Molts dies quan vaig amb tren cap a Barcelona em fixo en una mena d’horts que algú cultiva a les vores de la via. Són uns horts mísers, petits, amb una terra seca i polsosa, poc procliu a la fertilitat. No obstant això, en aquests espais diminuts, enclaustrats entre la mateixa via, alguna casa de raval i camins que no duen enlloc, algú hi fa créixer bledes, cebes i alguna tomaquera. Al costat d’aquestes plantes no hi falten els bidons d’aigua per regar ni alguna cadira per seure a mirar no se sap què. No són com aquests horts de barraques que creixen als marges de certs rius i d’alguna autopista; són una cosa més modesta, ínfima. Em fan pensar en alguns paisatges marginals que retratava Ricardo Baroja en els seus gravats.
Per a mi, el gran miracle és que algú sigui capaç de fer un hort allí. Aquests horts no neixen de la pobresa ni de la necessitat, són el resultat de l’amor a la vida. S’ha d’estimar molt la vida per treure profit d’uns espais com aquests.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada