Notes

Qui calla atorga, diuen. I potser és així, per convenció. Però jo callo molt, cada vegada més, i no és per atorgar, sinó tot el contrari. És més aviat per cansament. O per tedi. O per convenciment de que les meves perspectives em desagastaran i acabaran sent estèrils, la inèrcia del corrent se les endurà.

Em va confortar sentir, en una conversa entre Javier Aznar i Beatriz Serrano, com tots dos coincidien en explicar que, en determinades situacions, tenien l'absoluta convicció de veure com tothom s'equivocava menys ells. I , malgrat, aquesta certesa, callaven. Potser pensar així és presumptuós. Però jo no em sento orgullós de nedar contracorrent ni, menys encara, de deixar-me endur, callat, pel corrent, Així que callo, quan tinc certeses i també quan tinc dubtes. I miro de discutir el mínim possible, per conservar-me jove, com en aquell acudit de l'Eugenio.

***

Callo quan X i Y intenten embolcallar-me en una conversa política plena de coincidències, de les quals em desmarco amb el meu silenci. I tot i adonar-me que aquest silenci és atronador, segueixo callant.

***

La intel·ligència, ja ho he dit algun cop, és una capacitat que pot ser perillosa, una arma de tall massa esmolat. Paradoxalment, hi ha persones que la tenen, potser en excés, i no s'adonen de que usant-la incontroladament, acrobàticament, s'acaben tallant i dessagnant-se sense ni tan sols adonar-se'n, enlluernats per la possessió del diamant.

***

Ser d'una altra època, d'un altre món. Ser feliç de no saber qui són Don Draper o Larry David. I no tenir el més mínim interès per saber-ho.

***

Zagajewski deia que s'havia de deixar escriure la història als poetes. Seguint la seva estel·la, diria que les biografies no s'haurien de deixar en mans dels acadèmics.

***

Només nosaltres mateixos sabem qui som realment. Aznar i Serrano parlen també d'això, citant Erving Goffman: de la nostra actuació teatral quotidiana i de les màscares que ens posem, més o menys tupides, en funció de l'entorn en què ens trobem. Aquesta actuació, aquest fingiment, que té poc a veure amb el fingiment del poeta que citava Pessoa, és un pur mecanisme de supervivència. Però aquesta màscara, que tan sovint ens veiem obligats a portar i que ens dóna respiració artificial en hàbitats on els nostres pulmons no són capaços de trobar oxígen, pot arribar a pesar tant que ens fa viure, a voltes, gràvids i corbats.

***

Xavier Pla, en la seva enorme biografia de Josep Pla, cita Nietzsche per il·lustrar la voluntat d'amagar-se de l'escriptor empordanès: Parlar molt d'un mateix és també una forma d'ocultar-se.

Crec que és una afirmació molt encertada. Una certa exhibició modulada a conveniència -la que dóna l'escriptura- és també una bona màscara. I aquesta, feta a mida, no pesa ni engavanya.