***
El bon articulista, com el bon cuiner, sap fer la seva obra -l'article, el plat- amb els quatre ingredients que té a mà. És important que aquests ingredients siguin bons -el que no vol dir que siguin cars o exclusius, simplement que siguin de bona qualitat-, però allò fonamental és saber elaborar-los, cohesionar-los, arrodonir-los. Amb traça, senzillesa i sense afectacions.
***
Xavier Pla, després d'haver-lo estudiat de dalt a baix i d'haver-lo mirat des de tots els angles, crec que té presa la mida a un personatge tan difícil com Josep Pla. Tot i que crec que intenta evitar-lo, en la seva mastodòntica biografia transmet aquesta visió des d'una perspectiva acadèmica. En canvi, quan el sense explicar-se verbalment, relaxa algunes de les exigències del treball acadèmic -i fins i tot del registre escrit- i l'explicació del personatge acaba resultant més eficaç. El Pla inquiet, insatisfet, hiperactiu, fins i tot vampíric en el sentit picassià del terme ,es dibuixa amb gran vivesa. També el Pla conservador, arrelat a la terra -i a la llengua- pel pes de desenes de generacions. El Pla que, tot i el seu caràcter polifacètic i les seves profundes i evidents contradiccions, podria definir-se amb aquestes dues frases, de les més recordades de la seva obra i que potser més ens ajuden a entendre'l:
És objectivament desgradable no sentir cap il·lusió -ni la il·lusió de les dones, ni la dels diners, ni la d'arribar a ésser alguna cosa en la vida, només de sentir aquesta secreta i diabòlica mania d'escriure (amb tan poc resultat), a la qual ho sacrifico tot, a la qual probablement ho sacrificaré tot a la vida. (El quadern gris).
Un dia la vista em portà a dibuixar sobre la terra que tenia al davant quatre punts cardinals. A cada punt hi havia un poble del pla. De cada poble, en veia el cementiri -que era per a mi un cementiri familiar ... Aquell dia vaig sentir-me davant d'aquesta creu de terme de la mort, lligat a aquesta terra amb lligams immortals. De tots els dies de la meva vida, aquest ha estat potser per a mi el més aprofitat. Aquell dia vaig veure que Sant Sebastià era per a mi l'eternitat. (El meu poble).
***
La nit, que mai m'ha agradat, té tanmateix un gran avantatge: la baixa concentració humana. Caminar sol de nit, per la ciutat, després d'haver sopat, begut i enraonat, és un plaer enorme. Els engranatges del pensament, i del sentiment, s'activen vivament: hom se sent capaç de tot, ple d'energia. Els neons acompanyen mentre les idees flueixen. Els passos ressonen, els cotxes llisquen. Mires els ulls de les persones amb qui et creues i, gairebé, hi saps veure el seu destí. Vius en un parèntesi, el temps no corre, els edificis són un gran decorat. Són uns instants, però semblen eterns; l'endemà no existeix.
***
El temps que perdem llegint llibres, bàsicament novel·les, que sabem del cert que no ens donaran res. Algun dia passarem comptes i ens en penedirem profundament.
***
Al barri antic de la ciutat, veig, des de la finestra d'una sala on m'he de passar uns matins, la façana ocre d'un edifici amb finestrals de fusta, de llibre, de color verd oliva. En tinc prou per pensar que sóc a Florència.
***
Ser jove és tenir uns ulls que punxen.
***
Darrerament, la lectura de poesia em resulta més profitosa i eficaç que la d'altres gèneres, especialment els de ficció. L'impacte sincer de les seves pinzellades em resulta més profund que l'artifici que sovint percebo en les històries.
***
L'eco de Pla i un cert lligam amb la sea inquietud innata: el terror a quedar-se quiet, abandonat enmig de la mediocritat pròpia i aliena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada