Notes

Llegeixo per casualitat el fragment d'un llibre que ha escrit una cuinera televisiva, més o menys de moda. El text denota coneixements, sensibilitat, profunditat i una visió molt personal de les coses. Per la tele, en canvi, les poques vegades que he vist a l'autora, m'ha semblat un personatge una mica caricaturesc. Això em fa pensar en la trista paradoxa d'aquest món nostre. Avui, algú intel·ligent, sensible, culte... si vol tenir èxit i popularitat -objectius que, d'altra banda, no haurien de ser gaire desitjables- ha de disfressar-se de simpàtic, campechano, gairebé d'histrió. Quina desgràcia de món.

***

Erietta em dona, de tant en tant, algunes pistes interessants. En una carta, una joveneta li escriu a la protagonista quelcom molt simple però cert Cuando escribes dices cosas que en persona no te atreverías a contar. Miss Eve dice que las personas que escriben hablan menos porque reservan cosas para la escritura. Pero yo creo que escribir sirve para contar aquello que no podemos compartir con las personas que nos conocen mucho porque si supieran lo que pensamos y sentimos de verdad ya no podrían mirarnos de la misma manera.

***

Unes pàgines més endavant, una altra corresponsal, la mateixa Erietta, li escriu: En verano es cuando más te das cuenta que sobra gente en la tierra. Si se estuvieran quietos en el sitio donde viven, si se ocuparan de las cosas de las que se ocupan habitualmente, no se notaría tanto; es el movimiento frenético, el estar en todas partes lo que no permite estar realmente en ninguna.

***

Mentre escric això, al jardí, la temperatura va pujant. Sembla que aquest estiu vol acomiadar-se en gran, tal com ens ha acompanyat durant aquest període. De fons m'acompanya el so agut i incessant d'un bufador. Les màquines ens han fet la vida més fàcil però ens han portat la companyia inevitable del soroll. No fa gaire ens hauria fet companyia el rascar atàvic d'una escombra de brucs, ara és l'enervant motor d'aquest aparell incansable.

***

L'N. insisteix en què anem a veure la nova adaptació fílmica de L'odissea. Venço la meva mandra, també atàvica, respecte aquest tipus de pel·lícules i la veiem. M'agrada més que no em pensava, però em sobren els excessos de so i llum de determinades seqüències. En algun moment fins i tot he de tancar els ulls i tapar-me, com bonament puc, les orelles, perquè algunes escenes em resulten insuportables. De debò que tot això cal?

***

He estat algunes setmanes sense publicar -de fet, sense escriure- res. Alguns lectors m'ho han fet notar, per diferents canals, i això no m'ha deixat de sorprendre, de forma molt positiva. Al final, que algú trobi a faltar aquests textos senzills i modestos és la gran recompensa, el senyal d'on objectiu, potser també modest, assolit.

***

Relacionat amb això darrer. De vegades m'abstinc de publicar determinades visions o opinions per tal de no molestar alguns d'aquest lectors, a qui poso cara i ulls. Ja sé que no hauria de ser així, però jo mateix soc el primer a qui em molesten sovint determinades expressions públiques de persones que aprecio. És ben trist que sigui així, però és l'estat d'hipersensibilitat a què ens ha portat la polarització en què vivim. Donem les gràcies també a qui ens hi ha portat, buscant el benefici propi.

***

A la platja, tres joves, dos nois i una noia. Riallers, vestits a la moda. La noia porta una gorra de marca, els nois exhibeixen barbes ben afaitades, Els nois es treuen la samarreta i mostren els seus cossos bruns i musculats, possiblement de gimnàs. La noia no se la treu. Porta una mena de samarreta negra llarga i uns pantalons, també negres, llargs i sedosos. Quan és l'hora de ficar-se al mar, tampoc es treu la roba. No pot. Insisteixo en què són joves.

És una realitat objectivament indefensable i injustificable, sense matisos.