Pinzellades

L'estació de Portbou de nit, immensa, deserta, freda, fantasmagòrica, com l'escenari d'una pel·lícula de ciència ficció. En una de les vies un tren de passatgers parat, buit. Només un home, negre, passeja per l'andana carregat amb una bossa. Tot fa pensar en els escenaris inhòspits que dibuixen certes pel·lícules americanes de les ciutats d'aquell país. Més que la frontera entre dos estats sembla el límit entre dos mons: el real i un d'estrany, inquietant.

***

La carretera surt de Portbou i s'enfila entre giragonses seguint la costa abrupta. És des d'allí d'on resulta més bonic el poble, amb la visió del port geomètric -amb el petit cementiri marí al seu redós- i, al fons, la sorprenent església neogòtica que acompanya la baluerna enorme de l'estació, que ho domina tot, com un vell mandatari moribund però encara poderós. Després, la cinta de la carretera segueix el seu camí passant la frontera -estranya, trista, abandonada- fins arribar a Cerbera, que resulta una vila d'un altre temps, passada per les mans d'un taxidermista.

***

Banyuls de la Marenda, de bon matí, ja és ben viva. En les aigües estancades, salinitzades, de la riera hi neda alguna gavina. Per la platja, de pedres grises i fredes, hi passeja una parella amb un gos. El sol encara no escalfa. Al fons de la platja, les arcades per on puja la carretera i les cases del poble. Sobtadament, entre algunes edificacions desgraciades del passeig de mar, apareix la figura serena, suau, confortable, d'una noia esculpida per Maillol. Dibuixa un gest gràcil, elegant, que casa a la perfecció amb el paisatge: el mar - d'una lluentor metàl·lica-, els arcs de pedra negra i les cases cubistes i desordenades.

***

Aparquem el cotxe al final del recinte portuari de Banyuls. Un home treballa dins d'una barca, traginant amunt i avall. Pilots de pneumàtics vells s'acumulen al final del moll, coberts d'algues i de restes marines. El mar no cessa de respirar, amb el panteix sonor de les onades. S'està fent fosc i comencen a encendre's les llums de la vila, al fons de la badia. Fa fred. Pugem a l'espigó, des d'on es domina la visió d'un mar cada vegada més fosc i petrolífer. Damunt de la roca més alta -quasi una petita illa- el monument als morts de Maillol, d'un bronze verd com el mar, va enfosquint-se també. Amb la subtil entrada de la nit es fa més evident el domini inqüestionable de la natura més inhòspita: el mar i les roques.