La ciutat

Començo a trobar a faltar la ciutat. La ciutat com era, no com serà. O la ciutat, simplement. Veig ara a l'instagram imatges dels carrers de Barcelona, de racons pels quals he passejat mil i una vegades, i em resulten llunyans i estranys, però alhora els enyoro. Trobo a faltar aquests carrers, aquestes places, la gent, les llibreries, els bars, les terrasses... i també la ciutat com a símbol. Allò que representa entrar-hi per una avinguda ampla, la Diagonal per exemple, amb els edificis a banda i banda i circular ràpid amb el cotxe, sent conscient d'entrar al cor d'un eixam de vides. I m'agrada també sortir-ne de nit, amb els colors dels semàfors composant una melodia, mentre a la ràdio en sona una de diferent i sento com, malgrat la buidor dels carrers, milers de vides segueixen amb el seu batec inabastable, amb els seus pensaments inescrutables i segurament inconfessables. I la música de la ràdio i dels llums se t'emporta lluny d'allí, per tornar-hi, però, aviat.

***
Res em conforta tant com trobar complicitats en la lectura, sentiments o sensacions que creia propis i que resulten ser compartits i, alhora, expressats amb precisió i certitud. És com si aquest mal de molts -o, com a mínim, de dos- resultés un consol, tal i com diu la dita. Llegint Salter això em passa sovint i és una de les coses que més valoro de la seva lectura. Així, m'ha agradat llegir aquests passatges en què la ciutat, la ciutat de Nova York, emergeix com a element central. L'editor Eddins:

Conduïa, habitualment tot sol, i sempre tenia un moment d'exultació quan creuava el pont George Washington i veia el perfil de la ciutat a la llunyania. De nit conduïa amb més llibertat i menys trànsit com més s'allunyava de la ciutat, i quan arribava a casa cantussejava una mica amb l'energia de Manhattan.

O quan el protagonista, Bowman, arriba en un taxi, compartit amb un desconeguda, des de l'aeroport:

Els cotxes que venien de cara il·luminaven els cabells foscos i els llavis pintats de la dona, que van fer que Bowman es pensés que era grega. L'autopista anava paral·lela a Manhattan, que semblava un extens collaret de llum a l'altra banda del riu. A la punta més allunyada hi havia el districte financer i, en acabat, de mitja ciutat en amunt, els incomptables edificis alts, les grans caixes de llum. Era com un somni, intentar imaginar-ho tot, les finestres i els pisos sencers que no quedaven mai a les fosques, el món on volies viure.

***
Llegir Salter és un esperó i, al mateix temps un repte, cap a l'escriptura de ficció.