18.12.25

Notes

Aprofitant la millor hora d'aquest diumenge d'hivern, surto a prendre el sol. M'instal·lo a la terrassa. La meva intenció és llegir una mica de poesia. Però just en el moment de seure i obrir el quadern, com si en lloc d'un llibre hagués obert la caixa de Pandora, començo a sentir uns sorolls estridents: una música pulsàtil a tot volum, acompanyada d'uns crits amplificats per un micròfon. És un acompanyament totalment incompatible amb la poesia, així que tanco el quadern i els ulls, i em limito a rebre la llum beatífica del sol. Mentrestant em pregunto per què avui en dia qualsevol activitat social, festiva o esportiva, ha d'anar acompanyada de música a tot volum. És certament desagradable, no només per l'oïda, sinó per l'equilibri mental. A què tenim por? Al silenci? A la reflexió? A la conversa? Preferim el ritme frenètic i hipnòtic d'aquestes músiques al ritme plàcid, però inequívoc, del pas del temps?
Quan anàvem amb el meu pare al vell camp de Sarrià, sempre arribàvem molt d'hora, per poder aparcar el cotxe. A les quatre de la tarda, l'estadi encara era ben buit. Recordo aquell silenci, que semblava amplificar-se amb el ciment de les grades. Ressonaven només, de tant en tant, el so d'alguna trompeta que esquinçava aquella calma i les converses fragmentàries de la gent que anava arribant. Ara, mentre no corre la pilota, el buit dels estadis de futbol s'omple amb músiques a tot volum. Una desfilada inacabable i insaciable de hits. Hi ha qui balla, esperant que l'enfoquin pels marcadors: un minut de glòria d'una tristesa infinita. Aquesta moda imparable ha envaït fins i tot les pistes on se celebren torneigs de tennis, fins ara reducte d'una certa civilització. Ara, també en aquestes grades s'hi veuen balls i banderes, acompanyades de músiques a tot drap i, en algnns casos, jocs de llums. Potser Wimbledon se'n salva, però no hi posaria la mà al foc.

***
Les memòries de James Salter tenen algun llambreig de brillantor, que m'atreu, i són una mostra de talent narratiu, tal com correspon a un gran escriptor, però les històries que s'hi expliquen em resulten alienes, llunyanes, mancades d'interès. Molt d'or, massa, i encara no sé si és autèntic o de fireta Als dos terços del llibre, abandono.

***
De vegades els millors escriptors no escriuen llibres. És el cas de B. (inicial del seu perfil d'instagram), que acompanya les imatges de les seves publicacions amb uns textos destres i precisos, poètics i irònics, crítics i malenconiosos. En pocs llibres hi trobo una escriptura així.

***
Quan obro els finestrals a aquest dijous, em trobo amb un dia del tot hivernal, gairebé nòrdic o escocès. Per l'escletxa de la finestra es cola un aire fred, desagradable, les muntanyes s'han fet invisibles darrere d'un mar de boira que s'arrepenja sobre les teulades. El terra és moll, la gespa té un color verd trist i malalt, dels cables de l'electricitat s'hi despengen regalims d'aigua. És un dia per no moure's del costat del foc. O del radiador. La sort de vegades neix de l'infortuni: no poder ni haver de moure's.

***
Curiosament, a migdia surt el sol. Feia dies que no el vèiem i ha aparegut quan menys ho esperàvem. Havent dinat, doncs, surto al jardí i aprofito per amarar-me'n. Camino una mica amunt i avall. Em recolzo a la paret i tanco els ulls. Res, són només deu minuts, suficients per sentir el miracle del sol d'hivern.