Pensava l’altre dia, mentre recorria les sales de l’exposició de Pissarro al Caixafòrum de Barcelona, en els estranys mecanismes que arriben a generar la comunió –no m’acaba de convèncer la paraula però és la que s’acostuma a utilitzar-entre creador o obra i espectador. Potser seria més correcte parlar de comunicació, ja que l’obra no deixa de ser un missatge que l’emissor fa arribar a un receptor, el resultat de la qual gira al voltant de la capacitat del receptor de comprendre i sentir com a propi aquest missatge.
Aquesta teoria simplista i segurament banal ve al cas perquè sempre m’he preguntat –de vegades amb un cert sentit de culpa- sobre la meva incapacitat d’entrar en determinades obres, autors o moviments artístics i literaris valorats majoritàriament i general com a cims culturals. Per posar algun exemple concret: per què em cau de les mans Guerra i Pau? Per què majoritàriament em deixa fred certa pintura barroca (quadres de sang i gent morta, segons la meva filla N.)? No he sabut encara trobar-hi una explicació convincent, més enllà de la lògica evident de sentir-me més a prop d’un paisatge de plein air que d’una escena mitològica, d’una història quotidiana que d’un gran argument.
I també és lògic que sorgís aquesta reflexió en la visita d’una exposició d’un dels pintors més meus: Pissarro. Després de recórrer museus i de molt pensar-hi, he acabat descobrint els meus propis grans referents pictòrics, que són tres: els primitius flamencs (Van Eyck, Van der Weyden, Memling, Bouts... posteriorment Brueghel), el segle XVII holandès (Vermeer, Hals, Rembrandt, de Hooch...) i l’impressionisme francès. Ja sé que existeix una tendència a menystenir aquest darrer moviment tan mainstream i prostituït comercialment, però jo en tinc prou amb enfrontar-me amb unes quantes teles de Sisley, Monet o Pissarro –el meu triumvirat predilecte- per dissipar qualsevol dubte. Per no esmentar Cézanne, és clar...
Escriu avui Andrés Trapiello a Hemeroflexia, seguint el fil d’una anotació dels diaris de Tomás Segovia, que cada lector verdadero encuentra su verdadero poema cuando lo necesita, si está atento. Sería mejor decir que poemas verdaderos hay los justos, ni pocos ni muchos, ni más ni menos, los que ese lector atento busca, unas veces en las eminencias de la Historia de la Poesía y otras en sus arrabales, ignotos y apartados de la mirada de las gentes, tan verdaderos aquellos como estos. Doncs és això mateix el que ens ocorre davant de determinades obres artístiques: hi trobem la poesia que necessitàvem, la nostra pròpia veritat. En l’esmentada exposició de Pissarro, aquesta poesia pròpia se’ns apareixia sovint en molts quadres, en moltes sales, després desapareixia en altres, sense saber ben bé per què, però acabava tornant, sempre en aquells paisatges del nord de França, fossin rurals o industrials, amb cels blaus o grisos, amb arbres nus o verds, amb camps o boulevards, amb teulades de poble o xemeneies de fàbriques, amb rierols o grans barcasses... Poesia del paisatge auster, de l’aire pur, de la sinceritat...
