Pla i les falsilles

De El quadern gris:

–Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren d’escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern –diu Coromina al cafè.
Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.

Jo tampoc, mestre Pla. El fet d'escriure sobre una falsilla fou una de les primeres coaccions a la llibertat individual de les quals vaig ser conscient. Em molestava extraordinàriament, igual que resseguir les lletres dels quaderns de cal·ligrafia.

Recordeu que podeu accedir a El quadern gris en línia aquí.

Maig del 68

Aquests dies, llibres, reportatges, articles i exposicions ens recorden els quaranta anys del Maig del 68.
Jo em quedo amb l’article de Francesc-Marc Álvaro a la revista VIA del Centre d’Estudis Jordi Pujol titulat El paradís dels “soixante-huitards”, que tracta sobre l’especial influència dels valors d’aquest moviment en el pensament polític dominant a Catalunya. En cito un fragment:

De fet, entre determinades elits polítiques i intel·lectuals de Catalunya opera una mena de compensació simbòlica que utilitza el mite del Maig del 68 (o allò que se se li pot assemblar) com una font de legitimitat especial que permet fer i desfer obviant les agudes contradiccions entre allò que es diu i allò que es viu, que és un dels mals endèmics de la cultura progressista local. La fractura que hi ha entre discursos i fets en el món de l’esquerra institucional cerca una fugida fàcil mitjançant la vinculació amb un relat mitificat que correspon, si fa no fa, amb els fets de l’any 1968 i tots els seus corol·laris més sabuts.

També voldria recordar el llibre de Julian Barnes Metroland (versió castellana d'Anagrama, Metrolandia), en què el protagonista viu el Maig del 68 a París però està massa ocupat amb una noia com per perdre el temps amb manifestacions.

Vinil

Des de fa unes setmanes tinc un iPod. És un aparell extraordinari que permet emmagatzemar gran quantitat de música i reproduir-la en qualsevol moment amb una qualitat excel·lent. El disseny és elegant, marca de la casa Apple. Les possibilitats immenses. Estic encantat amb aquest iPod, que és una prova de l’extraordinària evolució de la tecnologia. Però resulta que sóc una mica romàntic i després passa el que passa.
Ahir a la nit vaig estar reubicant el meu vell equip de música i els meus discos de vinil. Feia molt temps que no en posava cap i vaig punxar-ne un. Fou com una mena de flashback. L’agulla desplaçant-se ondulant pels solcs, el cric-cric irregular de la pols acumulada i el so acerat de les guitarres de The Clash tocant London calling. Va ser fantàstic i alhora estrany. No ho sé, com agafar el volant de fusta d’un cotxe esportiu dels anys seixanta després d’haver-te acostumat a conduir un cotxe actual amb tots els equipaments. Menys còmode però amb més vida.

The Clash, London calling:

Giorgio Perlasca

Tot i que no vaig poder acabar de veure-la, vaig trobar molt interessant la pel·lícula que TV3 va emetre dissabte a la nit, El cònsol Perlasca.
Ja havia llegit alguna cosa sobre l’activitat duta a terme durant la Segona Guerra Mundial per l’ambaixada espanyola a Budapest, amb el diplomàtic Ángel Sanz Briz al capdavant, i que va ajudar a salvar la vida a milers de jueus perseguits pel govern col·laboracionista hongarès.
Desconeixia, però, el paper que va jugar l’italià Giorgio Perlasca en aquesta autèntica trama humanitària. La pel·lícula revesteix Perlasca d’una aura autènticament èpica i heroica, que pel que sembla no està lluny de la realitat. Sens dubte un personatge novel·lesc, amb alguna contradicció, però mereixedor de record i reconeixement.

Sobre els graffiti

No m’agraden els graffiti. En general els trobo agressius a la vista i no combrego amb la seva estètica. Reconec que alguns d’ells requereixen el seu esforç i tenen el seu mèrit. Però és un mèrit semblant al de construir una rèplica de la Torre Eiffel amb escuradents o de la Sagrada Família amb pedretes de riu, tal com fan algunes persones. Molta feina per un resultat que no valia la pena. Però esclar, no és el mateix ser un jubilat de Sant Fruitós del Bages que un artista contracultural de Brooklyn. No és el mateix guardar les teves maquetes a casa que exposar unes pintades a la vista de tothom. I no és el mateix dir que l’avi perd el temps que no que t’agraden més les parets blanques que plenes de dibuixots generalment horrorosos.
Segurament no hauria escrit aquesta entrada si no m’hagués trobat amb la situació d’haver de viatjar en el vagó d’un tren de rodalies absolutament pintat de graffiti. I quan dic absolutament vull dir del tot, vidres inclosos. M’agrada viatjar en tren amb un mínim de comoditat. No demano massa, només seure, llegir i poder mirar per la finestra, com feia Machado en els seus vagons de tercera. L’estructural incapacitat i menfotisme de Renfe a l’hora de dimensionar els trens a la demanda, m’obliga moltes vegades a viatjar dret i apretat, i això ja m’emprenya bastant ja que m’impedeix llegir. Només em faltava que uns senyors artistes del graffiti acabessin amb la transparència de les finestres i ens neguessin el bé bàsic de la llum del sol i el gaudi del paisatge. Segurament ens volen redimir i ens posen noves dificultats perquè ens alliberem de les nostres cadenes i trenquem amb el sistema, no viatjant mai més amb mitjans opressius. Els agraeixo l’esforç però, com a individu independent, preferiria decidir per mi mateix i, a aquests pintors de trens, els suggeriria que fessin gala del seu perfil contracultural d’altres formes. Per exemple, disparant els seus esprais cap a una determinada part de la seva anatomia.
Òbviament, no tots els graffiters són així però n’hi ha uns quants que fan pagar justos per pecadors.

Els horts de la vida

Molts dies quan vaig amb tren cap a Barcelona em fixo en una mena d’horts que algú cultiva a les vores de la via. Són uns horts mísers, petits, amb una terra seca i polsosa, poc procliu a la fertilitat. No obstant això, en aquests espais diminuts, enclaustrats entre la mateixa via, alguna casa de raval i camins que no duen enlloc, algú hi fa créixer bledes, cebes i alguna tomaquera. Al costat d’aquestes plantes no hi falten els bidons d’aigua per regar ni alguna cadira per seure a mirar no se sap què. No són com aquests horts de barraques que creixen als marges de certs rius i d’alguna autopista; són una cosa més modesta, ínfima. Em fan pensar en alguns paisatges marginals que retratava Ricardo Baroja en els seus gravats.
Per a mi, el gran miracle és que algú sigui capaç de fer un hort allí. Aquests horts no neixen de la pobresa ni de la necessitat, són el resultat de l’amor a la vida. S’ha d’estimar molt la vida per treure profit d’uns espais com aquests.

El pla de la Calma, repòs de poetes

Arran de l'escrit d'ahir sobre la paraula calma, rescato aquest article publicat ja fa temps a El 9 Nou i que vaig titular El pla de la Calma, repòs de poetes.

La Figuera, aclareixo per a qui no ho sàpiga, és una magnífica casa de pagès situada al pla de la Calma, en ple Parc Natural del Montseny. A més de nou-cents metres d’altitud, disposa d’una vista privilegiada sobre la Vall del Congost i els Cingles del Bertí i, els dies de boira baixa sobre la plana, reposa plàcidament sobre un mar d’escuma blanca, gaudint d’un sol esplendorós mentre nosaltres tremolem entre humides tenebres. Aquesta imatge del mar de cotó fluix vist des de la Calma és un dels records més vius de la meva infantesa. I ara, d’adult, tinc com un dels paisatges de la meva vida el que es veu des de la Perera, una altra de les masies del Pla, a la llum daurada de l’horabaixa: unes velles alzines en primer terme, la Figuera a continuació i el Bertí i tota la plana al fons. Darrera nostre ens guarden els sòlids murs de pedra vermella de la Perera i el bell pou que donava aigua a aquest mas. Al nivell d’aquesta vista jo només puc situar-hi alguns paisatges simples i meravellosos de l’Empordà, la Provença o la Toscana. Què voleu que us digui, com a en Josep Pla, m’agraden els paisatges suaus, tocats per la llum de la Mediterrània, amb una intervenció lleu i civilitzada de la mà de l’home.
Doncs bé, la Figuera, que ha estat sempre una de les cases amb més pes del pla de la Calma, té una història amb un important component literari. Ara fa un segle, al tombant del XIX al XX, aquest mas fou lloc de repòs d’intel·lectuals, lletraferits i músics de la talla de Joan Maragall, Josep Pijoan, Lluís Millet,... Aquest personatges trobaven en aquest punt del Montseny la inspiració i, mai més ben dit, la calma que necessitaven per a les seves creacions. Escrivia Maragall a Pijoan aquesta nota sobre el Pla de la Calma:

De les serres sobiranes
m’ha corprès altra cop la majestat,
l’estesa immobilitat
dels grans plans que hi ha dalt de les muntanyes.

Fruit d’aquestes estades va sorgir també una intensa relació amb els propietaris, especialment amb la nena de la casa, la Lola, que és evocada en diversos poemes de Maragall i que va mantenir correspondència amb el poeta.
El treball dels il·lustres visitants de la Figuera també es va veure enriquit pel saber i la cultura popular de pagesos, pastors o carboners que es guanyaven la vida durament per aquestes contrades. En són una mostra les cançons i versos populars que va recollir Pijoan. Ara, tota aquesta relació d’intel·lectuals i escriptors amb la Figuera ha quedat il·lustrada en l’exposició La Lola de la Figuera, organitzada pel Patronat d’Estudis Osonencs, que va circulant per diferents pobles de la rodalia del Montseny. És una exposició molt recomanable ja que recull materials que testimonien i documenten uns lligams no massa coneguts. Tanmateix, per sobre de l’exposició en si, jo recomanaria que tots ens esforcéssim per conèixer millor, i d’aquesta manera apreciar més, totes aquestes cases de pagès que, com la Figuera, formen part del nostre patrimoni comú. Moltes masies de la Calma i de totes les nostres muntanyes són ja irrecuperables i els propietaris ho tenen gairebé impossible per conservar les que queden però, com a mínim, coneixent-les, recordant el seu nom, les seves històries, la seva situació, estarem fent que visquin i perdurin en la nostra memòria. No hem d’oblidar que aquest és el nostre veritable patrimoni, que no hem de deixar morir ofegat sota la pressió d’una globalització cultural de nivell ínfim ni de l’imaginari tan pobre que ens ofereixen dia a dia alguns mitjans de comunicació.

Calma

Fa un temps van preguntar a una sèrie de personatges públics quina era la seva paraula preferida. No sé d’on va sortir aquesta iniciativa ni quan temps fa. En tinc un record molt vague.
De vegades, m’he preguntat què respondria jo si algú em fes aquesta pregunta. Crec que escolliria la paraula calma. M’agrada. D’una banda, la relaciono amb un indret proper a casa, el pla de la Calma, que és un dels paisatges més bells i tranquils que he conegut. De l’altra, em porta al cap aquells versos de Màrius Torres tan ben musicats per Lluís Llach: “No podem acostar les nostres vides calmes: / entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.” Finalment, moltes vegades, davant l’agitació del nostre viure diari, el que més enyoro és la calma. Així doncs, triaria la paraula calma, amb aquesta sonoritat lenta que és calma en si mateixa.

Els mals de la política

Gran article d'en Jordi Graupera a El Singular Digital. Amb un exemple, el de la nova ministra Aído, posa el dit a la nafra dels grans mals que afecten la política espanyola (i catalana): partitocràcia, mediocritat, igualtat de quota, endogàmia, promoció de la disciplina i la submissió com a valors màxims, etc. Val la pena llegir-lo.

Records a ritme de swing

Banda sonora recomanada per aquesta entrada: Orquestra de Tommy Dorsey 1947, Marie




Aquest matí, al cotxe, escoltava com cada dia els programes de notícies i m’he sentit definitivament cansat. Cansat de les picabaralles de sempre, de transvasaments que no es poden dir transvasaments, dels mateixos personatges, de les informacions que es retroalimenten en el si d’una endogàmia patològica.
He posat un cd i ha resultat ser de swing. Ha actuat com una magdalena proustiana, traslladant-me a dos escenaris del passat.
Fa uns anys, amb la meva dona -se’m fa estranya aquesta expressió però no en trobo cap de millor (esposa, senyora, parella,...ni parlar-ne)- vam anar a passar un cap de setmana a Londres. Era el mes de gener, feia fred i plovia. Només va sortir el sol, diumenge al migdia, quan ja havíem de marxar. A l’hotel vam demanar un taxi que ens portés a l’estació de Victoria. Ens va recollir un taxista d’un altre temps. Era un home d’uns setanta anys, vestit amb un jersei gruixut de llana. Portava una gorra de quadres i unes ulleres de pasta dels anys cinquanta. Vam pujar al taxi i sonava una música de swing, amb unes trompetes una mica afòniques. Des de Kensington a Victoria, el taxi va recórrer carrerons de cases georgianes i victorianes i squares verds i plàcids, gairebé secrets. Aquest paisatge, juntament amb l’estètica anacrònica de taxi i xofer, banyat tot plegat amb la música de swing, ens van transportar a un Londres de fa molts anys. La nostàlgia que s’acostuma a sentir quan un viatge arriba a la seva fi va ajudar-nos a assolir aquell estat d’ànim. Hores d’ara és el que més recordo d’aquella escapada londinenca: aquell viatge al Londres de Churchill i del 84, Charing Cross Road de Helene Hanff.
El swing fou també la música que va acompanyar la lectura d’un dels llibres que m’han deixat un millor record, potser per circumstàncies extraliteràries. Quan va néixer el nostre fill Àlex, vam passar uns mesos difícils. Érem pares primerencs, el nen plorava i plorava; no sabíem per què. Jo no treballava i estàvem tot el dia tancats a casa. Feia molt fred i gairebé no sortíem. Després va estar malalt i vam haver d’ingressar-lo a l’hospital. Per sort, no va ser res greu i al cap de poc tot es va anar solucionant. Durant aquest procés de normalització, vaig començar a llegir Ventanas de Manhattan, d’Antonio Muñoz Molina. Era un autor que mai m’havia atret però aquest llibre, una mena de dietari de l’estada de l’autor a Nova York, em va captivar ràpidament. Al llarg de les pàgines, Muñoz Molina parla molt de música, de jazz concretament. A mi em costa una mica d’entrar en cert jazz i per això la banda sonora que posava de fons a la lectura era un recull de swing o un cd de Frank Sinatra acompanyat de Tommy Dorsey que em va recomanar el barber. Per això, la música de swing em porta sempre a recordar aquells temps en què vaig llegir Ventanas de Manhattan.
I avui de la mà de Glenn Miller, Artie Shaw o Ella Fitgerald m’he sentit bé, en un estadi una mica irreal, lluny de les notícies de sempre que enverinen les ones.