Dunlop Maxply Fort

Hidcote manor. Un altre bellíssim jardí anglès. Parterres amb flors de tots colors, un estany utilitzat originàriament per banyar-se, extensions de gespa obertes als contigus camps de cereals. Un paradís victorià amb aquest bri de desordre propi dels jardins anglesos. Un indret on asseure's a llegir i potser també a escriure odes als rossinyols o als lligaboscs. Els nens corren, potser un xic massa mediterranis, i persegueixen butterflies, dragonflies i ladybirds. Una d'aquestes marietes farà un llarg viatge en cotxe a les mans de l'N. i serà alliberada amb vida -no sap la sort que ha tingut- al poble de Broadway.

El jardí és gran i en un dels extrems una pista de tennis convida als visitants a fer uns tocs. Hi entrem, agafem les velles -i belles- raquestes que s'ofereixen (maxplies, donnays, slazengers...) i juguem una estona. L'À. es queixa però a mi em sembla que es colpeja millor la bola amb aquestes raquetes d'altres temps. Els moviments em resulten més elegants, els cops més profunds, el so -cloc- més pronunciat. Per no parlar de l'eco literari, a mig camí entre Finzi-Contini i Brideshead. Aquests quatre tocs, als quals vol afegir-se també l'N., d'un esport tan familiar per a nosaltres però practicat en un racó tan especial d'aquesta illa, constitueixen un dels moments més poètics del viatge. Algun dia caldrà fer una antologia literària del més elegant dels esports.

 

The bitter end

Quan vaig a córrer començo sempre les meves curses amb aquesta cançó, que transmet energia i força per començar. Contràriament al seu títol, crec que el seu ritme s'adiu més a una empenta inicial que no a un final amarg, extenuant, al límit de les forces. Però no es pot obviar l'amarg missatge final de la cançó. Una música magnífica, estrident, sorollosa, inapel·lable, que cal escoltar a un volum alt. Placebo, The bitter end:

 

A la torre de Broadway

A la torre de Broadway passegem, gaudim del paisatge, mirem els cèrvols des de l'altre costat de la tanca, correm, juguem a amagar-nos darrera els arbres...Es fa tard -a l'anglesa: són quarts de sis de la tarda- i la gent comença a marxar. L'aparcament va quedant buit, però hi ha un cotxe que fa el camí invers i arriba llavors. Baixen un pare, una mare i un nen. La mare vesteix niqab. Es fa estrany en aquell indret. Podríem reflexionar ara sobre el que és cultura i el que ès barbàrie. Crec que no cal: l'obvietat s'imposa. No puc deixar de mirar-me aquella dona mentre retornen cap al cotxe. En un moment donat gira el cap i les nostres mirades es creuen. Encara que pugui semblar un tòpic o un artifici, el cert és que els seus ulls són preciosos, intensament negres. Sóc jo qui aparta la mirada, no sé si per dissimular, per timidesa o per pena. Seguint les ordres del pare de familia, pugen tots al cotxe -un BMW- i se'n van, enduent-se la seva història, que no puc deixar d'imaginar-me trista.

Discutir

Estan asseguts a la moqueta d'una llibreria de vell, jugant a pasar-se una eruga de goma de color fúcsia que hem comprat a l'N. Mentre vaig repassant prestatgeries sento:
- A., juguem a discutir?
- No.
-Va, juguem!
- Et dic que no vull!
- Que sí!
- No!
- Sí!
-No!

Happy is England

 

¡Feliz es Inglaterra! Ya me contentaría
no viendo más verdores que los suyos,
no sintiendo más brisas que las que soplan entre
sus frondas confundidas con las leyendas grandes;
pero nostalgia siento, a veces; languidezco
por los cielos de Italia; íntimamente gimo
por no hallarme en el trono de los Alpes sentado,
para olvidar un poco lo mundano y el mundo.
Feliz es Inglaterra y dulces son sus hijas,
sin artificio: bástame su encanto tan sencillo,
sus blanquísimos brazos, que ciñen en silencio;
pero en deseos ardo, a menudo, de ver
bellezas de mirada más honda y de sus cantos,
y de vagar con ellas por aguas del estío.

(John Keats, Happy is England. Traducció al castellà de Marià Manent).

 

John Keats, Odes. De la More Press. London.

Imatges de Hay

Fa temps vàrem escriure unes cròniques detallades d'un viatge a Hay-on-Wye. Ara deixarem només algunes imatges, esqueixos d'una curta estada en aquest poble gal·lès, on tot gira al voltant dels llibres vells. Imatges que conviuen amb el record d'una prestatgeria plena de primeres edicions dels autors del grup de Bloomsbury, a Addyman annex, del caràcter únic de la honesty bookshop del castell, on es paguen els llibres a mitja o una lliura en una guardiola, dels infinits racons a vessar de llibres a l'espera del lector adequat...

Kelmscott Manor

Després de recórrer milles i milles per carreteres estretes amb l'acompanyament monòton del cel gris, que no cessa de deixar caure guspires d'aigua, i el verd omnipresent dels camps, arribem per fi a Kelmscott Manor. Ens queda, però, encara, una caminada de deu minuts des de l'improvisat aparcament, que acaba de convertir l'escepticisme familiar en pura reprovació. Coneixen de sobres la meva mania per conèixer les cases dels artistes i, sobre tot, el geni dels llocs que van deixar empremta en les seves creacions. William Morris qualificava la vella propietat de Kelmscott de cel a la terra i inicialment això pot sorprendre. Ni l'indret és especialment bell ni les condicions del clima són les millors ni la vida hi sembla fàcil. Però tot és creuar el llindar de la casa i entendre el que aquell món representava per l'inclassificable artista britànic.

En poques cases d'escriptors o artistes resulta tan fàcil impregnar-se d'un món de creció com a Kelmscott Manor. Tot i conèxier ben poc l'obra polièdrica de l'impulsor del moviment Arts and Crafts i sense sentir especialment proper el corrent prerafaelita, és difícil deixar de valorar aquí l'obra de Morris i la dels seus coreligionaris com Burne-Jones o Dante Gabriel Rosseti. En aquest indret es fa del tot evident la concepció global de l'art que tenien aquests artistes i la seva capacitat de percebre i crear bellesa en totes les disciplines. Així, mai un viatge tan pesat havia estat tan productiu i familiarment reconegut. Des d'ara sumem Morris als nostres interessos i ens mirem amb uns altres ulls les donzelles lànguides de Dante Gabriel Rossetti.

 

Chipping Campden II

Al capvespre, camino sol cap a l'església del poble. Passo pel costat de les belles almhouses mentre el campanar llueix -avui sí- per la llum de l'horabaixa. Mentre prenc algunes fotografies em passa pel costat una parella d'adolescents (ja els he vist algun altre dia) que, pel seu look ultramodern, s'escaurien més pels carrers de Camden que de Campden. Entro al recinte de l'església i camino entre les làpides del cementiri per trobar el punt idoni des d'on fotografiar les magnífiques i ornamentades banqueting houses de la finca annexa. Sento unes veus darrera uns arbres: dos nanos asseguts en un banc, que parlen de les seves coses totalment aliens tant a la bellesa de l'indret com a la transcendència de l'entorn. La mort, tan propera i evident allí, els resulta absolutament indiferent. Mentrestant, m'enfilo a un mur i, per fi, tinc al meu abast els camps de l'antic domini de Sir Baptist Hicks, del qual resten només les antigues construccions per als convidats a les festes, les banqueting houses, que fotografio ja amb la llum molt baixa, enquadrant-les amb la lluna. Es va fent fosc i els nois marxen. Quan passo pel banc on seien llegeixo la inscripció que recorda a Bruce i Dorothy, també passed away.
Escrivia Josep Pla -cito de memòria- que davant les creus de terme de quatre cementiris de l'Empordanet vistos des de Sant Sebastià va sentir-se per sempre unit a aquella terra amb lligams immortals. En aquest país que no és el meu, la presència de la mort en aquest moment de pau i bellesa, em fa sentir la necessitat de viure amb passió cada dia.

L'abadia de Hailes

Semblava d'entrada un indret de poc interès: les escasses restes d'un vell monestir, lluny de la magnificència romàntica d'una altra abadia relativament  propera, la de Tintern.

Però si resulta comprensible que els murs, arcs i contraforts de Tintern, despullats de vitralls i descoberts de voltes, exercissin una poderosa atracció cap als pintors del segle XIX i inspiressin una de les grans composicions de Wordsworth, semblaria que la modèstia de les restes de Hailes pogués resultar decebedora. Però tot és començar a recórrer els espais de la vella construcció per sentir-se proper al sentiment romàntic que semblen desencadenar aquestes runes medievals. Arcs, bases de columnes i restes de mur descansen sobre el verd intensíssim de la gespa, el vent bufa suaument, fresc, els núvols els ha acabat de pintar Constable. Els arbres, centenaris, són tots d'una bellesa rotunda: castanyers bords, roures, plataners, salzes...  Els nens corren com petits cérvols.
Han desaparegut les parets i la vida d'aquest vell monestir, però n'ha quedat la pau d'aquella vida austera i retirada. Segles d'abandonament i pillatge -en queden els graffittis d'altres èpoques- no han acabat amb el geni de Hailes.
 

 

Chipping Campden

Són les sis del matí, però la llum del dia entra amb intensitat a través de les cortines. No plou, encara. Han tocat les campanes de l'església veïna, preciosa. Regna el silenci. Només se sent algún tudó. Els nens dormen a la seva habitació i la G. al meu costat. Escric aquestes línies amb l'iPhone, amb dificultats. No goso llevar-me per no trencar l'encanteri, però voldria sortir a recórrer ja de bon matí els carrers d'aquest poble meravellós. Sé que farà fred fora del llit, però també que tindré per mi sol aquest llarg carrer de cases de pedra daurada i antiga, aquest fragment una mica endolcit de la vella Anglaterra. Em llevo.

Hay-on-Wye

No cal dir res més.