Al pis de dalt d'una d'aquestes cases que donen a la plaça, l'oval de la finestra emmarca una escena familiar, il·luminada amb una llum càlida. Un pare bressola un nen petit, a coll, mentre la resta de la família seu a taula. És una imatge intemporal, com ho és, gairebé, la mateixa casa. Penso que allí mateix, en aquella finestra, fa tres-cents anys, un altre nen deuria ser gronxat en braços d'un pare, o una mare, amb la mateixa cura, amb el mateix amor. Penso en tot el que ha vist aquella plaça, en els tres segles i mig de vida d'aquest poble, nascut a recer del camí ral i de les ferreries instal·lades per donar servei als carreters. La crema d'imatges del 36, per exemple, que he vist en alguna foto, o la demolició de la vella església, als anys setanta. També les festes com aquesta, que sempre tenen un deix malenconiós.
Ara, el conjunt deixa per un moment el gènere indià i enfila algunes cançons que ja formen part de l'imaginari col·lectiu. El meu país és tan petit, que quan el sol se'n va dormir mai no està prou segur d'haver-lo vist. Paraules d'amor, senzilles i tendres, no en sabíem més, teníem quinze anys. Amb aquesta última, una parella jove es posa a ballar, ben abraçada, molt suaument. És una imatge d'ara, però que travessa el temps, no pertany a cap època. Podríem ser qualsevol de nosaltres, els que hi som i els que ja no hi són. Em fa feliç veure'ls, en el seu moviment oscil·lant, gairebé marí. Penso, no sé per què, en personatges de novel·la, com els de La plaça del Diamant, i també en els meus pares. Fins que s'apaga la música i es trenca l'encanteri. La gent s'aixeca per anar a buscar un rom cremat, servit en gotets de plàstic. Ens passa pel costat un nen, que també en tasta. Está malísimo, diu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada