Notes

Ens trobem al jardí. Jo, atrafegat, buscant eines.

- Què fas?

- Estic fent un invent.

- M'he de preocupar?

M'encanta la confiança de la G. en les meves habilitats pràctiques.

***

La mania d'escriure, sí, però acompanyada sempre de la por d'enfrontar-se a l'escriptura. Aquests dies, amb tot el temps del món, qualsevol excusa és bona, qualsevol alternativa -treure la pols, passar l'aspiradora, anar a comprar- serveix per posposar aquesta feina ingrata.

***

De l'últim dietari del malaurat Àlex Susanna (La dansa dels dies), aquesta apreciació, justíssima, sobre el gènere:

El del dietari, un transgènere que et permet modular l'escriptura d'acord amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l'anotació més telegràfica a una de prolixa, de l'aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l'inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat, tot hi és benvingut i s'empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda -i resposta- a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo.

***

Reggio Calabria. Davant de l'estació, esperant, com nosaltres, un autobús, un home bru, esprimatxat, amb una palesa imatge de pobresa. Agafat de la seva mà, un nen, el seu fill, igualment sec. Impossible no pensar en El lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. Tristor sota un sol que crema, sense misericòrdia, ja a les vuit del matí.

***

A Reggio, a mesura que hom s'allunya del centre i dels carrers més comercials, el paisatge és sovint desolador. Misèria evident, edificis ruïnosos (alguns deurien haver estat bells, altres -la majoria- ni ho han estat ni ho seran mai), brutícia als carrers, plens de sots, estranyes botigues de roba (però algú hi compra, pregunta l'N.?)... Em pregunto quina és la causa del trist destí d'aquesta terra. La màfia, sí, que xucla i parasita qualsevol iniciativa, però hi ha d'haver alguna altra explicació.

***

Al centre, tanmateix, a la plaça del Duomo (una mona de Pasqua coronada per una creu il·luminada que li dona un aire postmodern) la vida bull i dona mostres d'un cert benestar. Només la terrassa del restaurant que triem per sopar les dues nits (per què canviar si és bo, barat i eficient) acullen un centenar de persones. S'hi riu, s'hi beu i s'hi fuma. Aquí tothom sembla fumar molt. Les senyores són guapes -morenes, bronzejades, ben vestides- mentre que els homes acostumen a ser lletjos -ferrenys, amb pentinats estrafolaris. Els cambrers no donen l'abast, amunt i avall carregats amb grans plats de pizza i safates plenes de gerres de cervesa i copes de spritzs. Mentrestant, al mig de la plaça, els nens corren amunt i avall. Sota els arbres, en les tenebres, s'amaguen alguns personatges solitaris que no diuen res a ningú i semblen viure allí: beuen i es renten a les fonts. A l'altre costat de la plaça un grup toca versions de rock. Més enllà, en una altra plaçola sonen uns acordions. Encara més enllà, en una tercera plaça toca una banda, darrere d'una pancarta que els identifica -autoidentifica- com a antifeixistes. Les recorrem de nit, una nit tòrrida i enganxosa, amb un gelat a la mà. En aquesta última plaça, unes hores abans una curiosa llibreria oferia el seu gènere. Consistia en un taulell i un cotxe aparcat completament ple de llibres. Ara, a la nit, el cotxe encara hi és, amb tota la mercaderia ocupant l'espai interior. Ja no hi és, però, la noia que oficiava de llibretera i que donava mostres inequívoques de severes addiccions. Aquesta desolació provocava una tristesa que impedia gaudir de la sorpresa d'aquell cotxe ple a vessar de llibres, complint una funció feliç i inesperada. Com passa a vegades, el malditisme superanva, malauradament, la poesia.

***

De nit, des del pis on ens estem, en aquests carrers tranquils i solitaris, sentim passar cotxes amb la música a tot volum. Qui són? Per què ho fan? On van? Les respostes són un misteri. Al matí, en canvi, impera la calma. Si passa un cotxe, el conductor sempre us deixa travessar, amablement. Les botigues del barri són obertes des de bon matí. Pastisseries, bars i, curiosament, molts tallers i establiments d'accessoris per a cotxes. També un túnel de rentat manual. A fora, els homes que hi treballen estenen uns draps negres a joc amb la seva pell colrada. El sòl és extraordinàriament brut de greix i quitrà. Un d'ells seu en un tamboret mentre escolta un transistor; els altres esperen que arribi algun client, amb el vehicle botant pel carrer ple de sotracs. Ens sentim terriblement estrangers -i estranys- caminant per la vorera amb les nostres maletetes amb rodes, com una metàfora de falsa sofisticació. Agafarem l'autobús que ens portarà a l'aeroport i aquells dies, aquelles hores, seran aviat un record esborrat.

Festa Major

Festa Major d'Aiguafreda, havaneres a la plaça. Gent asseguda en fileres de cadires, d'altres a les taules de la terrassa d'un bar. Nosaltres seiem darrere de tot, en un pedrís del jardí de l'església. Veig córrer la canalla, amunt i avall, com sempre han fet els nens als pobles, en aquestes nits d'estiu, que ara ja s'han escurçat: per la Mare de Déu d'agost, a les set ja és fosc, sentia dir a casa.

Al pis de dalt d'una d'aquestes cases que donen a la plaça, l'oval de la finestra emmarca una escena familiar, il·luminada amb una llum càlida. Un pare bressola un nen petit, a coll, mentre la resta de la família seu a taula. És una imatge intemporal, com ho és, gairebé, la mateixa casa. Penso que allí mateix, en aquella finestra, fa tres-cents anys, un altre nen deuria ser gronxat en braços d'un pare, o una mare, amb la mateixa cura, amb el mateix amor. Penso en tot el que ha vist aquella plaça, en els tres segles i mig de vida d'aquest poble, nascut a recer del camí ral i de les ferreries instal·lades per donar servei als carreters. La crema d'imatges del 36, per exemple, que he vist en alguna foto, o la demolició de la vella església, als anys setanta. També les festes com aquesta, que sempre tenen un deix malenconiós.

Ara, el grup musical deixa per un moment el gènere indià i enfila algunes cançons que ja formen part de l'imaginari col·lectiu. El meu país és tan petit, que quan el sol se'n va dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist. Paraules d'amor, senzilles i tendres, no en sabíem més, teníem quinze anys. Amb aquesta última, una parella jove es posa a ballar, ben abraçada, molt suaument. És una imatge d'ara, però que travessa el temps, no pertany a cap època. Podríem ser qualsevol de nosaltres, els que hi som i els que ja no hi són. Em fa feliç veure'ls, en el seu moviment oscil·lant, gairebé marí. Penso, no sé per què, en personatges de novel·la, com els de La plaça del Diamant, i també en els meus pares. Fins que s'apaga la música i es trenca l'encanteri. La gent s'aixeca per anar a buscar un rom cremat, servit en gotets de plàstic. Ens passa pel costat un nen, que també en tasta. Está malísimo, diu.

Notes

Al carrer veig una nena amb el mòbil recolzat en una de les finestres laterals d’un cotxe –el pare és dins- gravant-se mentre balla. No és cap sorpresa; és una escena corrent. Però no deixa d’impressionar-me. Potser és l’excés de calor, que em fa deambular pels carrers de la ciutat com si ho fes per un altre planeta, el que m’ajuda a fer abstracció i extreure l’escena del context del nostre món actual. I des d’aquesta perspectiva aïllada, la imatge és curiosa, distòpica, potser fins i tot preocupant. Però situada de nou en context potser encara ho és més, de preocupant. Perquè que una nena balli i utilitzi un aparell per gravar-se no deixa de ser un joc. Però que aquesta acció respongui no tant a aquest fet lúdic sinó a un mimetisme del que fan els adults sí que genera més inquietud. És un fet que demostra que les persones d’aquestes primeres dècades del segle XXI som –i utilitzo la primera persona- individus exhibicionistes, narcisistes i superficials. Potser la tecnologia no ha fet més que constatar i projectar allò que els homes hem estat sempre i, sent així, no ens hauríem de sorprendre tant. El mòbil, amb la càmera mirant cap a nosaltres fa de mirall. I aquest és el mirall a la vora del camí de què parlava Stendhal.

***
Llegeixo que el nostre Govern vol implantar un sistema de velocitat variable a l'autopista que creua el país. Em sembla una bona notícia però no deixa de ser curiosa. Perquè com a conductor freqüent que sóc no faig altra cosa que aplicar sempre aquest criteri de velocitat variable, adaptada a les circumstàncies. Confesso que faig poc cas dels límits –arbitraris- de velocitat i em guio per les condicions de la carretera, el trànsit, els meteors... A carretera plena, menys velocitat; amb pluja o visibilitat baixa, encara menys. És una qüestió de pur sentit comú. Que el Govern apliqui aquest criteri en els límits de velocitat em sembla un encert absolut. Però no deixa de sorprendre’m que aquests paràmetres hagin d’imposar-se i no siguin els mateixos conductors qui els apliquin de forma natural. És el mateix que passa amb la resta d’estats de la vida. La incapacitat d’autoregular-se i de seguir els criteris més elementals del sentit comú és un evident fracàs de l’individu i de la humanitat.

***
Els diaris de Gil de Biedma. Potser els hauria d’haver deixat de llegir a les primeres pàgines (o llençar-los a les escombraries com fa T.). Simplement per l’abjecció d’alguns episodis que són prou coneguts i que haurien de constituir, per si mateixos, una esmena a la totalitat a l’obra i a la persona. Seguir llegint em fa sentir-me malament, però, malgrat tot, ho faig sense saber ben bé per què. Potser per arribar a veure fins on pot arribar la contradicció humana.

El que està clar és que, si Gil de Biedma tingués un altre tipus de perfil –bàsicament ideològic- la lapidació seria total i permanent.

***
Algú va dir que vivim dues vides i que la primera s’acaba quan ens adonem de que només en tenim una. Està ben pensat. Però jo hi afegiria un element: com vivim a partir d’aquest punt d’inflexió? Des d’una perspectiva hedonista o amb una mirada volgudament transcendent? Segurament ho fem tots des d’una posició intermèdia, però cap on es decanti aquest punt intermedi acaba dient molt de com som.

***
Els Jocs Olímpics són probablement la màxima expressió del nacionalisme esportiu. Sentir Céline Dion cantant meravellosament des de dalt de la torre Eiffel: Je renierais ma patrie, je renierais ma amis, si tu me le demandais no deixa de ser, doncs, paradoxal i, en certa manera, divertit. (Sobretot de pensar que possiblement ningú de l'organització s'ha adonat de la paradoxa o, simplement, els hi ha relliscat).

***
Sense adonar-me’n cada dia tinc comportaments més semblants als del meu pare. Ho percebo en els petits detalls. Com ara, llevar-me el primer els dies de festa i anar al forn a comprar l’esmorzar per tots. Per què es lleva tan d’hora?- em preguntava quan era un jove mandrós i despreocupat mentre sentia des del llit les seves cuites.

La satisfacció que em dona la fresca matinal, el plaer incomparable d’un croissant amb cafè amb llet pres, sol o en companyia, al jardí, i un cert sentit del deure paternal atàvic de procurar vitualles al clan familiar són els motius d’aquesta conducta, que es troba a mig camí entre la generositat i l’autosatisfacció.

***

Casa en flames és una pel·lícula que bascula entre la comèdia i el drama. Perquè, sota l’aparença de la comèdia, s’hi amaga, efectivament, l'innegable drama d’una família i, per extensió, d’una societat malalta de benestar. No vull fer-ne la ressenya ni la crítica, només vull constatar la caricatura crítica –tan repetida avui en dia- del pare que mai ha estat gaire present en la família i, aparentment, sempre ha anat a la seva. Jo estava guanyant diners per tirar endavant la família, argumenta el pare quan se l'acusa, i això sembla no convèncer a una colla de frívols que necessiten els diners com l’aire que respiren i a qui, com aquest aire, sembla que els cauen del cel.

Doncs sí, estic molt a favor dels pares –i les mares- que es dediquen a guanyar diners per tirar endavant les famílies.

***

Volent comprendre, sovint es traspassa la línia de la justificació.

Notes

Dies sense escriure. No en sabria dir el motiu. Falta d'ànim i apatia, segurament. Finalment, faig l'esforç de venir aquí i posar-m'hi.

Xavier Pla, en la magna biografia de Pla que vaig acabar, finalment, ahir, fa notar que Pla acostuma a destacar com a característica de tos els seus homenots, la vitalitat. Segurament és un tret que em manca, tot i que, d'altra banda, experimento a voltes una inquietud excessiva, una agitació, una incapacitat de tenir una vida reposada. Segurament és, com hem dit altres vegades, la necessitat de mantenir viva la lluita contra la mediocritat i el desordre, que són els estats naturals de l'home.

***

Una certa felicitat, tanmateix, el dissabte, al mercat de Vic. Tenim tot el matí per davant, mentre l'N. s'examina. Comprem un cistell i després l'omplim de tomàquets, préssecs, enciams, patates, rossinyols... També d'algun llibre, de la parada d'en J. i de la llibreria d'en C.: els diaris de Gil de Biedma, l'autobiografia de Miguel Villalonga -editada per la mítica Trieste-, un Corot de Skira i alguna altra cosa més.

A primera hora, al mercat i pels carrers de la ciutat s'hi està bé, corre la fresca. Després, tot es va omplint i l'aire de juliol comença a pesar, com ho fan les cues de les botigues, pesades per naturalesa.

***

Ara, el cistell de palma és penjat al cancell de casa i l'omple de la seva olor dolça i vegetal. Fa olor de palma diu l'N., quan obrim la porta de fusta per entrar. I no es refereix al material de què està fet el cabàs sinó a la palma que beneíem per Rams i que després deixàvem penjada a l'entrada de casa.

***

De nit, assegut a la fresca i amb un llibre a les mans, mentre una lluna enorme treu el cap entre els cingles, el bronzit dels mosquits ens recorda que la pau mai pot ser absoluta.

***

I les preocupacions, reals i fictícies, aquestes sí que piquen, com mosquits tigre que mai descansen. Són presents a tothora.

***

Com a conclusió de la darrerament tan citada biografia de Pla, em quedo amb la proximitat que sento, salvant -paradoxalment- múltiples i enormes distàncies, amb aquest escriptor i amb aquest home. Pla em sembla majestuós, tan extraordinàriament per sobre de la mitjana del país que no m'estranya que acabés generant tants odis i enveges.

***

Em costa desar aquest llibre a la biblioteca, no vull renunciar a tenir-lo a mà per buscar alguna de les referències que m'han impressionat d'una o altra manera i que no vull oblidar. Com ara aquest text escrit després de patir l'infart de miocardi i que és una mena de filosofia de vida, que em sembla tan encertada com, encara que no ho pugui semblar, difícil de seguir en els nostres temps:

No es deprimexin. No s'acovardeixin. Facin la vida que han heretat: la vida de la civilització, que és l'antinatural. S'afaitin cada dia. Vesteixin amb naturalitat, conservin les coses de casa, no malversin, no despenguin mai més que el que tenen en realitat. Dialoguin amb la gent, tinguin curiositat. No s'abandonin, no es recloguin. Facin la vida normal.

***

I inicio ara, després de setmanes dedicades a Pla, la lectura de La tumba inquieta de Cyril Connolly, autor que he llegit sempre fragmentàriament i, segurament, malament. M'hi porta ara aquest article de Ferran Toutain i, en concret, la referència a la defensa de l'individu que Connolly feia davant de la col·lectivitat: Pero lo que parece preocuparle por encima de todo en La tumba inquieta es la disolución del individuo en las aguas turbias de lo colectivo, y el provecho que sacan de ello los grandes movimientos políticos:  «Toda propaganda estatal exalta la camaradería, ya que es este instinto y olor de manada gregario lo que hace que la gente no piense, y así los lleva a aceptar la destrucción de sus vidas privadas».

I aquesta defensa de l'individu em fa pensar ràpidament en Pla, igual que fa Toutain en l'epíleg de l'article, que, tot i assenyalar-ne les les diferències (ideològiques), acaba sent coincident en aspectes com aquest -essencial- de la defensa de l'individu.

***

Potser per un cert desconeixement del personatge o per l'evident manca d'ambició derivada de l'edat o per les limitacions físiques que l'allunyaven de la fatxenderia habitual, Biden era dels pocs polítics pels quals tenia una certa simpatia.

***

Que partits polítics amb una llarga trajectòria i solidesa com el republicà americà o el socialista espanyol siguin incapços de despendre's de lideratges nocius i quedin totalment amarats de la toxicitat dels seus líders respectius, és una prova de que el motor del sistema de partits està gripat.

***

Renunciar a determinades ambicions té l'avantatge d'obrir la porta a certes llibertats.

Notes

Tornat d'una escapada, la paràfrasi de Monterroso: Quan va tornar, tots els seus problemes seguien allí.

***

Quan l'entorn politicoperiodístic del país veí dibuixa un clima preguerra civil, un breu passeig de diumenge per les terrasses de Toulouse el desmenteix rotundament.

(La qual cosa no vol dir que la douce France no s'encengui amb qualsevol guspira. Fins ara tots aquests incendis s'han apagat al cap d'uns dies, però, com és ben sabut, el passat no sempre prefigura el futur).

***

Fa uns dies uns futbolistes deien a qui s'havia de votar. Avui un actor li diu a un president que retiri la seva candidatura. Em sembla bé que exposin la seva opinió. El que no tinc tan clar és el ressó que es dóna a aquestes opinions. El mèrit d'un futbolista és com juga a futbol i el mèrit d'un actor és la seva interpretació.

***

No participar d'esdeveniments socials, especialment d'aquells que tenen com a principal objectiu ser vist, és una victòria que s'assoleix amb l'edat.

***

La contradicció és inherent a la condició humana. I, fins i tot, no té per què ser contradictòria amb mantenir una certa coherència. Ser conscient de les pròpies contradiccions i assumir-les amb normalitat és un acte d'intel·ligència. I, sens dubte, és millor aquesta acceptació que la cerca d'explicacions forçades i inconsistents.

***

Quan veig l'elegància amb què vesteixen alguns espectadors de Wimbledon penso que el clima fresc és sempre un aliat de la civilització.

***

Sant-Puy, un petit poble de França -cinc-cents habitants- sense un interès especial, però alhora harmònic en la seva estructura i arquitectura tradicional, pot adquirir una simbologia gairebé mítica. És allí on voldríem viure? No ho sé. Però és allí on voldria refugiar-me, de tant en tant, del soroll del món i, potser també, si fos possible, de mi mateix.

***

Regna amb més força la hipocresia avui que ahir? No ho sé. Potser és que simplement els anys ens donen una millor capacitat de detecció. Deu ser l'únic sentit que s'aguditza amb l'edat.

***

Observar molt i parlar poc.

Sant Joan

El matí de Sant Joan ens arribem a l'ermita homònima, entre Tona i Taradell, que veiem tants cops mentre circulem per l'autovia. És l'únic dia de l'any que l'obren, ens van dir, per celebrar-hi una missa en celebració de la diada del sant patró. La carretera per arribar-hi és estreta i sinuosa: un vell camí, ara asfaltat, que zigzagueja entre els camps de cereal, ja enrossits per la bonança del temps, i els monticles de terra grisa, característics d'aquesta plana. És un paisatge que admiraríem amb emoció si es trobés, per exemple, al centre d'Itàlia. La familiaritat no ens deixa apreciar-ne prou la bellesa. Cert és que la presència excessivament visible de la modernitat -les torres elèctriques, alguna nau industrial, la remor de l'autovia- no ajuden a poetitzar l'indret, però la proximitat acostuma a ser sembre un obstacle per a les efusions de la idealització lírica. Malgrat això, aquests camps de cereal, que s'ondulen al ritme de l'aire, em fan pensar sempre en el mar; un oceà de terra endins, de secà, allà on, precisament, com cantava Sabina, el mar mai podria concebir-se.

Ens acostem a la petita ermita, on es congreguen ja algunes persones, majoritàriament grans. Són habituals: parlen en grup, es coneixen. Nosaltres saludem i ens saluden, però no podem deixar de sentir-nos una mica estranys. Abans que comenci la missa, entrem a la capella per admirar l'altar barroc, presidit per Sant Joan i acompanyat, segons sento explicar, per les imatges, més petites, de les santes Llúcia i Teresa. Un noi jove es descalça per enfilar-se a l'altar i encendre els ciris que il·luminaran l'ermita. No hi ha llum elèctrica. És un misteri com deuria sobreviure aquest altar a la fúria revolucionària de la darrera guerra. Segurament, amagat pels mateixos propietaris, avantpassats dels qui ara reben els visitants. Els assistents van ben vestits, especialment els que exerceixen d'amfitrions, que oficien el paper amb amabilitat. Hom se sent ben acollit. El sol escalfa, però l'aire té un punt de frescor, allunyat de canícules d'estius anteriors. És també un aire elegant. El lloc, el moment, les persones, el seu parlar em fan pensar en un país, malauradament, desaparegut. O a punt de desaparèixer.

A l'atri de l'església, en aquesta bella terrassa de pedra, a redós del xiprer i d'una petita olivera, experimento una il·luminació planiana. Potser és a causa de la immersió en aquesta biografia excessiva. Però des d'allí, veig els campanars de les esglésies de Malla i Tona, la del castell de Tona dalt del turó; i a la meva esquena, la petita capella de Sant Joan. I tot i que no en veig els cementiris, em sento també, com Pla a Sant Sebastià, unit a aquesta terra amb lligams immortals.

Apunts

Ha mort Anouk Aimée. Fa uns anys la vam veure a Peralada amb Gerard Depardieu, en una obra epistolar. No en guardo cap record especial, però donada la meva escassa propensió a assistir a espectacles, consigno aquest fet: jo vaig veure actuar Anouk Aimée.

***

I la setmana passada va morir Françoise Hardy. Va ser aquell dia fred i tardoral, paradoxalment crepuscular en plena primavera, de què parlàvem fa uns dies. Els cursis dirien que la primavera plorava la seva mort. Potser tindrien raó.

***

Constato que de vegades es ven ideologia com qui ven droga. Per fer negoci a costa de les nostres febleses.

***

Rellegeixo Dublinesos. Joyce, quin mestre dels ambients!

***

Per fer temps, volto pel Corte Inglés de la Diagonal. Fa vint-i-cinc anys hi anava sovint, als migdies, també per fer temps, quan es feien horaris partits. Han canviat poques coses en aquesta mena d'oasi temporal, a banda dels preus. Segurament molts productes que abans estaven a l'abast de les classes mitjanes, ara ja no ho estan. Però el que em fa pensar, sobretot, són aquest anys transcorreguts. Sento que no ha passat tant de temps, que he canviat poc, però si faig una projecció equivalent cap endavant, em veig amb vuitanta anys. I no, no és pessimisme, són matemàtiques.

***

Entro en un cafè del barri de les Corts, on he quedat per una trobada. Hi ha força gent, però hi regna un silenci absolut, que em sobta. La meva satisfacció inicial s'entela quan m'adono que no es tracta d'un silenci introspectiu sinó d'un silenci estrictament tecnològic: cada persona està connectada i abduïda per la seva màquina respectiva.

***

Dilluns i dimarts tinc sengles entrevistes d'una certa transcendència, en àmbits diferents.

- Estàs nerviós?- em pregunta la G.

- No, només em posen nerviós les coses importants - contesto. Com el partit de diumenge.

Notes

Des del jardí de casa veig passar un conegut del meu pare, més jove que ell però ara ja gran, gairebé aferrat al seu exemplar de La Vanguardia, com si fos un puntal. És una imatge simbòlica del que ha representat aquest diari per a diverses generacions. Fa anys ja me'n parlà l'amic X amb un punt de distància, o més ben dit, de crítica: per als meus pares, deia amb to irònic, allò que publica La Vanguardia esdevé una veritat absoluta. Certament, fou per a la gent d'una certa edat i medi social gairebé un oracle. Llavors, jo encara creia en el pluralisme i el to centrat del mitjà. Han hagut de passar anys -dècades- per adonar-me que el seu pluralisme és certament real, però no deixa de ser un pluralisme successiu; és a dir, una successió de viratges per orientar el rumb de la nau al del govern, o governs, de torn.

En la biografia de Josep Pla escrita per Xavier Pla s'explica com el tàndem Manuel Aznar-Josep Pla que havien assumit la direcció del diari tot just acabada la Guerra, van ser ràpidament substituïts per un periodista -Galinsoga- més afí a les estructures del règim. No sembla que la noble propietat s'hi oposés gaire, com no s'ha oposat a alguns altres viratges editorials -loopings- inaudits. De fet, Pla, que també féu loopings notables al llarg de la seva carrera periodística, degué quedar tan marcat per la jugada que mai més va escriure, ni va fer cap aproximació, a un diari on semblaria que hagués pogut sentir-se proper i, segurament, adquirir una certa confortabilitat econòmica. Fou un acte de dignitat.

***

Estar intranquil tot un diumenge, perdre'l del tot, per un partit de futbol que s'ha de jugar a la tarda és, objectivament, absurd. Però és una absurditat tan real i evident, que mereix ser registrada.

(I el més greu és que tota una setmana pot esdevenir un parèntesi fins un proper diumenge, que encara serà pitjor).

***

Aquesta biografia de Pla que em té ocupat tantes hores -no en va són mil sis-centes pàgines- té aspectes (l'estructura bàsicament) que no em convencen del tot però, en canvi, m'ajuda molt a acabar d'entendre el personatge i a sentir grans complicitats cap a ell. Combrego amb moltes de les seves decisions i maneres d'actuar i amb les seves motivacions, com ara el conservadurisme inherent a la seva intrahistòria familiar o la inquietud ingovernable del seu caràcter. Si se'm permet l'atreviment, puc arribar a saber perquè fa allò que fa.

***

Flaubert, a causa de l'epilèpsia que patia i de les conseqüències que la malaltia implicava en aquells temps, va quedar descarregat de fer carrera. No carrera acadèmica, sinó carrera en sentit ampli: prosperar, guanyar-se bé la vida, ser algú. Llavors va poder sentir-se alliberat: va dedicar-se a escriure i visqué de rendes. Ho explica (crec recordar que ho vaig llegir allí) Lluís Maria Todó en el seu magnífic assaig sobre Stendhal, Proust i Flaubert.

Aquest alliberament de Flaubert, que comprenc a la perfecció, no hauria estat possible sense la malaltia, però tampoc sense les rendes. Pla no tingué cap de les dues coses i, tot i posseir la inquietud, l'ambició, el talent i la diabòlica mania d'escriure, estigué sotmès tota la vida als condicionants econòmics.

Faulkner va escriure que l'escriptor no necessita llibertat econòmica, només un llapis i un paper, i que només la mort altera un bon escriptor. Com a boutade està bé, però la realitat ens exposa els casos de Flaubert i de Pla, autèntics.

***

Guanyar diners, i no em refereixo a guanyar molts diners sinó simplement a guanyar-se la vida, requereix una sèrie d'habilitats, entre elles un cert sentit pràctic. Però hi ha també un element essencial, a voltes difícil de posseir o capturar: l'interès. No sempre la necessitat pot suplir l'interès.

***

Dimecres de meitat de juny. Pluja i fred. Persianes tancades i llum morta. Un meravellós dia de novembre, quiet i trist, a tocar de l'estiu. Meravellós perquè, a diferència del que passa a la tardor, sabem que aquesta foscor tindrà una vida curta.

Notes

Robert Graves: Wimbledon, 1895 - Deià, 1985. Encertar-la plenament en el lloc on néixer i on morir.

***

El bon articulista, com el bon cuiner, sap fer la seva obra -l'article, el plat- amb els quatre ingredients que té a mà. És important que aquests ingredients siguin bons -el que no vol dir que siguin cars o exclusius, simplement que siguin de bona qualitat-, però allò fonamental és saber elaborar-los, cohesionar-los, arrodonir-los. Amb traça, senzillesa i sense afectacions.

***

Xavier Pla, després d'haver-lo estudiat de dalt a baix i d'haver-lo mirat des de tots els angles, crec que té presa la mida a un personatge tan difícil com Josep Pla. Tot i que crec que intenta evitar-lo, en la seva mastodòntica biografia transmet aquesta visió des d'una perspectiva acadèmica. En canvi, quan el sense explicar-se verbalment, relaxa algunes de les exigències del treball acadèmic -i fins i tot del registre escrit- i l'explicació del personatge acaba resultant més eficaç. El Pla inquiet, insatisfet, hiperactiu, fins i tot vampíric en el sentit picassià del terme ,es dibuixa amb gran vivesa. També el Pla conservador, arrelat a la terra -i a la llengua- pel pes de desenes de generacions. El Pla que, tot i el seu caràcter polifacètic i les seves profundes i evidents contradiccions, podria definir-se amb aquestes dues frases, de les més recordades de la seva obra i que potser més ens ajuden a entendre'l:

És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida. (El quadern gris).

Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar ... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat. (El meu poble).

***

La nit, que mai m'ha agradat, té tanmateix un gran avantatge: la baixa concentració humana. Caminar sol de nit, per la ciutat, després d'haver sopat, begut i enraonat, és un plaer enorme. Els engranatges del pensament, i del sentiment, s'activen vivament: hom se sent capaç de tot, ple d'energia. Els neons acompanyen mentre les idees flueixen. Els passos ressonen, els cotxes llisquen. Mires els ulls de les persones amb qui et creues i, gairebé, hi saps veure el seu destí. Vius en un parèntesi, el temps no corre, els edificis són un gran decorat. Són uns instants, però semblen eterns; l'endemà no existeix.

***

El temps que perdem llegint llibres, bàsicament novel·les, que sabem del cert que no ens donaran res. Algun dia passarem comptes i ens en penedirem profundament.

***

Al barri antic de la ciutat, veig, des de la finestra d'una sala on m'he de passar uns matins, la façana ocre d'un edifici amb finestrals de fusta, de llibre, de color verd oliva. En tinc prou per pensar que sóc a Florència.

***

Ser jove és tenir uns ulls que punxen.

***

Darrerament, la lectura de poesia em resulta més profitosa i eficaç que la d'altres gèneres, especialment els de ficció. L'impacte sincer de les seves pinzellades em resulta més profund que l'artifici que sovint percebo en les històries.

***

L'eco de Pla i un cert lligam amb la sea inquietud innata: el terror a quedar-se quiet, abandonat enmig de la mediocritat pròpia i aliena.

Materialitat

Trobo a l'espai web d'una editorial un llibre interessant de Simenon i sobre Simenon. Són textos propis i aproximacions d'altres autors a l'escriptor belga. A diferència dels altres llibres que exposa l'editorial, aquest no existeix físicament, només es pot descarregar en format electrònic, de forma gratuïta.

És un llibre que m'interessaria llegir, i la gratuïtat és, aparentment, un bon reclam, però aquesta immaterialitat em resulta un obstacle gairebé insalvable. No sabria on posar-lo. Ni tan sols sabria com llegir-lo ni en quin moment fer-ho. No perquè no passi hores -que en passo massa- davant d'una pantalla, ni perquè no sàpiga tractar amb arxius informàtics, sinó perquè tinc associada la lectura de llibres a la materialitat de l'objecte, que em facilita un determinat isolament i una concentració que no concebo davant d'una pantalla. No és un dogma sobre el qual vulgui fer proselitisme, és simplement un costum, una preferència personal. Per a la lectura necessito no tant el format del paper, que també, sinó la materialitat del llibre: l'objecte que em recordi el procés de lectura, la seva presència viva damunt la taula, el punt que emergeix entre les pàgines m'assenyala allà on sóc. I, en finalitzar, la lectura poder desar el llibre a la biblioteca i que ocupi un lloc, un espai físic. La seva presència física em dóna seguretat: em recorda la lectura que he fet i sé que és allí per si vull retornar-hi. La biblioteca no és, com algú podria imaginar, un cementiri de llibres oblidats i morts; al contrari, els manté en vida, allí palpiten, respiren, acompanyen. Per això costa tant despendre-se'n.