Notes

Un poemari és, en certa manera, com un museu. La col·lecció pot tenir una certa unitat però apreciem cada quadre, cada poema, un a un. L'avantatge que té un llibre de poemes és que ens el podem endur a casa i assaborir-lo a petites dosis, mentre que la visita a un museu acostuma a implicar gairebé sempre una sobredosi. Cal molt autocontrol perquè no sigui així i, sovint, si la visita al museu és ocasional, en una ciutat llunyana, la dosificació resulta impossible.

En un museu i davant d'un recull de poemes, acostumo a experimentar una sensació anàloga. Hi ha quadres -o poemes- que em captiven i m'atrapen, mentre que n'hi ha d'altres, potser igualment meritoris o valuosos, que se m'escapen i he de deixar córrer. Tant en l'art com en la poesia, sempre em crida la simplicitat, la realitat, la capacitat de fixar un instant, una atmosfera, una pulsió de vida, un símbol. La complexitat, la prolixitat, l'excessiu virtuosisme o la cerca d'una significació molt profunda em resulten més llunyans. La virtut de l'artista la trobo en la fixació de l'instant i, alhora, en la capacitat de transcendir-lo.

***

Penso tot això mentre vaig llegint, a petites dosis, el darrer poemari de l'amic Xavier Jové. En aquestes Epifanies hi trobo sovint aquesta capacitat i també unes certes il·luminacions de les quals parlàvem l'altre dia arran de Marías. El poema El viatge, per exemple, és un cas paradigmàtic d'allò de saber una cosa que sabies però no sabies que sabies. No el reproduiré tot, tan sols uns versos:

El planeta és un mapa estrany, només

són certs quatre carrers de la infantesa.

El desarrelament ens fa curiosos,

cal trobar la província del desig.

Són pinzellades que ens ajuden a descobrir el nostre desig de viatge, gairebé la necessitat de trobar, o potser tan sols, buscar.

***

Alterno aquesta lectura amb la relectura de Corazón tan blanco, amb el fil hipnòtic, proustià, de Marías. L'anglofília de l'autor madrileny, i les seves pròpies afinitats, han fet que se'l relacionés més amb autors com Nabokov o Faulkner, però el seu ritme i estil digressiu em fan pensar sempre amb Proust.

***

Miro de llegir una estona al sol, a la terrassa, amb un cafè i una reminiscència grega en forma de raget de raki de Creta. Però així com ahir, al Collsacabra, el sol d'havent dinat tenia ja una concepció tardoral, donava una escalfor tènue i agradable, avui aquí el sol resulta encara excessivament punyent, com els vins massa joves que necessiten el repòs de les bótes. La tardor va venint, però a poc a poc. El teatre de l'estiu ha baixat el teló, però a les rutines no s'han sumat encara les atmosferes ni els colors tardorals. Les tardes s'escurcen però encara són llargues i no sentim encara la nostàlgia de primaveres ni la llunyania de passades aigües de mar.

A la biblioteca mateix, mentre escric això, m'entra encara per la finestra una llum encegadora, que no ha passat encara pel sedàs de l'aire de tardor. Els bronzes i els ocres esperen el seu moment, la foscor resta a l'esguard, els mesos de la depressió -octubre, novembre, desembre- romanen intactes al calendari.