No m'agraden les històries on hi surten somnis, on s'expliquen somnis. Crec que en la literatura, els somnis només serveixen per fer trampa. Així que no explicaré somnis. Només deixo constància de que aquests dies tinc molts somnis estranys, gairebé diàriament, que m'acaben despertant amb un sobresalt. Un dia sóc jo intentant desfer-me d'un ganivet de grans dimensions en una hiperpoblada ciutat asiàtica, un altre dia perdo un bebè minúscul que m'havien deixat en custòdia i encara un altre dia apareixen personatges d'alguna feina antiga. Tot força inquietant.
***
Després d'haver llegit les memòries de Nabokov veig més papallones. Potser és la primavera o que, paradoxalment, passo més hores a l'exterior o, simplement, ara m'hi fixo més. Avui, mentre passejava badant per la gespa ha passat una bellíssima machaon -veig que en català es diu papallona reina- amb el seu vestit elegant, com si tornés d'una festa. Després, mentre cavava a l'hort, s'ha posat sobre un terròs una petita papallona blava força comú de la qual desconec el nom (que Nabokov sàpiga perdonar-me). S'ha estat una estona quieta, brillant sota el sol, i jo he tingut una excusa per deixar de cavar i mirar la seva lluïssor blava i reconfortant.
***
Els animals sembla que hagin guanyat terreny davant d'aquesta deserció o pseudoextinció humana. L'R. m'explicava que havia vist petjades de senglars al bell mig del poble. Ahir, mentre llegia a l'herba, va venir una garsa -ocell extraordinàriament fugisser- i va acostar-se'm desvergonyida fins a un parell de metres. Mentre peonava per l'herba se li va acostar una mosqueta per l'esquena i de sobre, com si tingués ulls al clatell, va fer un salt amb mitja volta alhora, i se la va cruspir a l'aire, en una maniobra pròpia d'un saltimbanqui, tot i portar vestit d'l'il·lusionista.
***
Llegia jo en aquell moment Això és tot, de James Salter, novel·la que tot just he començat. El que més m'agrada de Salter és la manera que té reflectir en els seus personatges una mena de desencís davant la vida, que em recorda força a Fitzgerald. Sempre recordaré la història de la Noreen i l'Arthur a Palm Court, un dels seus millors contes.
En aquesta novel·la, a mesura que passen les pàgines sento una enveja creixent per la destresa de Salter a l'hora d'escriure, per la seva capacitat de dibuixar personatges i ambients amb quatre traços mínims. No tinc costum de subratllar i anotar els llibres, i en aquest cas gairebé me'n penedeixo, perquè després em costa trobar aquells fragments (tants!) que m'han entusiasmat, interessat o admirat.
***
Diu l'Eddins, un dels personatges secundaris de la novel·la:
- Però normalment no m'agrada que els escriptors em donin massa detalls sobre el que pensen i senten els personatges-deia-. M'agrada veure'ls, sentir el que diuen i decidir per mi mateix. L'aparença de les coses. M'agraden els diàlegs. Els personatges parlen, i ho entens tot.
Molt bé, Eddins, hi estic d'acord.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada