Records a ritme de swing

Banda sonora recomanada per aquesta entrada: Orquestra de Tommy Dorsey 1947, Marie




Aquest matí, al cotxe, escoltava com cada dia els programes de notícies i m’he sentit definitivament cansat. Cansat de les picabaralles de sempre, de transvasaments que no es poden dir transvasaments, dels mateixos personatges, de les informacions que es retroalimenten en el si d’una endogàmia patològica.
He posat un cd i ha resultat ser de swing. Ha actuat com una magdalena proustiana, traslladant-me a dos escenaris del passat.
Fa uns anys, amb la meva dona -se’m fa estranya aquesta expressió però no en trobo cap de millor (esposa, senyora, parella,...ni parlar-ne)- vam anar a passar un cap de setmana a Londres. Era el mes de gener, feia fred i plovia. Només va sortir el sol, diumenge al migdia, quan ja havíem de marxar. A l’hotel vam demanar un taxi que ens portés a l’estació de Victoria. Ens va recollir un taxista d’un altre temps. Era un home d’uns setanta anys, vestit amb un jersei gruixut de llana. Portava una gorra de quadres i unes ulleres de pasta dels anys cinquanta. Vam pujar al taxi i sonava una música de swing, amb unes trompetes una mica afòniques. Des de Kensington a Victoria, el taxi va recórrer carrerons de cases georgianes i victorianes i squares verds i plàcids, gairebé secrets. Aquest paisatge, juntament amb l’estètica anacrònica de taxi i xofer, banyat tot plegat amb la música de swing, ens van transportar a un Londres de fa molts anys. La nostàlgia que s’acostuma a sentir quan un viatge arriba a la seva fi va ajudar-nos a assolir aquell estat d’ànim. Hores d’ara és el que més recordo d’aquella escapada londinenca: aquell viatge al Londres de Churchill i del 84, Charing Cross Road de Helene Hanff.
El swing fou també la música que va acompanyar la lectura d’un dels llibres que m’han deixat un millor record, potser per circumstàncies extraliteràries. Quan va néixer el nostre fill Àlex, vam passar uns mesos difícils. Érem pares primerencs, el nen plorava i plorava; no sabíem per què. Jo no treballava i estàvem tot el dia tancats a casa. Feia molt fred i gairebé no sortíem. Després va estar malalt i vam haver d’ingressar-lo a l’hospital. Per sort, no va ser res greu i al cap de poc tot es va anar solucionant. Durant aquest procés de normalització, vaig començar a llegir Ventanas de Manhattan, d’Antonio Muñoz Molina. Era un autor que mai m’havia atret però aquest llibre, una mena de dietari de l’estada de l’autor a Nova York, em va captivar ràpidament. Al llarg de les pàgines, Muñoz Molina parla molt de música, de jazz concretament. A mi em costa una mica d’entrar en cert jazz i per això la banda sonora que posava de fons a la lectura era un recull de swing o un cd de Frank Sinatra acompanyat de Tommy Dorsey que em va recomanar el barber. Per això, la música de swing em porta sempre a recordar aquells temps en què vaig llegir Ventanas de Manhattan.
I avui de la mà de Glenn Miller, Artie Shaw o Ella Fitgerald m’he sentit bé, en un estadi una mica irreal, lluny de les notícies de sempre que enverinen les ones.