El pla de la Calma, repòs de poetes

Arran de l'escrit d'ahir sobre la paraula calma, rescato aquest article publicat ja fa temps a El 9 Nou i que vaig titular El pla de la Calma, repòs de poetes.

La Figuera, aclareixo per a qui no ho sàpiga, és una magnífica casa de pagès situada al pla de la Calma, en ple Parc Natural del Montseny. A més de nou-cents metres d’altitud, disposa d’una vista privilegiada sobre la Vall del Congost i els Cingles del Bertí i, els dies de boira baixa sobre la plana, reposa plàcidament sobre un mar d’escuma blanca, gaudint d’un sol esplendorós mentre nosaltres tremolem entre humides tenebres. Aquesta imatge del mar de cotó fluix vist des de la Calma és un dels records més vius de la meva infantesa. I ara, d’adult, tinc com un dels paisatges de la meva vida el que es veu des de la Perera, una altra de les masies del Pla, a la llum daurada de l’horabaixa: unes velles alzines en primer terme, la Figuera a continuació i el Bertí i tota la plana al fons. Darrera nostre ens guarden els sòlids murs de pedra vermella de la Perera i el bell pou que donava aigua a aquest mas. Al nivell d’aquesta vista jo només puc situar-hi alguns paisatges simples i meravellosos de l’Empordà, la Provença o la Toscana. Què voleu que us digui, com a en Josep Pla, m’agraden els paisatges suaus, tocats per la llum de la Mediterrània, amb una intervenció lleu i civilitzada de la mà de l’home.
Doncs bé, la Figuera, que ha estat sempre una de les cases amb més pes del pla de la Calma, té una història amb un important component literari. Ara fa un segle, al tombant del XIX al XX, aquest mas fou lloc de repòs d’intel·lectuals, lletraferits i músics de la talla de Joan Maragall, Josep Pijoan, Lluís Millet,... Aquest personatges trobaven en aquest punt del Montseny la inspiració i, mai més ben dit, la calma que necessitaven per a les seves creacions. Escrivia Maragall a Pijoan aquesta nota sobre el Pla de la Calma:

De les serres sobiranes
m’ha corprès altra cop la majestat,
l’estesa immobilitat
dels grans plans que hi ha dalt de les muntanyes.

Fruit d’aquestes estades va sorgir també una intensa relació amb els propietaris, especialment amb la nena de la casa, la Lola, que és evocada en diversos poemes de Maragall i que va mantenir correspondència amb el poeta.
El treball dels il·lustres visitants de la Figuera també es va veure enriquit pel saber i la cultura popular de pagesos, pastors o carboners que es guanyaven la vida durament per aquestes contrades. En són una mostra les cançons i versos populars que va recollir Pijoan. Ara, tota aquesta relació d’intel·lectuals i escriptors amb la Figuera ha quedat il·lustrada en l’exposició La Lola de la Figuera, organitzada pel Patronat d’Estudis Osonencs, que va circulant per diferents pobles de la rodalia del Montseny. És una exposició molt recomanable ja que recull materials que testimonien i documenten uns lligams no massa coneguts. Tanmateix, per sobre de l’exposició en si, jo recomanaria que tots ens esforcéssim per conèixer millor, i d’aquesta manera apreciar més, totes aquestes cases de pagès que, com la Figuera, formen part del nostre patrimoni comú. Moltes masies de la Calma i de totes les nostres muntanyes són ja irrecuperables i els propietaris ho tenen gairebé impossible per conservar les que queden però, com a mínim, coneixent-les, recordant el seu nom, les seves històries, la seva situació, estarem fent que visquin i perdurin en la nostra memòria. No hem d’oblidar que aquest és el nostre veritable patrimoni, que no hem de deixar morir ofegat sota la pressió d’una globalització cultural de nivell ínfim ni de l’imaginari tan pobre que ens ofereixen dia a dia alguns mitjans de comunicació.