S'han escrit múltiples novel·les i s'han fet desenes de pel·lícules sobre el paper de l'atzar en la vida de les persones. Amb alguna excepció (Auster), no acostumen a ser gaire reeixides. Les infinites bifurcacions que procuren l'atzar i la llibertat de decisió -el lliure albir- dibueixen un arbre amb tantes branques que fan impossible moure-s'hi sense experimentar un gran mareig. És molt difícil que la ficció pugui transitar en aquestes ramificacions sense caure en la superficialitat. Entrar en aquesta espiral només condueix a tenir la certesa absoluta de que la nostra pròpia existència és un accident, d'una probabilitat tan baixa, tan infinitessimal, que costa creure que sigui real. Matemàticament, existir és un miratge.
***
La meva contribució actual als afers de la llar és pràcticament nul·la. No tinc altre remei que moure'm del llit a la taula i de la taula al sofà. Quan acabo de dinar m'assec a veure la tele, d'esma. Canviant de canal, ensopego amb la part final de Cinema Paradiso. Mentre recull la taula, la G. sent la música de Morricone i em diu:
- Vols dir que et convé, ara, veure aquesta pel·lícula?
Em coneix, i coneix l'efecte pavlovià que em genera aquest film i, sobretot, la seva banda sonora. A l'estiu vam anar a un concert de músiques de cinema que feien al jardí de la biblioteca. Només començar, la primera peça que tocà la petita orquestra fou aquesta banda sonora. La G. em mirava de reüll, mentre jo m'esforçava per contenir les llàgrimes. L'ambient estival -poques coses em fan més feliç que un vespre fresc d'estiu il·luminat amb quatre bombetes- em va ajudar. Però ara, davant les meves lesions facials i la meva congestió nasal i ocular, els riscos són més alts. Tanmateix, no em vaig poder abstreure d'aquests vint minuts finals, que a més, són els més emotius. Canviar de canal m'hauria semblat una traïció, una covardia. I, sí, Morricone, Tornatore i Pavlov van segellar la seva aliança invencible. No hi puc fer més. Passades vint-i-quatre hores no n'han quedat seqüeles. Potser les llàgrimes em van ajudar a descongestionar-me i tot.
***
Alguna vegada havia sentit -o llegit- que existia una versió més llarga de Cinema Paradiso, que havia estat finalment retallada. No ha estat fins avui, buscant a youtube el vídeo anterior, que m'he trobat amb aquesta escena, eliminada en la versió final de la pel·licula. M'ha sorprès i m'ha commogut, tot i que em sembla que el film guanya amb el final, més obert, de la versió clàssica. Tot i això, val la pena veure-la, perquè no és una escena menor i dona una altra visió a la història.
***
Les Notes disperses de Pla són un calaix de sastre sensacional. Hom hi troba de tot. Pàgines plúmbies també, però moltes d'extraordinàries, És d'aquells llibres que no pararíem de citar. Conté de tot. Algunes històries, o més aviat vivències, són extraordinàries. Així, dels textos llegits darrerament, en trio un, gairebé a l'atzar. Conta Pla que, estant a Roma durant els anys de la Guerra Civil, trobà al Cafè Greco diversos capellans, amb els quals va intentar entaular conversa sobre els processos de beatificació que els cridaven a la ciutat. Explica que no aconseguí anar gaire enllà en aquelles converses. En canvi, en recull un parell de fragments que em semblen molt exactes. Un capellà italià li cita un dia La Fontaine:
L'homme est de glace aux vérites,
il est de feu aux mesonges...
I en una altra ocasió, un clergue castellà li etziba:
De las cosas más seguras
la más segura és dudar.
Em semblen afirmacions sàvies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada