Notes

Per molt que envelleixin, els joves sempre seran més joves que tu. Aquesta és la part dolenta de la història, la més visible. La part bona és que tu sempre vas per davant seu. Ho veig, per exemple, en autors que ara estan en la quarentena i que comencen a escriure -i a queixar-se- de que ja fa vint anys de molts episodis de la seva vida. I llegir-los -o escoltar-los- em genera una certa tendresa, com la de l'adult que observa els traços, encara maldestres, del nen que dibuixa una casa amb una xemeneia d'on surt fum que s'escapa cap a un cel on hi volen ocells amb forma de be baixa.

***

Experimento una creixent distància cap a la política. Tot i això, no deixo de ser ferm partidari de la política de la (bona) gestió. La política de les emocions que tant agrada als nous gurús, i que tan bons resultats sembla reportar (si per bons resultats entenem fer-se amb el poder i mantenir-s'hi) condueix als Balcans, fins i tot a Auschwitz.

(I avui justament veig, a la portada d'un diari cadadenc, una caricatura de Zelenski amb nas de jueu, robant-li la cartera a Biden. Em fa pensar en l'antisemitisme europeu més execrable, el de l'afer Dreyfus i que el que va acabar conduint, precisament, a Auschwitz).

*** 

Escolto una nova versió del clàssic i meravellós Aviones plateados de El último de la fila, editada aquest mateix any. Constato que han canviat alguns versos. No voldria pecar d'hipersensible però em dóna la impressió que els canvis pretenen suavitzar algunes arestes, per mi del tot inexistents, de la cançó i adaptar-se a una major correcció política. Tant de bo m'equivoqui.

***

De nit, les ciutats, només si són solitàries. Si hi trobo gent, les prefereixo de dia.

***

El benestar i la riquesa (sí, des d'una perspectiva històrica i geogràfica, som rics) ens acaben conduint indefectiblement a la puerilitat.

Notes

Miguel Sánchez-Ostiz, en el pròleg de l'autobiografia d'Evelyn Waugh Una educación incompleta explica que l'escriptor anglès anomenava edat de la irritació la que va entre els quaranta-cinc i els cinquanta-cinc anys. Espero que tingués raó.

***

Hi ha intel·lectuals a qui agrada el futbol (o l'esport en general) i saben parlar-ne, escriure'n o teoritzar-ne. I després hi ha entesos en futbol (ben sovint periodistes) que pretenen tractar d'altres temes i ser intel·lectuals. Sento donar-los la mala notícia de que, en aquest cas, la reciprocitat no és aplicable.

***

Els grans escriptors poden escriure sobre qüestions íntimes amb plena llibertat gràcies a la seva pròpia condició, que els permet estar, en certa manera, al marge de determinades convencions o condicionants socials. Els amateurs, per contra, difícilment s'ho poden permetre, en no poder fugir d'aquest context social. Llavors, els primers són escriptors lliures, mentre que els segons són criticats per falta de sinceritat.

***

Hi ha dos tipus de classes dirigents. En primer lloc, hi ha les que saben adaptar-se als vaivens polítics i socials, mantenint-se sempre al costat del poder, sigui qui sigui qui l'exerceixi, per seguir conservant el seu estatus. Aquesta és la preponderant -per no dir l'única existent- al nostre país. I després hi ha la que és capaç de dirigir el rumb polític i social en funció dels seus interessos o ideals. Aquesta, que és una autèntica classe dirigent comme il faut, diria que està en vies d'extinció.

***

-Estàs obsessionat amb els llibres?- pregunta retòricament -o irònicament- l'À. en trobar-me fent cerques per internet d'alguns exemplars que persegueixo.

***

I l'À avui fa vint anys i això és una imatge simbòlica, granítica que diria Josep Pla, de l'implacable pas del temps, de la nostra existència fugaç i fugívola com el mercuri.

***

Nadal, l'abisme insalvable entre allò que se celebra i com se celebra.

Notes

La setmana de la festa major és sempre una de les més fredes de l'any. Així ho recordo des de ben petit. Ara és una setmana plena de dies festius, d'aglomeracions a les carreteres i a les ciutats, força insuportable. Però continua sent freda. I tot just començar, a la vigília del primer festiu, se'ns ha espatllat la calefacció. A l'interior de casa, malgrat els calefactors elèctrics, la temperatura ha caigut en picat. Escrivint a la biblioteca, hom se sentia en la bohèmia d'un taller montmatrenc. He servit, tanmateix, el dinar amb la millor vaixella i, mentre tallava el pa, m'he sentit molt afortunat de tenir-ne. He obert una ampolla de vi i he pensat que érem feliços, en la fredor. Afortunadament, quan els efectes del romanticisme començaven a esgotar-se han arreglat la calefacció a un mòdic preu.

***

- Quants cops has vingut a Cotlliure?- em pregunta l'N. mentre caminem per enèsima vegada per l'espigó per veure la vista del poble, avui sota un sol lluent.

- Molts. N'he perdut el compte- responc.

- I no te'n canses? No t'avorreix?- torna a preguntar.

- Mai em canso de la bellesa -responc, i m'adono de seguida de la ridiculesa i presumptuositat de la resposta.

Però el cert és que, si alguna cosa em conforta, són els entorns agradables i harmònics, els paisatges bells. Pot resultar molt tòpic, però els clixés, les obvietats, ho són per alguna cosa. M'agrada aquest mar, avui ben pla, tancat a recer de les dues entrades que fa a Cotlliure, el bell campanar a ran de platja, els murs drets del castell, ben perpendiculars a l'aigua, les altes muntanyes en darrer terme, les cases del poble construïdes amb certa cura... M'agrada aquesta carretera que recorre la costa, des de Banyuls fins a Argelers, entre vinyes verdes i mar blau. Potser m'agraden els tòpics, què hi farem.

***

M'agrada arribar a aquests pobles de la costa Vermella, aquest territori que Josep Pla separava del Rosselló i considerava que conformava una unitat amb els pobles del nord del cap de Creus, que també diferenciava de l'Empordà. M'agrada recórrer aquesta carretera que serpenteja entre sureres i matolls, un terreny que em recorda profundament el de la Calma, si no fos perquè un cop a dalt, hom veu el blau del mar. Les masies són aquí de pedra negra, en contrast amb la vermella de la Calma, i les alzines donen suro. Són més esprimatxades, menys frondoses. El vent hi bufa més i la temperatura no baixa tant. Som a mig camí dels gairebé mil metres d'alçada del nostre altiplà. La història, i els parlars, també difereixen.

La baixada del coll per la banda de França és gairebé una caiguda en picat, la carretera cau a plom en giragonses impossibles i aviat comencem a trobar el paisatge de vinyes, extremament bell. En aquest final de tardor, les fulles són ben grogues, a punt de caure, però encara llueixen amb força sota aquest sol fred però fervorós. S'enfilen pels costers d'aquests darrers contraforts del Pirineu, fent la feina difícil als homes que les treballen. En veiem un parell, traginant entre les fileres de ceps. Hom diu que la producció del Banyuls i el Cotlliure es trasllada progressivament a la plana del Rosselló, on és més fàcil i rendible. Penso que seria terrible que es perdessin aquestes vinyes, en un triomf de la barbàrie i la dictadura del diner. Però sé que és molt fàcil dir això per qui no n'ha de viure. El romanticisme sovint és gratuït. Com ho és també pensar en viure algun dia en aquesta terra, en una simple barraca de vinyater. Escriure, passejar, romancejar, acostar-se algun dia a les platges, a veure el mar o a pescar... Ser una mica Maillol, sense ni tan sols necessitat d'esculpir, només vagarejar, diletantejar.

Maillol, a qui anomenaven el grec, no deuria sentir-se foraster en el viatge que feu a Grècia. Dels que conec, se'm fa difícil pensar en un paisatge més proper al de la Grècia que, ben modestament, també he visitat: roca, vent, vinya, mar... Potser per això la concepció de la seva escultura era profundament grega, com ho era, fins i tot, el seu nom.

Notes

Holbein treballà a la cort d'Enric VIII, un monarca infame, despietat i cruel. Velázquez pintà a la cort del pusil·lànime Felip IV. Ambdós foren pintors meravellosos, autors d'una obra que projectà els seus foscos entorns, transcendint-los. Però, com uns artistes d'una sensibilitat tan viva pogueren abstreure's d'aquests mons que, no ho oblidem, incloïen reines decapitades o autos de fe? Foren les necessitats econòmiques, com passa sovint, les cordes que els mantingueren units a l'òrbita d'un poder exercit de manera execrable? O, per contra, la seva sensibilitat anava per una altra banda i era immune a la injustícia? Probablement mai ho sabrem.

***

La història i les històries del premi Goncourt recollides en les pàgines del totxo -575 pàgines en quart- de 120 ans de prix Goncourt, une histoires littéraire française, de Jean-Yves Le Naour i Catherine Velent. Aparentment podria semblar un llibre per connaisseurs, però els diferents capítols, un per cada any, que llegeixo una mica a l'atzar reflecteixen mil anècdotes lligades a la grandesa d'un premi i a les misèries humanes, literàries i no literàries.

N'aprenc moltes coses, com ara terminologia: Galligrasseuil, la contracció de Gallimard, Grasset i Le Seuil, els tres grans segells literaris francesos que acumulen els grans premis. Una mena d'Oxbridge editorial, vaja. Descobreixo també que l'any 1914 no es va atorgà el premi, per raons aparentment òbvies, però sí que es va donar els anys 15, 16 (se'n van donar dos, el de l'any en curs i es va recuperar el del 14), 17 i 18. Tampoc es va atorgar el premi l'any 1940, però sí els dels anys 41, 42, 43 i 44 (el de l'any 40 es recuperà el 46). Una mostra de que també l'excepcionalitat de la guerra acaba sent transitòria i el món sempre gira.

***

Interessant la reflexió que escolto de Sergio del Molino en una entrevista, sobre les acusacions d'egolatria que acostuma a rebre qui escriu en primera persona. Sosté que l'autor que utilitza aquesta perspectiva no deixa de transmetre el que veu i sent des de la seva pròpia limitació i modèstia. En canvi, és l'autor que usa la tercera persona i la figura del narrador omniscient -que ho veu tot i ho sap tot- qui actua gairebé com un déu. Afegeix que, en països de llarga tradició religiosa -catòlica- com el nostre, la confessió -o tot allò que se li assembli- fora del confessionari és considerada imprudent i impròpia, fet que acaba d'arrodonir aquesta mala fama de la primera persona.

***

Considero que les xarxes socials són, en general, pernicioses. Però el transfons del que a vegades hi trobo, i que no s'acostuma a veure en la vida real, em produeix una fascinació, potser entomològica, extrema.

Notes

Per les distàncies curtes, caminar; per les distàncies mitjanes, el cotxe; i per les distàncies llargues... evitar-les tant com es pugui.

***

Enric González explica en una entrevista que l'últim Nadal va dinar sol en un McDonald's tot llegint el diari. No em sembla un mal pla, si no fos pel diari.

***

En la mateixa entrevista, González parla del seu sentit de l'orientació, que el fa situar-se fàcilment en les ciutats. Penso que és una gran virtut, en bona part innata, però que també es pot entrenar. Una bona manera de fer-ho és renunciar al google maps, tal com vam fer en la recent estada a Londres. (Tot i que, malauradament, no fou una renúncia absoluta, va ser un important pas endavant).

***

Van Eyck, un dels millors pintors de tots els temps -o el millor, si això es pot realment categoritzar-, consignava un humil Als ich can (tan bé com puc) en els seus quadres.

Per contra, en el meravellós retrat de Derich Born pintat per Holbein hi consta el següent text: Derichus si vocem addas ipsissimus hic sit / hunc duvites pictor fecerit an genitor, que es traduiria com Si li afegissis la veu, seria el mateix Derich i tindries dubtes de si el va fer el seu pare o el pintor. Segons el catàleg de l'exposició Holbein at the Tudor court -meravellosa i acabada d'inaugurar a la Queen's Gallery de Buckingham Palace- la inscripció seria a iniciativa del mateix Holbein i vindria a ser un tribut a una llegenda pràcticament idèntica existent en un retrat pintat per Durer, el que podria voler dir que Holbein s'erigiria ell mateix en seguidor -o successor- de l'altre gran pintor alemany. En tot cas, comparat amb el lema de Van Eyck, a mi em sembla lleugerament immodest, encara que la immodèstia estigui clarament justificada.

***

Els dies que vaig a buscar l'N. a tennis, a Vic, de nit, sol, al cotxe, m'agrada posar-me cançons de Charles Aznavour. És potser una petita extravagància, però m'agrada el seu aire de cantant passat de moda, de totes les modes possibles. Crec que ja ho he escrit alguna altra vegada. M'agrada la seva imatge de cavaller, la seva condició de métèque, la seva veu inconfusible, el seu romanticisme tronat... M'emociona sentir-lo cantar sobre imatges tòpiques:

Quand au hasard des jours

Je m'en vais faire un tour

À mon ancienne adresse

Je ne reconnais plus

Ni les murs, ni les rues

Qui ont vu ma jeunesse.

En haut d'un escalier

Je cherche l'atelier

Dont plus rien ne subsiste.

Dans son nouveau décor

Montmartre semble triste

Et les lilas sont morts.

Londres

When a man is tired of London, he is tired of life

Samuel Johnson

Recordo que la meva entrada a Londres fou difícil. Havíem anat a estudiar-hi anglès -és un dir- en ple mes d'agost amb qui llavors era la meva nòvia (i ara la meva dona). D'entrada, la ciutat em va semblar inhòspita. Als carrers del centre, els peus es quedaven enganxats a les rajoles; d'uns locals més que dubtosos en sortien bafarades infectes d'oli reutilitzat. Feia setmanes que no plovia, l'herba estava seca i al metro no hi havia aire condicionat. No teníem diners per dinar decentment i a la residència on ens hostatjàvem ens oferien uns sopars nauseabunds. Fèiem classe en una mena de llar de jubilats. Les dutxes eren impúdicament mixtes. Sort que mai vam trobar-hi ningú.

Van haver de passar un parell de dies perquè la meva percepció de la ciutat virés radicalment. Vam canviar Oxford street per King's Road, Trafalgar Square per Bedford Square, el Soho per Kensington. La temperatura va baixar. La fresca sempre és sinònim d'higiene i civilització. Seguíem alimentant-nos bàsicament dels entrepans de Pret-à-manger, però vaig començar a entendre ràpidament la ciutat. La que possiblement ha estat, des de llavors, la Ciutat.

Han passat gairebé trenta anys, hem anat a Londres sempre que hem pogut, però menys del que hauríem volgut. De fet, hi hauríem volgut viure. Ser Nicholas Jenkins. O el seu creador, Anthony Powell. O Cyril Connolly. O... tant se val. Ens hem acontentat passejant-hi, creient que no érem turistes, tot i estar hostatjats en hotels simples de Kensington, Bloomsbury o, fins i tot, Bayswater. He volgut creure que John Sandoe, Hatchards o Heywood Hill eren les meves llibreries; fins i tot que el meu anglès era correcte. Han caigut múltiples visites a la National Gallery, a la Portrait, a les Tate i, fins i tot, a la Wallace Collection o a l'institut Courtaulds. Hem dinat i sopat en restaurants més que dignes i hem trobat plaer en els pies i les ales. He sentit el fervor fetitxista de les plaques blaves. Puc recórrer de memòria múltiples racons de la ciutat. En sé, modestament, els noms d'uns quants carrers. N'he escrit tant i tan bé com he sabut. Als Ich Can, com consignava Van Eyck en els seus quadres. Amb resultats incomparables als del flamenc, esclar, però amb la mateixa intenció.

I ara, em temo que he tancat el cercle. Vam ser-hi un cap de setmana d'aquest novembre. Potser massa curt, potser massa intens. No vaig flairar aromes hòrrids provinents de restaurants tèrbols. Però vaig pagar massa per vins més que mediocres. No vaig compartir banys. Però vaig trobar multituds que m'impedien literalment caminar pels carrers del centre. Ens vam haver de refugiar a Hatchards -refugi immillorable, això sí- per fugir de les masses. Vaig trobar parades de metro clausurades per seguretat, vies de tren tallades per obres reiterades i inacabables.Vaig veure cotxes omplint els carrers a totes hores. Vaig trobar manifestacions que emparaven, en dies successius, bàndols enfrontats. El ritme de la ciutat em va embafar. La inflació dels preus em va omplir de tedi. Fins i tot els esquirols dels parcs em van semblar hiperexcitats. La vitalitat que en altres moments em semblava una mostra de dinamisme i creativitat, ara em va resultar patològica i anfetamínica.

Potser, només potser, he tornat a l'escepticisme original; de vegades, hi ha cercles que es tanquen.

Apunts

Que algú et demani que escriguis, ja és una gran cosa. Però a l'altra plat de la balança hi seuen els editors indiferents, que tenen sobrepès.

***

Torno a treballar, després d'una breu pausa per dinar. El sol baix de final de tardor invita a quedar-se a l'exterior. En un banc hi jau un pobre. No puc deixar de sentir, cap a ell, una lleu i injusta enveja.

***

La ideologia, quina droga tan potent!

***

Conversa amb l'A. Tot el que sigui alimentar la seva vanitat obté resultats positius.

***

L'À. en confirma, de fonts del sector, que els cafès que serveixen als restaurants són tots iguals. Ni descafeïnats ni punyetes. En el meu ànim contestatari actual, això em provoca una certa satisfacció.

***

Enriure's a la cara del teu rival polític des d'una posició de poder, no és només una mostra de baixesa, és també un mal negoci a llarg termini. Cal adonar-se, per moral o per interès, que humiliar sempre és un camí equivocat.

***

Debat amb P. sobre la mediocritat. Concloc que la necessitat d'acomodar-s'hi no està renyida amb l'esforç per fugir-ne.

***

Passo moltes estones llegint sota aquest sol de tardor. Per desgràcia, l'interès de les lectures acaba sent inversament proporcional a la bellesa de la llum d'aquest sol de tarda.

***

X. m'adverteix de la necessitat d'informar-me més sobre la intel·ligència artificial per ser conscient de les conseqüències pernicioses que pot arribar a tenir. Però no em sento amb forces d'obrir un altre front de resistència.

***

L'horitzó de Londres com a paradís artificial.

***

Un dels mals de la tecnologia és haver-nos desprotegit del refugi de l'aïllament.

***

La bellesa, encara que sigui inassolible, és el gran antídot.

***

Una civilització que ataca, amb l'excusa de protegir-se, els cims de la seva expressió artística (Vermeer, Velázquez, Monet) no mereix sobreviure.

***

Allò que cercava Goya de mostrar-nos com som, de la manera més descarnada, ara ho aconsegueixen les xarxes socials.

Dissabte, diumenge i dilluns (III)

Si a tota la costa hi ressonen els noms d'artistes, escriptors, actors... que s'hi instal·laren o hi passaren dies, segurament és el petit poble de Ravello, que mira el mar des de les alçades, el que ha acollit la nòmina de celebritats més contundent. Es podria fer una alineació de somni de visitants, més o menys assidus, a la localitat: Wagner, D.H. Lawrence, Virginia Woolf, Vita Sackville-West, Lytton Strachey, E.M. Forster, Winston Churchill, Gore Vidal, Pasolini, Greta Garbo...

El grau d'arrelament d'aquests visitants ha estat molt variable i molts d'ells, que formen part de la llista que exhibeix sovint Ravello, foren simples convidats, passavolants o hostes de les vil·les de luxe. Però no tots. Sembla que Wagner s'inspirà en els jardins de Villa Rufolo per crear el jardí de Klingsor de Parsifal i D.H. Lawrence, endut pel geni -o la voluptuositat- del lloc-hi escrigué parts de L'amant de Lady Chatterley. 

Però si a algú cal estar agraït pel llegat deixat a Ravello, i al conjunt de la humanitat, és a Ernest William Beckett, Lord Grimthorpe. Ell fou qui, durant el seu particular Grand Tour, descobrí una vella i abandonada propietat situada en una posició privilegiada i hi construí els jardins i l'actual vil·la Cimbrone. Per fer-ho, comptà amb diferents ajuts i influències, entre els quals, el de Vita Sackville-West, qui l'assessorà en la selecció de flors i arbres.

La filla de Lord Grimthorpe, Lucy Beckett, va fer construir després, a tocar de Villa Cimbrone, una altra vil·la de situació igualment majestuosa: La Rondinaia. Per què explico aquesta història? Doncs perquè l'any 1972 Gore Vidal va comprar la Rondinaia i hi va viure, a temporades, durant més de 30 anys. Sobre Ravello, Vidal va escriure que:

Els habitants de Ravello s'espanten quan dic que aquest lloc és mundialment famós per la literatura, especialment la moderna. El gran escriptor anglès D.H.Lawrence va venir aquí, així com el gran escriptor de viatges francès André Gidé. Per descomptat, Richard Wagner també es va inspirar en les meravelles d'aquest lloc. Tots aquests grans artistes van reflectir en les seves obres, encara que fos breument, el verd intens, el blau transparent, el gris de la roca tosca, l'atmosfera formidable, tots i cadascun van sentir el fi equilibri que la natura manté sobre l'antic centre del món: la Mediterrània.

I va ser el mateix Gore Vidal qui, a propòsit, de les vistes de l'anomenada Terrazza dell' Infinito de Villa Cimbrone va escriure:

Fa vint-i-cinc anys, una revista americana em va preguntar quin era el lloc més bonic que havia vist mai en tots els meus viatges i vaig dir-los que era la vista des del mirador de Villa Cimbrone en un dia lluminós d'hivern, quan el cel i el mar eren tots dos d'un blau tan viu que no era possible distingir l'un de l'altre.

Certament, no crec que sigui exagerat pensar, quan hom es troba en aquest mirador de Villa Cimbrone, ornat d'estàtues clàssiques, que s'està davant d'un dels llocs més bells del món. I és curiós constatar que no hi ha cap fotografia capaç de copsar tota aquesta bellesa, que s'esmuny, inassolible, com tants desitjos en la vida.

Dissabte, diumenge i dilluns (II)

En la conversa amb Javier Aznar que escolto al cotxe, Ariana Harwicz esmenta una afirmació de Proust, segons la qual els qui més defensen una llengua són, paradoxalment, els qui l'ataquen, entès atac com una utilització impura o personal de la llengua. Busco la referència i la trobo en una carta adreçada a la vídua de Georges Bizet l'any 1908, de la qual en reprodueixo aquí un parell de fragments:

Las únicas personas que defienden la lengua francesa (como el Ejército durante el caso Dreyfus) son las que “la atacan”. La idea de que hay una lengua francesa que existe alrededor de los escritores y que hay que protegerla, es inaudita. Todo escritor se ve obligado a hacerse de su propia lengua, como todo violinista se ve obligado a hacerse de su propio “sonido”.
(...)
Porque de ese modo una forma gramatical puede ser hermosa por ella misma, porque sólo puede ser hermoso lo que puede contener el signo de nuestra elección, de nuestro gusto, de nuestra incertidumbre, de nuestro deseo y de nuestra debilidad.

Altra vegada, això em fa pensar en el meu instintiu rebuig a la perfecció, entesa aquesta no com l'excel·lència o el treball ben fet, que cal buscar-los sempre, sinó com el control absolut dels detalls, la rigidesa o, fins i tot, l'afectació. Pensant en la meva llengua i en la seva defensa basada en aquest mal entès perfeccionisme, em ve al cap el record d'algun antic professor.

***
La bellesa d'aquest territori de la Costiera Amalfitana contrasta precisament amb la seva imperfecció. Aquesta imperfecció que es manifesta en determinada estètica, en la construcció, la decoració, però sobre tot, en certs usos i costums. L'individualisme, l'anarquia semblen manar. Aquest caràcter local és tan fort que no es deixa vèncer, de moment, per la creixent expansió del luxe més descarnat, del bling-bling més odiós. Noies que abracen els seus nòvios -gracias, gracias, gracias, diu una d'elles aparentment emocionada- per haver-les portat a un mirador de Positano on poder fotografiar-se fins la sacietat. Joves americans robustos que pregunten de males maneres per la seva habitació a l'entrada d'una vil·la-hotel de luxe mentre arrosseguen l'omnipresent tròlei i la funda amb el vestit de casament. Nuvis foranis que, com ens explica l'R., propietari de la casa on ens estem, conviden tot un poble a l'aperitiu del seu casament que aplega gent vinguda de mig món. Són colonitzadors temporals, turistes que han perdut el més mínim instint adaptatiu a l'hora de moure's i ser respectuosos amb el territori que els acull. Per això, conforten els motorinos que us avancen en la corba més tancada, els conductors d'autobús que us fan senyals per ajudar-vos a passar pels punts més estrets de la carretera, la noia de l'hotel que sap respondre amb orgull i fredor el jove americà malcarat o els agricultors que perseveren en el cultiu, econòmicament dubtós, dels llimoners... Tots ells són elements de caràcter que encara contraresten i vencen el monstre uniformitzador, amb diverses variacions de la clàssica miseria e nobiltà del sud d'Itàlia.
D'aquesta manera, igual que els paisatges, arribem a estimar aquest caràcter, allò que ens sembla imperfecte i d'escàs gust. Mentre sopem a la protegida placeta d'Atrani, que indentificaríem a l'instant amb el substantiu Itàlia que conté el nostre diccionari intern, una família celebra l'aniversari de casament dels avis bevent vi i aigua que agafen directament de la font (a ells, no els cal convidar ningú de fora) i una altra àvia, la propietària del restaurant, es passa la nit paplantada a la porta, segurament més per costum que per ofici. Quina altra cosa podria fer? Quan acabem de sopar, ben entrada la nit, pujarem els cinc-cents graons, que, entre casetes, camps de llimoners, roques esquerdades i, fins i tot, un petit monestir pintat d'un color entre rosa i vermell (aquí van crear tots els colors molt abans de que existissin els pantone), ens portarà a la casa on, buguenvíl·lees i hibiscus regalimen gotes de la pluja recent i el mar és una extensió negra, que es manifesta com un buit infinit.

***
Cetara fa olor de mar i de peix, tal com els tòpics pinten els pobles de pescadors. A la petita platja, recollida hi regna el sol; als carrers del poble, ficats ja entre les roques d'un entrant de la cosa, la foscor. Les taules dels petits restaurants acompanyen el carrer central que baixa fins el mar. Des de la finestra del cotxe, les copes de vi blanc, entelades, són la imatge del desig. Trobar lloc on aparcar, un espai buit delimitat entre línies blaves, n'és la consumació. Aquí no han arribat la pàtina daurada del somni ni el bernís brillant del luxe. Les cases exhibeixen negrors d'humitat i els estenedors, mostres d'humilitat. Una dona reparteix paquets d'amazon parant el seu cotxe minúscul cada vint metres. Ens ha mirat malament quan l'hem acabat avançant, abans que pugués obrir la porta per enèssima vegada. Ara, mentre ens la creuem a peu, la seva mirada oblica fa pensar que ens recorda. Dinem, sabent que és ja dilluns, la tarda passarà de pressa, i tot s'haurà acabat. Tot? No sabem ben bé què, en realitat. Menjo spaguetti amb gust d'all i anxoves fregides, i res em semblaria millor aquí. La copa de vi blanc, gelat, es fa realitat però s'esvaeix ràpidament, com tots els grans plaers. El sol fa lluir la cúpula acolorida i brillant de l'església. Un peó treballa al carrer, mentre cinc se'l miren. Un matrimoni gran ens ensenya el nostre futur. Ja a la carretera, els rètols -Salerno, Napoli- semblen un miratge.

Dissabte, diumenge i dilluns (I)

Com en l'obra de teatre homònima de l'autor napolità Eduardo de Filippo, passem aquests tres dies -dissabte, diumenge i dilluns- ben a prop de Nàpols. Són dies eterns i, paradoxalment, volàtils al mateix tamps, com tots aquells que formen part de la vacança, que es viu sempre com un estat gairebé oníric. És un període de temps, aquests dissabte, diumenge i dilluns, que no forma part del fil de la quotidinaitat ni gairebé de la realitat, no és consecutiu a cap altre dia ni precedeix a res, se situa en una línia paral·lela, al marge del fil de la vida. En certa manera, també nosaltres ens transformem, deixem de ser qui som habitualment; el nou escenari ens desdibuixa i ens configura d'una altra manera, segurament més suau, amb menys arestes, com la línia de l'horitzó d'aquest mar Tirrè que ens envolta aquests dies, sempre difuminada i entelada de boirines.

***

Escolto Ariana Harwicz, que assenyala l'error de dibuixar-nos des de les identitats, d'escriure o pensar des d'aquestes identitats, com si fos tot el que ens caracteritzés. És un pensament encertat, oposat als nostres temps, que ella qualifica de covards, en què sembla que tots ens haguem de compartimentar i identificar contínuament, cadascú en la caixeta de la seva identitat. Els humans som molt més complexos i canviem, ens desdibuixem, com ens passa precisament ara.

***

Ja dimarts, passejant per la nostra ciutat, tan ordenada i aparentment civilitzada, enyoro el caos primigeni d'aquell sud d'Itàlia, que se'm mostra, des de la distància, com un exemple de llibertats. És aquell desordre, quasi invivible, el revers d'aquesta hipercivilització tan profundament ordenada, que pretén controlar-ho tot, evitar qualsevol risc, regir-se per una seguretat extrema que no deixa de ser un desideràtum inassolible. Com diu la dita popular, buscar el millor ens allunya d'allò que és bo i tinc la sensació que la cerca impossible de la perfecció ens aparta del confort de la naturalitat. Penso en els crits, en la conducció temerària, en el relativisme de la norma que impera a la Campània amb un cert enyor d'una llibertat perduda, o potser, simplement, d'una naturalitat arraconada.

***

Les platges italianes, amb el seu aire decadent, són també anacròniques. Ja ha passat l'estiu, però no costa imaginar-se sota aquests parasols perfectament homogenis i alineats -una paradoxa en aquest país- cossos untats d'oli i vestits amb petits slips d'on sobresurten grans panxes, nens esprimatxats corrent i àvies amb vestit de bany negre cridant-los. Els rètols de les platges amb grafies d'altres èpoques i noms de ressonàncies exòticament anglosaxones, ajuden a situar-nos en escenaris de films de l'època daurada de Cinecittà. La banda sonora és a mig camí del jazz italianitzat i la cançó melòdica que ens feia ballar agafats en l'adolescència més paleolítica. Sapore di sale, sapore di mare.

A Amalfi, aquest món contrasta amb la grandesa perduda d'un passat llunyà, recuperada ara, parcialment, gràcies al rei Mides del turisme. En un palau de primera línia de mar onegen les banderes de les quatre repúbliques marítimes: el lleó de Sant Marc i les creus, de diferents modes i colors, de Gènova, Pisa i també Amalfi. És la mostra de l'orgull d'haver estat en aquesta lliga de campions. La gran demostració d'aquesta vella noblesa la trobem, però, en el magnífic duomo orientalitzant que corona la plaça. Les escales que hi condueixen, on sempre hi seu algú -turista i local- tenen un aire, potser només funcional, de la romana piazza di Spagna. Al vespre, no podem resistir-nos d'asseure'ns, no a les escales, sinó a la terrassa d'un cafè per observar aquest bell temple i, també, la gent que passeja. Les llums de les taules, de color aperol spritz, ens donen una claror íntima. Comença a fresquejar -tant com pot fer-ho a la vora del mar en aquestes latituds- i els establiments proporcionen mantes per romandre confortables a les terrasses. Els cafès són ben servits, els cambrers, ben vestits. Corre ja un aire de diumenge al vespre, en el qual es barreja el recolliment de les parelles que tornaran demà a la feina, amb la despreocupació dels turistes desvagats que pensen què faran l'endemà. Sant' Andrea és present arreu: a l'escultura de la font, al frontispici d'estil bizantí de la catedral, al nom dels restaurants i les pastisseries... Arriba de tant en tant, un perfum de l'omnipresent llimona, probablement artificial, provinent dels sabons, gelats i licors que venen les botigues de souvenirs, però suficient per omplir-nos els pulmons de somnis de vacances eternes, d'un sud infinit. Ens enganyem sentint-nos viatgers del Gran tour, cansats dels nostres nords i dels nostres costums rígids. Les onades del mar colpegen amb força les roques d'aquesta costa màgica, plegada en mil racons on viure amors prohibits i de roques des d'on les sirenes cridaven Ulisses i feien embogir els mariners. Què farem amb una vida només, existint aquest món?