L'escriptor escriu sobre el paper que tal cosa li agrada o que detesta tal altra. Algunes vegades formula les seves raons; altres, no en dóna cap: simplement formula la tendència. Quan un escriptor arriba a un determinat grau de consciència, el fet de propugnar una afinitat sol anar acompanyat de les raons que té, raons explícites o raons suposades per a detestar el que no li és afí. És a dir: l'home que escriu s'ha de decidir, això és difícil. L'escriptor ha de decidir. És a dir: ha de tirar. És la cèlebre frase de Stendhal a Mérimée: escriure no és apuntar: escriure és tirar. L'escriptor tira amb adjectius. Tirar bé, endevinar el cop just, equival a trobar l'adjectiu precís. Per a molts i molts escriptors el fet d'escriure consisteix en apuntar. No tiren mai. Per això hi ha mils i mils de llibres que no valen res (...).
Ara es comença a parlar d'escriptors compromesos, d'escriptors engagés, com diuen en francès -o engatjats, per dir-ho com al Rosselló, amb un gal·licisme intolerable. Es refereixen a escriptors que el públic -el públic de cada tendència- voldria que es comprometessin. Aquesta paraula ha estat sobretot utilitzada després de la Revolució russa. Volen que es comprometin en política, en sociologia, en art, etcètera. Vull dir que es comprometin d'un cantó o l'altre, sigui de l'extrema esquerra o de l'extrema dreta, a favor del comunisme o del socialisme o de Maurras i de Daudet. Ara, aquesta tendència a comprometre's -que sempre sol tenir un incentiu alimentari- té una importància molt relativa. El primer compromís de l'escriptor, com a tal escriptor, es produeix davant la realitat que l'envolta, davant la llengua que maneja, a través de l'expressivitat mínima que en un escriptor cal suposar. Aquest primer compromís és importantíssim, bàsic, decisiu. Primer de tot s'ha de saber escriure, és a dir, conèixer els elements d'expressió que pot oferir una llengua. Això és difícil. Enormement difícil. Per a posar-se a escriure, la primera cosa que cal fer és trencar la caràtula de la timidesa i de convencionalisme que hom porta a la cara. Quan hom viu en societat, no hi ha ningú lliure. Cal trencar la careta, i això és difícil. Es necessita una vitalitat fenomenal, que de vegades no és absolutament conscient -i que en el públicfa l'efecte de ser un moviment incoscient, i per això, quan no el perdona, fa els ulls grossos. Aquesta és la manera de començar a escriure -és a dir, de tirar. No es tracta d'apuntar, de passar-se la vida apuntant. Cal tirar. Però tirar no vol pas dir tirar a la babalà, a si l'encerto l'endevino, d'una manera arrauxada i bèstia. Tirar vol dir una deliberació de fer blanc, és a dir, llançar l'adjectiu exacte i precís.
Després Pla torna a parlar de les limitacions -la timidesa, el convencionalisme- que porten a crear el que anomena escriptor fictici. Val la pena tornar al seu text:
De vegades, aquests autors poden arribar a la pura marqueteria verbal, sens dubte admirablement ben feta. Solen arribar a fer una carrera social: tenen premis, entren a les acadèmies, fan discursos, tracten d'assenyalar el camí... del no-res. N'hi ha que saben assimilar la seva pròpia buidor amb un soroll més o menys estrident. Es troben a tot arreu. La mediocritat és terrible: serveix per a fer una taparada que no deixa ni respirar els esperits millors. El seu estil, ple de llocs comuns, amb adjectius desmonetitzats, sense cap contacte directe amb les coses, generalment molt ben girat, fascina la gent -es converteix en una forma de moda del moment. Passa la moda, i aquella literatura, que semblava tan fàcil, esdevé inintel·ligible, és a dir, pesada, plúmbia, que fa caure el llibre dels dits.
Alguns bon amics em diuen que els agrada el que escric. Els ho agraeixo. Però sempre els dic que no té comparació possible amb altres autors més dotats. Jo no sóc un acadèmic, ni un professional, ni un intel·lectual. El meu bagatge i els meus coneixements són molt minsos. Visc, i amb prou feines. Per això, quan vaig publicar els meus primers papers, el títol que em semblava més encertat era Diari d'un home corrent. Va ser desestimat, però crec que si algun valor tenen aquests textos és justament aquest: la complicitat que pot generar la perspectiva d'algú que mira des de baix. Rellegia l'altre dia la ressenya que em va fer l'autor del blog nodormirporhaberleido, a qui no tinc el gust de conèixer però a qui agraeixo enormement el seu interès i valoració. Escriu, sobre aquests papers: el que se adentra en sus páginas se encuentra con un tipo sencillo (eso dice también la solapa del libro), que vive en Aiguafreda (un pequeña localidad cerca de Vic) y trabaja en Barcelona (adonde baja casi a diario alternando el transporte público con su propio coche).Pues vaya, podrá pensar alguno, tampoco es para tanto. Doncs és exactament això: la mirada simple d'agú que intenta anar tirant, ell i els seus, sense renunciar a intentar anar una mica -només una mica- més enllà. En aquestes Notes disperses de Josep Pla, he trobat també una cita de Kierkegaard que considero una bona màxima: Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa't una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible.
Tornant a Pla, jo no sé si quan escric arribo a tirar o només apunto. Possiblement sigui això últim, però el cert és que, com diu l'escriptor empordanès, els obstacles que l'existència diària ens posa a l'hora de tirar, de disparar, són sovint insalvables. El pes del convencionalisme social és enorme, monumental, mastodòntic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada