Ens trobem al jardí. Jo, atrafegat, buscant eines.
- Estic fent un invent.
- M'he de preocupar?
M'encanta la confiança de la G. en les meves habilitats pràctiques.
***
La mania d'escriure, sí, però acompanyada sempre de la por d'enfrontar-se a l'escriptura. Aquests dies, amb tot el temps del món, qualsevol excusa és bona, qualsevol alternativa -treure la pols, passar l'aspiradora, anar a comprar- serveix per posposar aquesta feina ingrata.
***
De l'últim dietari del malaurat Àlex Susanna (La dansa dels dies), aquesta apreciació, justíssima, sobre el gènere:
El del dietari, un transgènere que et permet modular l'escriptura d'acord amb les pròpies necessitats expressives i anar passant de l'anotació més telegràfica a una de prolixa, de l'aforisme al poema en prosa, de la nota a peu de pàgina a la narració, de la crítica a l'inventari, de la citació a la digressió, de la confessió a la reflexió, o al cant. Ben dosificat, tot hi és benvingut i s'empelta. És, doncs, el gènere més camaleònic, proteic i versàtil de tots: el que millor pot donar cabuda -i resposta- a totes les ramificacions, desdoblaments, fluctuacions i intermitències del nostre jo.
***
Reggio Calabria. Davant de l'estació, esperant, com nosaltres, un autobús, un home bru, esprimatxat, amb una palesa imatge de pobresa. Agafat de la seva mà, un nen, el seu fill, igualment sec. Impossible no pensar en El lladre de bicicletes de Vittorio de Sica. Tristor sota un sol que crema, sense misericòrdia, ja a les vuit del matí.
***
A Reggio, a mesura que hom s'allunya del centre i dels carrers més comercials, el paisatge és sovint desolador. Misèria evident, edificis ruïnosos (alguns deurien haver estat bells, altres -la majoria- ni ho han estat ni ho seran mai), brutícia als carrers, plens de sots, estranyes botigues de roba (però algú hi compra, pregunta l'N.?)... Em pregunto quina és la causa del trist destí d'aquesta terra. La màfia, sí, que xucla i parasita qualsevol iniciativa, però hi ha d'haver alguna altra explicació.
***
Al centre, tanmateix, a la plaça del Duomo (una mona de Pasqua coronada per una creu il·luminada que li dona un aire postmodern) la vida bull i dona mostres d'un cert benestar. Només la terrassa del restaurant que triem per sopar les dues nits (per què canviar si és bo, barat i eficient) acullen un centenar de persones. S'hi riu, s'hi beu i s'hi fuma. Aquí tothom sembla fumar molt. Les senyores són guapes -morenes, bronzejades, ben vestides- mentre que els homes acostumen a ser lletjos -ferrenys, amb pentinats estrafolaris. Els cambrers no donen l'abast, amunt i avall carregats amb grans plats de pizza i safates plenes de gerres de cervesa i copes de spritzs. Mentrestant, al mig de la plaça, els nens corren amunt i avall. Sota els arbres, en les tenebres, s'amaguen alguns personatges solitaris que no diuen res a ningú i semblen viure allí: beuen i es renten a les fonts. A l'altre costat de la plaça un grup toca versions de rock. Més enllà, en una altra plaçola sonen uns acordions. Encara més enllà, en una tercera plaça toca una banda, darrere d'una pancarta que els identifica -autoidentifica- com a antifeixistes. Les recorrem de nit, una nit tòrrida i enganxosa, amb un gelat a la mà. En aquesta última plaça, unes hores abans una curiosa llibreria oferia el seu gènere. Consistia en un taulell i un cotxe aparcat completament ple de llibres. Ara, a la nit, el cotxe encara hi és, amb tota la mercaderia ocupant l'espai interior. Ja no hi és, però, la noia que oficiava de llibretera i que donava mostres inequívoques de severes addiccions. Aquesta desolació provocava una tristesa que impedia gaudir de la sorpresa d'aquell cotxe ple a vessar de llibres, complint una funció feliç i inesperada. Com passa a vegades, el malditisme superanva, malauradament, la poesia.
***
De nit, des del pis on ens estem, en aquests carrers tranquils i solitaris, sentim passar cotxes amb la música a tot volum. Qui són? Per què ho fan? On van? Les respostes són un misteri. Al matí, en canvi, impera la calma. Si passa un cotxe, el conductor sempre us deixa travessar, amablement. Les botigues del barri són obertes des de bon matí. Pastisseries, bars i, curiosament, molts tallers i establiments d'accessoris per a cotxes. També un túnel de rentat manual. A fora, els homes que hi treballen estenen uns draps negres a joc amb la seva pell colrada. El sòl és extraordinàriament brut de greix i quitrà. Un d'ells seu en un tamboret mentre escolta un transistor; els altres esperen que arribi algun client, amb el vehicle botant pel carrer ple de sotracs. Ens sentim terriblement estrangers -i estranys- caminant per la vorera amb les nostres maletetes amb rodes, com una metàfora de falsa sofisticació. Agafarem l'autobús que ens portarà a l'aeroport i aquells dies, aquelles hores, seran aviat un record esborrat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada