***
Segurament, el cotxe és una de les millors representacions de la llibertat individual. I possiblement per això alguns semblen odiar-lo tant.
***
Rellegeixo 84, Charing Cross Road i remiro (aquest verb equiparable a l'anterior no s'acostuma a usar mai amb aquest significat) la seva adaptació al cinema La carta final. Més enllà de la història, em crida l'atenció el canvi que hi ha hagut en les vides de les persones en els últims seixanta o setanta anys, fruit, sobretot, de l'extensió -o potser hauríem de dir intromissió- de les noves tecnologies. La vida dels llibreters de Marks&Co al Londres dels anys 50-60, o de la pròpia autora, Helene Hanff, a la Nova York, de la mateixa època, em sembla, a través del llibre i del film,que té més intensitat que les nostres vides d'ara. La manera amb què gaudeixen d'un pastís o l'atenció amb què segueixen la coronació de la reina no és comparable amb com vivim nosaltres situacions homòlogues. Segurament, passaven menys coses en el seu dia a dia, però el que succeïa es vivia amb molta més intensitat. La sobreexposició que vivim, i en la qual ens rebolquem, a la informació, a l'activitat, a les experiències... ens impedeix aprofundir en res i acaba generant-nos un tedi semblant al que passeja, ja tip, per un buffet ple de tot tipus de menges, que poden ser exquisides però que és incapaç d'apreciar.
***
En un dissabte estrany per a mi, sóc capaç d'empassar-me dues pel·lícules i un capítol d'una sèrie, una autèntica prova de foc per a la meva hiperactivitat i al·lèrgia a la posició estàtica davant d'una pantalla.
***
L'À em parla d'una sèrie en què el protagonista, devastat per la mort de la seva dona, deixa de tenir cap motivació per viure i actua en conseqüència, dient a tothom el que pensa i comportant-se amb total desinhibició. Salvant, lògicament, la desgràcia, no estaria malament poder actuar així, tot i que jo crec que hi ha factors arrelats íntimament que ens ho impedirien; crec que al final acabarien vencent la cortesia i l'educació com elementals regles de convivència.
Sovint penso en què faria si em toqués una bona suma de diners a la loteria i acabo concloent que, més enllà de trencar algunes cordes d'esclavatge, la meva vida acabaria canviant ben poc. Què seria el primer que faries si rebessis molts diners de cop?- em pregunten de vegades els meus fills- i em quedo sense saber què respondre. Quin cotxe et compraries?- insisteixen. No ho sé, algun cotxe, responc, però no sabria dir quin. Segurament faria algun viatge més, sí, però no gaire diferents dels que faig ara, ni em gastaria diners en allò que ara considero excessivament car o superflu. Potser perquè Marcial tenia raó quan escrivia aquells versos tan coneguts i que no he sapigut trobar traduïts al català:
Las cosas que hacen feliz, / amigo Marcial, la vida, / son: el caudal heredado, / no adquirido con fatiga; / tierra al cultivo no ingrata; / hogar con lumbre continua; / ningún pleito, poca corte; / la mente siempre tranquila; / sobradas fuerzas, salud; / prudencia, pero sencilla; / igualdad en los amigos; / mesa sin arte, exquisita; / noche libre de tristezas; / sin exceso en la bebida; / mujer casta, alegre, y sueño / que acorte la noche fría; / contentarse con su suerte, / sin aspirar a la dicha; / finalmente, no temer / ni anhelar el postrer día.
***
L'amic X. m'envia aquest text de El legado de Homero d'Alberto Manguel:
Grecia, en la época de Virgilio, era una atracción exótica; los romanos cultos que la recorrían visitaban sus templos y sus palacios, estudiaban los misterios religiosos, se llevaban objetos con que decorar sus casas, se dejaban crecer la barba y adoptaban amigos a la manera griega. Todo ello sin dejar de hacer ostentación de su condición de amos.
Poc ha canviat en la manera de comportar-se dels turistes actuals, especialment pel que fa referència a l'última frase.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada