Des de fa unes setmanes tinc un iPod. És un aparell extraordinari que permet emmagatzemar gran quantitat de música i reproduir-la en qualsevol moment amb una qualitat excel·lent. El disseny és elegant, marca de la casa Apple. Les possibilitats immenses. Estic encantat amb aquest iPod, que és una prova de l’extraordinària evolució de la tecnologia. Però resulta que sóc una mica romàntic i després passa el que passa.
Ahir a la nit vaig estar reubicant el meu vell equip de música i els meus discos de vinil. Feia molt temps que no en posava cap i vaig punxar-ne un. Fou com una mena de flashback. L’agulla desplaçant-se ondulant pels solcs, el cric-cric irregular de la pols acumulada i el so acerat de les guitarres de The Clash tocant London calling. Va ser fantàstic i alhora estrany. No ho sé, com agafar el volant de fusta d’un cotxe esportiu dels anys seixanta després d’haver-te acostumat a conduir un cotxe actual amb tots els equipaments. Menys còmode però amb més vida.
The Clash, London calling:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada