L'altre dia em vaig submergir en el record -nostàlgic- d'un viatge a Bruges. A la ciutat, hi hem estat un parell de vegades a l'estiu, però recordo sobretot una estada d'hivern. Feia molt fred i el dia era curt. N'he oblidat la data, ni tan sols sé si va ser durant els primers o els últims mesos de l'any. Apostaria pel gener o el febrer. És quan hom es mou amb més comoditat, amb menor afluència de persones. Arribàrem a la ciutat un divendres a la nit, tard, amb un tren vell i lent provinent de l'aeroport de Brussel·les, i en marxàrem el diumenge de matí. Fou vist i no vist. D'aquella escapada en conservo escasses fotografies, però boniques, fetes amb la vella càmera Fed. La química de la pel·lícula casa bé amb la materialitat física dels murs de pedra vella de les cases de la ciutat. Sempre m'enamora el vell més que no m'exalta el nou.
El record més viu que tinc d'aquell breu pas per Bruges recau en la casa on ens hostatjàrem. Era un casalot fet de maó, gran, pintat de blanc, situat en un carreró secundari. Crec que hi érem sols, apart dels amos. He perdut tota referència documental d'aquell allotjament. Per curiositat, n'havia cercat alguna vegada referències per la xarxa, sense èxit. Però aquest cop m'hi vaig entestar i el vaig trobar. Exceptuant la imatge de la façana, que se m'havia esborrat, les fotos de la pàgina web testimonien la precisió del meu record. Una escala senyorial, il·luminada pels colors d'un bell vitrall decimonònic, acompanyava a les habitacions. En constrast, la cuina on se servia l'esmorzar, responia a un disseny modern, gairebé escandinau. Però el record més intens d'aquella casa el tinc de l'habitació que ocupàvem, dotada d'una llar de foc de gas. Contràriament al seu aspecte, fred en aparença, aquella llar de foc donava una escalfor profunda i viva. La fredor asèptica del gas i el color blau de la flama eren un engany. De seguida, l'escalf de la llar envaïa la cambra i contrastava amb el fred de l'exterior, que portàvem adherit a la pell i als abrics. Després de passar el dia recorrent els carrers de la ciutat, arrecerar-se en aquell interior tan càlid era molt agradable. D'aquella, diguem-ne experiència, en va sortir un poema d'un erotisme vague i lleu, que en rellegir-lo ara em produeix una certa vergonya. És, tanmateix, cert i sincer: el resultat d'un record que ha deixat un solc més profund que la contemplació de tots els Memling, Van Eyck o Van der Weyden que poblen aquella ciutat flamenca. I això és extraordinari. És inescrutable saber d'on vindran les empremtes més profundes.
***
Després de confegir aquest text, m'adono de que potser, amb altres paraules, ja l'havia escrit. No ho sé del cert. Quan la vida i l'escriptura es viuen d'una forma tan indissociable (i no ho dic per vanaglorirar-me'n), arriba un punt que es fa difícil saber si una cosa només s'ha pensat o també s'ha escrit. En cas de repetició, sé que els lectors sabran perdonar-me.
***
I encara un afegit. Si ara mateix, hagués de reviure algun viatge realitzat, possiblement triaria aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada