Xavier Pla, en la magna biografia de Pla que vaig acabar, finalment, ahir, fa notar que Pla acostuma a destacar com a característica de tos els seus homenots, la vitalitat. Segurament és un tret que em manca, tot i que, d'altra banda, experimento a voltes una inquietud excessiva, una agitació, una incapacitat de tenir una vida reposada. Segurament és, com hem dit altres vegades, la necessitat de mantenir viva la lluita contra la mediocritat i el desordre, que són els estats naturals de l'home.
***
Una certa felicitat, tanmateix, el dissabte, al mercat de Vic. Tenim tot el matí per davant, mentre l'N. s'examina. Comprem un cistell i després l'omplim de tomàquets, préssecs, enciams, patates, rossinyols... També d'algun llibre, de la parada d'en J. i de la llibreria d'en C.: els diaris de Gil de Biedma, l'autobiografia de Miguel Villalonga -editada per la mítica Trieste-, un Corot de Skira i alguna altra cosa més.
A primera hora, al mercat i pels carrers de la ciutat s'hi està bé, corre la fresca. Després, tot es va omplint i l'aire de juliol comença a pesar, com ho fan les cues de les botigues, pesades per naturalesa.
***
Ara, el cistell de palma és penjat al cancell de casa i l'omple de la seva olor dolça i vegetal. Fa olor de palma diu l'N., quan obrim la porta de fusta per entrar. I no es refereix al material de què està fet el cabàs sinó a la palma que beneíem per Rams i que després deixàvem penjada a l'entrada de casa.
***
De nit, assegut a la fresca i amb un llibre a les mans, mentre una lluna enorme treu el cap entre els cingles, el bronzit dels mosquits ens recorda que la pau mai pot ser absoluta.
***
I les preocupacions, reals i fictícies, aquestes sí que piquen, com mosquits tigre que mai descansen. Són presents a tothora.
***
Com a conclusió de la darrerament tan citada biografia de Pla, em quedo amb la proximitat que sento, salvant -paradoxalment- múltiples i enormes distàncies, amb aquest escriptor i amb aquest home. Pla em sembla majestuós, tan extraordinàriament per sobre de la mitjana del país que no m'estranya que acabés generant tants odis i enveges.
***
Em costa desar aquest llibre a la biblioteca, no vull renunciar a tenir-lo a mà per buscar alguna de les referències que m'han impressionat d'una o altra manera i que no vull oblidar. Com ara aquest text escrit després de patir l'infart de miocardi i que és una mena de filosofia de vida, que em sembla tan encertada com, encara que no ho pugui semblar, difícil de seguir en els nostres temps:
No es deprimexin. No s'acovardeixin. Facin la vida que han heretat: la vida de la civilització, que és l'antinatural. S'afaitin cada dia. Vesteixin amb naturalitat, conservin les coses de casa, no malversin, no despenguin mai més que el que tenen en realitat. Dialoguin amb la gent, tinguin curiositat. No s'abandonin, no es recloguin. Facin la vida normal.
***
I inicio ara, després de setmanes dedicades a Pla, la lectura de La tumba inquieta de Cyril Connolly, autor que he llegit sempre fragmentàriament i, segurament, malament. M'hi porta ara aquest article de Ferran Toutain i, en concret, la referència a la defensa de l'individu que Connolly feia davant de la col·lectivitat: Pero lo que parece preocuparle por encima de todo en La tumba inquieta es la disolución del individuo en las aguas turbias de lo colectivo, y el provecho que sacan de ello los grandes movimientos políticos: «Toda propaganda estatal exalta la camaradería, ya que es este instinto y olor de manada gregario lo que hace que la gente no piense, y así los lleva a aceptar la destrucción de sus vidas privadas».
I aquesta defensa de l'individu em fa pensar ràpidament en Pla, igual que fa Toutain en l'epíleg de l'article, que, tot i assenyalar-ne les les diferències (ideològiques), acaba sent coincident en aspectes com aquest -essencial- de la defensa de l'individu.
***
Potser per un cert desconeixement del personatge o per l'evident manca d'ambició derivada de l'edat o per les limitacions físiques que l'allunyaven de la fatxenderia habitual, Biden era dels pocs polítics pels quals tenia una certa simpatia.
***
Que partits polítics amb una llarga trajectòria i solidesa com el republicà americà o el socialista espanyol siguin incapços de despendre's de lideratges nocius i quedin totalment amarats de la toxicitat dels seus líders respectius, és una prova de que el motor del sistema de partits està gripat.
***
Renunciar a determinades ambicions té l'avantatge d'obrir la porta a certes llibertats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada