Notes

Sant Jordi. Després d'un ruixat primaveral de tarda, surto una estona a voltar pel jardí. Els arbres i les plantes regalimen encara aigua. Les gotes queden mig penjades dels branquillons i les fulles de l'olivera, de les flors del lilà, dels fruits negres del liquidàmbar. La boira cobreix les fondalades de les muntanyes i els teulats del poble. S'està fent fosc, però el sol té encara prou vida com per anunciar-se, amb un resplendor de tons liles i grocs, darrere les muntanyes del Puigfred. Com si després de la pluja, volgués aprofitar, com faig jo, aquestes hores encara vives del capvespre. Aquesta resistència de la llum del dia resulta encoratjadora, com un estímul a l'optimisme.

***
Aquesta situació estranya altera de forma especial -no sé si a tothom, a mi segur que sí- l'estat d'ànim. Crec que els pics i les valls que, per raons a vegades indestriables, dibuixa la corba de l'humor humà s'accentuen ara més que mai. Circulem, almenys jo, per un continu d'etapes alpines del Tour de França. Coronem la Croix de fer i després caiem en un descens obert fins pujar després el Galibier o l'Izoard. A mi em resulten especialment tediosos els dies de pluja, amb l'opressió de la seva grisor i la constància de la seva melodia trista i repetitiva. El sol d'avui, en canvi, era un crit eloqüent de felicitat. Era un sol que emergia de tant en tant entre uns núvols immensos, que corrien per un cel blau lluent i diví com la seda que vesteix les imatges de les marededéus. He sortit a llegir i després a córrer, amb l'À. i l'N., donant infinites voltes a la casa. Ens posem una fita temporal i mentre correm, veiem, volta rere volta, l'agulla del rellotge del campanar de l'església, que avança amb una lentitud exasperant cap al desitjat objectiu. Quan hem acabat, l'À. i jo hem completat l'esforç arrencant les males herbes del que ha de ser el nostre hort.

***
Potser és el meu optimisme d'avui, i segurament és també un gran tòpic, però crec que aquests dies ens estan servint per ser més feliços amb el que tenim i per tenir menys necessitats exteriors. Gaudim de la casa i de tot el que hi ha. Trasplantem i cuidem les plantes i les flors que ja tenim, llegim els llibres que hi ha a la biblioteca, passegem pel jardí, cuinem amb els ingredients que tenim en cada moment. Així, més enllà de les coses que m'agradaria fer i que sé que tampoc podré fer quan s'acabi aquest confinament -sortir amb els amics i abraçar-los, viatjar, sopar en una terrassa- no sento cap necessitat especial de sortir. No m'agrada sortir i veure mascaretes a les cares de les persones, no m'agrada aquest món, que no és el meu, que no és el nostre.

***
Avui m'he recordat d'aquell Ministre de Sanitat que, a principis dels vuitanta, en plena crisi sanitària de la síndrome tòxica ocasionada per l'oli de colza desnaturalitzat, va afirmar que el mal el causava un bichito tan pequeño que si cae al suelo no se rompe. Va ser un hit de la (mala) comunicació política de l'època. Ara penso, tragicòmicament, en el forat -humanitari, social, econòmic- que ha fet aquest ditxós bichito d'ara.