu fou model i referència per a determinats corrents polítics del nostre país. I que, increïblement, Cuba ho continua sent i criticar Castro encara està mal vist en determinats ambients. Ara que ha mort Soljenitzin, possiblement la víctima més emblemàtica del gulag comunista i el màxim exponent en la seva denúncia, caldria que anéssim recuperant la seva lectura i corregint aquest dèficit.
5.8.08
30.7.08
Hay-on-Wye (Y Gelli)
La setmana que ve, amb l’autor de Queviures, farem una petita escapada a Hay-on-Wye, Gal·les. Probablement hàgiu sentit a parlar d’aquest poble (Y Gelli en gal·lès), a tocar de la frontera amb Anglaterra, on s’han establert una trentena de llibreries de vell. És un d’aquests pobles de llibres com Montolieu a França o Redu a Bèlgica, però, segons diuen, especialment reeixit. Ja veurem.
L’escapada es tracta, doncs, de gaudir d’aquest paradís dels llibres vells i també, per què no, del paisatge gal·lès i de la vida rural britànica: esmorzar lleuger amb bacon, ous, salsitxes i xampinyons, cerveses tebiones al pub, converses amb els pastors (el d’ovelles i el d’ànimes)... Esperem sentir-nos una mica com Hugh Grant a El inglés que subió una colina pero bajó una montaña.
També tenim intenció d’acostar-nos a Bath, l’elegant ciutat georgiana on Jane Austen va ambientar novel·les com Persusassió o L’abadia de Northanger i, pel camí, ens aturarem a Tintern Abbey, una abadia gòtica en ruïnes, inspiració de Turner i del poeta Wordsworth. A l’autor de Queviures li recorda un vídeo d’Iron Maiden. Què hi farem!
Tot això, en dos dies, una escapada curta però intensa. Ja escriurem alguna crònica.
L’escapada es tracta, doncs, de gaudir d’aquest paradís dels llibres vells i també, per què no, del paisatge gal·lès i de la vida rural britànica: esmorzar lleuger amb bacon, ous, salsitxes i xampinyons, cerveses tebiones al pub, converses amb els pastors (el d’ovelles i el d’ànimes)... Esperem sentir-nos una mica com Hugh Grant a El inglés que subió una colina pero bajó una montaña.
També tenim intenció d’acostar-nos a Bath, l’elegant ciutat georgiana on Jane Austen va ambientar novel·les com Persusassió o L’abadia de Northanger i, pel camí, ens aturarem a Tintern Abbey, una abadia gòtica en ruïnes, inspiració de Turner i del poeta Wordsworth. A l’autor de Queviures li recorda un vídeo d’Iron Maiden. Què hi farem!
Tot això, en dos dies, una escapada curta però intensa. Ja escriurem alguna crònica.
29.7.08
Dos apunts
1) Sentit ahir a la ràdio diverses vegades: "el partit islamista moderat". Islamista moderat, un oxímoron gairebé perfecte.
2) Josep Pla també se'n va de vacances.
2) Josep Pla també se'n va de vacances.
24.7.08
Com si el temps no hagués passat
Ser pare et porta a fer coses que en altres condicions mai faries. Així és com he esdevingut un assidu als actes i festes populars que es fan al meu poble, i he de confessar que de vegades l’experiència resulta positiva.
Ahir al vespre fou el torn d’una exhibició de malabars amb foc a la plaça Major. Tot era molt senzill: dos nois, l’un enfilat en unes xanques, jugant amb unes torxes i caminant per la plaça, barrejant-se entre l’escàs públic. Però l’ambient de tot plegat –els nanos jugant, la llum minvant gradualment fins fer-se de nit, la música que acompanyava els malabaristes, l’entorn de la plaça- resultava molt agradable, amb un punt de nostàlgia i de retorn al passat.
Em deia un amic –un altre pare- que li recordava una pel·lícula francesa, d’aquelles que tenen un punt malenconiós. I realment era ben bé així. Crec que van posar alguna peça de Satie i també aquelles músiques que recorden el circ o les fires dels anys vint, mentre les bitlles enceses volaven pel cel hipnotitzant les mirades com només el foc és capaç de fer. Després els nens van córrer per la plaça, xutant una pilota i van acabar la nit prenent-se un gelat. Com fèiem nosaltres i segurament els nostres pares una nit qualsevol d'estiu. Com si el temps no hagués passat.
Ahir al vespre fou el torn d’una exhibició de malabars amb foc a la plaça Major. Tot era molt senzill: dos nois, l’un enfilat en unes xanques, jugant amb unes torxes i caminant per la plaça, barrejant-se entre l’escàs públic. Però l’ambient de tot plegat –els nanos jugant, la llum minvant gradualment fins fer-se de nit, la música que acompanyava els malabaristes, l’entorn de la plaça- resultava molt agradable, amb un punt de nostàlgia i de retorn al passat.
Em deia un amic –un altre pare- que li recordava una pel·lícula francesa, d’aquelles que tenen un punt malenconiós. I realment era ben bé així. Crec que van posar alguna peça de Satie i també aquelles músiques que recorden el circ o les fires dels anys vint, mentre les bitlles enceses volaven pel cel hipnotitzant les mirades com només el foc és capaç de fer. Després els nens van córrer per la plaça, xutant una pilota i van acabar la nit prenent-se un gelat. Com fèiem nosaltres i segurament els nostres pares una nit qualsevol d'estiu. Com si el temps no hagués passat.
21.7.08
Article Javier Marías
Us recomano l'article de Javier Marías No poder con el alma, publicat ahir al suplement de El País.
18.7.08
Contradicció i bellesa
Dos textos literaris. Contradicció evident però bellesa i emoció en tots dos. Potser cal prendre partit però potser no, només gaudir de la veritat de cadascun d'ells.
Boris Vian, Le deserteur:
Monsieur le président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir
Monsieur le président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter
Depuis que je suis né
J'ai vu mourir mon père
J'ai vu partir mes frères
Et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers
Quand j'étais prisonnier
On m'a volé ma femme
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes
J'irai sur les chemins
Je mendierai ma vie
Sur les routes de France
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
« Refusez d'obéir
Refusez de la faire
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir »
S'il faut donner son sang
Allez donner le vôtre
Vous êtes bon apôtre
Monsieur le président
Si vous me poursuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer
Salvador Sostres, Un soldat és un cor:
El cor d’un soldat mort embolicat en una partitura de Bach. Les taques de sang, les ànsies, el combat. El cor d’un soldat mort al front que els soldats embolicaren en una partitura de Bach. Ni taüts ni espai ni forces per poder moure tot el cos. El cor d’un soldat mort enviat als seus pares, la tendresa i la desesperació, el crit agut i silenciós de les mares que han perdut el fill, i també el progrés d’una nació, la consolidació de la llibertat. El cor d’un soldat mort, d’un soldat de l’exèrcit dels bons. La por i el valor, la temeritat i l’amor, el cor d’un soldat mort i ara els nens juguen a les places i les terrasses estan plenes de gent i de sol. Hi ha la fressa i les corredisses, els gelats i els cambrers, els fanalets que s’encenen quan cau la tarda i arriba el capvesprol. I de fons el cor del soldat mort. El cor del soldat mort i la mare convertida només en plor. El cor d’un soldat mort és el teló de la pau, i la seva conclusió. La penyora, els records. Els souvenirs de la pau són els cors de tots els soldats morts al front. Els seus cors embolicats en música sagrada i retornats als pares. Els seus cors que bategaren perquè poguessin bategar els nostres cors. D’aquells cors en som deutors. Deutors de pau i d'amor. Un soldat és un cor. Si mai en veus caure cap, embolica el seu cor en partitures que recordin l’harmonia del seu bategar preciós. Un soldat és un cor. Un soldat és un gegant d’amor, elit d’una espècie en decadència perquè ja ningú no estaria disposat a combatre en nom de cap Bé, ni contra cap horror: decadència és això. Honorem les tombes dels soldats morts, que una música dolcíssima bressoli el seu repòs. El cor embolicat d’un soldat mort és el sant grial de tota nació assedegada de llibertat i glòria, de destí, de món. Tanta generositat fins a la gota última. El cor d'un soldat embolicat en una partitura de Bach. Gegants d'amor. Un soldat és un cor.
Boris Vian, Le deserteur:
Monsieur le président
Je vous fais une lettre
Que vous lirez peut-être
Si vous avez le temps
Je viens de recevoir
Mes papiers militaires
Pour partir à la guerre
Avant mercredi soir
Monsieur le président
Je ne veux pas la faire
Je ne suis pas sur terre
Pour tuer des pauvres gens
C'est pas pour vous fâcher
Il faut que je vous dise
Ma décision est prise
Je m'en vais déserter
Depuis que je suis né
J'ai vu mourir mon père
J'ai vu partir mes frères
Et pleurer mes enfants
Ma mère a tant souffert
Elle est dedans sa tombe
Et se moque des bombes
Et se moque des vers
Quand j'étais prisonnier
On m'a volé ma femme
On m'a volé mon âme
Et tout mon cher passé
Demain de bon matin
Je fermerai ma porte
Au nez des années mortes
J'irai sur les chemins
Je mendierai ma vie
Sur les routes de France
De Bretagne en Provence
Et je dirai aux gens:
« Refusez d'obéir
Refusez de la faire
N'allez pas à la guerre
Refusez de partir »
S'il faut donner son sang
Allez donner le vôtre
Vous êtes bon apôtre
Monsieur le président
Si vous me poursuivez
Prévenez vos gendarmes
Que je n'aurai pas d'armes
Et qu'ils pourront tirer
Salvador Sostres, Un soldat és un cor:
El cor d’un soldat mort embolicat en una partitura de Bach. Les taques de sang, les ànsies, el combat. El cor d’un soldat mort al front que els soldats embolicaren en una partitura de Bach. Ni taüts ni espai ni forces per poder moure tot el cos. El cor d’un soldat mort enviat als seus pares, la tendresa i la desesperació, el crit agut i silenciós de les mares que han perdut el fill, i també el progrés d’una nació, la consolidació de la llibertat. El cor d’un soldat mort, d’un soldat de l’exèrcit dels bons. La por i el valor, la temeritat i l’amor, el cor d’un soldat mort i ara els nens juguen a les places i les terrasses estan plenes de gent i de sol. Hi ha la fressa i les corredisses, els gelats i els cambrers, els fanalets que s’encenen quan cau la tarda i arriba el capvesprol. I de fons el cor del soldat mort. El cor del soldat mort i la mare convertida només en plor. El cor d’un soldat mort és el teló de la pau, i la seva conclusió. La penyora, els records. Els souvenirs de la pau són els cors de tots els soldats morts al front. Els seus cors embolicats en música sagrada i retornats als pares. Els seus cors que bategaren perquè poguessin bategar els nostres cors. D’aquells cors en som deutors. Deutors de pau i d'amor. Un soldat és un cor. Si mai en veus caure cap, embolica el seu cor en partitures que recordin l’harmonia del seu bategar preciós. Un soldat és un cor. Un soldat és un gegant d’amor, elit d’una espècie en decadència perquè ja ningú no estaria disposat a combatre en nom de cap Bé, ni contra cap horror: decadència és això. Honorem les tombes dels soldats morts, que una música dolcíssima bressoli el seu repòs. El cor embolicat d’un soldat mort és el sant grial de tota nació assedegada de llibertat i glòria, de destí, de món. Tanta generositat fins a la gota última. El cor d'un soldat embolicat en una partitura de Bach. Gegants d'amor. Un soldat és un cor.
10.7.08
Luis García
A la majoria dels (pocs) lectors d'aquest bloc no els importarà el més mínim el que escriuré ara, però què hi farem.
Resulta que hem venut (o estem a punt de vendre) Luis García. Felicito de tot cor els dirigents de l'Espanyol per la seva gran visió. Segurament Luis García és l'únic jugador que mai hauríem d'haver venut perquè combina qualitat, projecció de futur i sentiment d'equip. Potser no és l'únic de la plantilla amb aquestes característiques, però és sens dubte el més ben posicionat en aquesta tríada d'elements bàsics que ha de tenir un jugador rendible. Els altres pesos forts de l'equip van coixos en algun d'aquests punts: Tamudo i De la Peña en projecció futura i Riera, no cal dir-ho, en sentiment de pertinença.
Ara tindrem dinerons per fitxar, per enèsima vegada, un migcampista mediocre o un davanter fredot. Molt bé. Felicitats de tot cor i, com deia Fernando Fernán Gómez, "a la m...".
Resulta que hem venut (o estem a punt de vendre) Luis García. Felicito de tot cor els dirigents de l'Espanyol per la seva gran visió. Segurament Luis García és l'únic jugador que mai hauríem d'haver venut perquè combina qualitat, projecció de futur i sentiment d'equip. Potser no és l'únic de la plantilla amb aquestes característiques, però és sens dubte el més ben posicionat en aquesta tríada d'elements bàsics que ha de tenir un jugador rendible. Els altres pesos forts de l'equip van coixos en algun d'aquests punts: Tamudo i De la Peña en projecció futura i Riera, no cal dir-ho, en sentiment de pertinença.
Ara tindrem dinerons per fitxar, per enèsima vegada, un migcampista mediocre o un davanter fredot. Molt bé. Felicitats de tot cor i, com deia Fernando Fernán Gómez, "a la m...".
8.7.08
Salvem el Pastís (Protegim els sorollosos)
Aquests darrers dies s’està duent a terme una campanya a favor del Bar Pastís, segons sembla amenaçat de tancament per l’Ajuntament de Barcelona a causa del soroll i les molèsties en el veïnat. La música no és soroll, diu un dels lemes de la campanya, impulsada per figures destacades de les arts i les lletres.
Desconec el fons d’aquest cas i segurament no es pot generalitzar a partir d’una particularitat, però no és l’única vegada en què el tancament d’un local per contaminació acústica rep la contestació de personatges d’aquest sector. També va passar, per exemple, amb La Paloma.
Aquesta situació em resulta especialment indignant. Segurament molts dels qui protesten contra aquest tancament, després de gaudir de la música (no ho dubto) i d’immergir-se en la suposada bohèmia del Pastís, tornen als seus pisos insonoritzats i airecondicionats de Sarrià-Sant Gervasi o a les seves masies de l’Empordà, on dormen plàcidament. Mentrestant, els veïns del Raval, amb les finestres obertes per la calor i la humitat d’aquells carrerons insalubres, es desvetllen per tota una gamma de músiques i sorolls. M’agradaria que preguntessin a qui no pot dormir a les quatre del matí si la música no és soroll.
Segurament aquesta situació que dibuixo és una caricatura però no dista tant de la realitat. I per acabar de reblar el clau diré també que molts dels qui s’oposen a prendre mesures contra aquests locals sorollosos tan entranyables són també els que es queixen per les actuacions urbanístiques que pretenen adecentar i modernitzar barris com el Xino. Es perd el color del barri, l’autenticitat...- diuen, mentre la sordidesa de putes, ionquis i camells l’aguanten els altres.
Desconec el fons d’aquest cas i segurament no es pot generalitzar a partir d’una particularitat, però no és l’única vegada en què el tancament d’un local per contaminació acústica rep la contestació de personatges d’aquest sector. També va passar, per exemple, amb La Paloma.
Aquesta situació em resulta especialment indignant. Segurament molts dels qui protesten contra aquest tancament, després de gaudir de la música (no ho dubto) i d’immergir-se en la suposada bohèmia del Pastís, tornen als seus pisos insonoritzats i airecondicionats de Sarrià-Sant Gervasi o a les seves masies de l’Empordà, on dormen plàcidament. Mentrestant, els veïns del Raval, amb les finestres obertes per la calor i la humitat d’aquells carrerons insalubres, es desvetllen per tota una gamma de músiques i sorolls. M’agradaria que preguntessin a qui no pot dormir a les quatre del matí si la música no és soroll.
Segurament aquesta situació que dibuixo és una caricatura però no dista tant de la realitat. I per acabar de reblar el clau diré també que molts dels qui s’oposen a prendre mesures contra aquests locals sorollosos tan entranyables són també els que es queixen per les actuacions urbanístiques que pretenen adecentar i modernitzar barris com el Xino. Es perd el color del barri, l’autenticitat...- diuen, mentre la sordidesa de putes, ionquis i camells l’aguanten els altres.
7.7.08
Poca broma
Llegeixo aquesta notícia a La Vanguardia i arribo a les següents conclusions/reflexions/interrogants:
1) Cal tenir molt de compte amb el que es publica als blocs, inclosos comentaris aliens. Jo almenys així ho faré. Potser caldria també que els programes per escriure blocs eliminessin la possibilitat de realitzar comentaris directes (sense moderació de l'autor) o, com a mínim, advertissin dels seus riscos.
2) Quins són els límits de la responsabilitat? Si l'autor del bloc és responsable dels comentaris que s'hi publiquen, també ho és dels continguts dels blocs que té enllaçats en el seu?
3) (Seré molt curós a l'hora d'escriure el que vull expressar a continuació). Darrerament observo en l'SGAE una certa deriva cap a posicions potser excessivament mercantilistes.
1) Cal tenir molt de compte amb el que es publica als blocs, inclosos comentaris aliens. Jo almenys així ho faré. Potser caldria també que els programes per escriure blocs eliminessin la possibilitat de realitzar comentaris directes (sense moderació de l'autor) o, com a mínim, advertissin dels seus riscos.
2) Quins són els límits de la responsabilitat? Si l'autor del bloc és responsable dels comentaris que s'hi publiquen, també ho és dels continguts dels blocs que té enllaçats en el seu?
3) (Seré molt curós a l'hora d'escriure el que vull expressar a continuació). Darrerament observo en l'SGAE una certa deriva cap a posicions potser excessivament mercantilistes.
4.7.08
Dos flaixos
1) Dimarts vaig anar al tanatori de Sant Gervasi a donar un condol. Eren les tres de la tarda i feia molta calor. La vista sobre Barcelona era magnífica, amb el cementiri a primer pla i la gran massa urbana al fons, desdibuixada només per la calitja i una llum excessiva. L’improvisat mirador estava desert i regnava pertot un gran silenci. Tenint Barcelona als meus peus vaig recordar indefectiblement la cançó de Loquillo, especialment aquell fragment que diu:
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio
y me han atrapado luces de ciudad.
2) Avui, a diferència del que faig normalment, he agafat el tren a l’estació d’Aiguafreda (o Sant Martí de Centelles per ser exactes). Eren dos quarts de vuit i feia una fresqueta mot agradable. Els cingles del Puigfred, imponents, es retallaven sobre un cel molt blau i s’imposaven sobre tota la xarxa de cables del tren, la sempre temuda catenària. S’hi estava bé, a l’andana, mirant aquest paisatge i gaudint d’una temperatura de luxe per ser el mes de juliol.
y desde esta curva donde estoy parado
me he sorprendido mirando a tu barrio
y me han atrapado luces de ciudad.
2) Avui, a diferència del que faig normalment, he agafat el tren a l’estació d’Aiguafreda (o Sant Martí de Centelles per ser exactes). Eren dos quarts de vuit i feia una fresqueta mot agradable. Els cingles del Puigfred, imponents, es retallaven sobre un cel molt blau i s’imposaven sobre tota la xarxa de cables del tren, la sempre temuda catenària. S’hi estava bé, a l’andana, mirant aquest paisatge i gaudint d’una temperatura de luxe per ser el mes de juliol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)