Sant Joan

El matí de Sant Joan ens arribem a l'ermita homònima, entre Tona i Taradell, que veiem tants cops mentre circulem per l'autovia. És l'únic dia de l'any que l'obren, ens van dir, per celebrar-hi una missa en celebració de la diada del sant patró. La carretera per arribar-hi és estreta i sinuosa: un vell camí, ara asfaltat, que zigzagueja entre els camps de cereal, ja enrossits per la bonança del temps, i els monticles de terra grisa, característics d'aquesta plana. És un paisatge que admiraríem amb emoció si es trobés, per exemple, al centre d'Itàlia. La familiaritat no ens deixa apreciar-ne prou la bellesa. Cert és que la presència excessivament visible de la modernitat -les torres elèctriques, alguna nau industrial, la remor de l'autovia- no ajuden a poetitzar l'indret, però la proximitat acostuma a ser sembre un obstacle per a les efusions de la idealització lírica. Malgrat això, aquests camps de cereal, que s'ondulen al ritme de l'aire, em fan pensar sempre en el mar; un oceà de terra endins, de secà, allà on, precisament, com cantava Sabina, el mar mai podria concebir-se.

Ens acostem a la petita ermita, on es congreguen ja algunes persones, majoritàriament grans. Són habituals: parlen en grup, es coneixen. Nosaltres saludem i ens saluden, però no podem deixar de sentir-nos una mica estranys. Abans que comenci la missa, entrem a la capella per admirar l'altar barroc, presidit per Sant Joan i acompanyat, segons sento explicar, per les imatges, més petites, de les santes Llúcia i Teresa. Un noi jove es descalça per enfilar-se a l'altar i encendre els ciris que il·luminaran l'ermita. No hi ha llum elèctrica. És un misteri com deuria sobreviure aquest altar a la fúria revolucionària de la darrera guerra. Segurament, amagat pels mateixos propietaris, avantpassats dels qui ara reben els visitants. Els assistents van ben vestits, especialment els que exerceixen d'amfitrions, que oficien el paper amb amabilitat. Hom se sent ben acollit. El sol escalfa, però l'aire té un punt de frescor, allunyat de canícules d'estius anteriors. És també un aire elegant. El lloc, el moment, les persones, el seu parlar em fan pensar en un país, malauradament, desaparegut. O a punt de desaparèixer.

A l'atri de l'església, en aquesta bella terrassa de pedra, a redós del xiprer i d'una petita olivera, experimento una il·luminació planiana. Potser és a causa de la immersió en aquesta biografia excessiva. Però des d'allí, veig els campanars de les esglésies de Malla i Tona, la del castell de Tona dalt del turó; i a la meva esquena, la petita capella de Sant Joan. I tot i que no en veig els cementiris, em sento també, com Pla a Sant Sebastià, unit a aquesta terra amb lligams immortals.