Una nova pinzellada, d'un moment ple de tendresa i comicitat, que no vaig incloure en l'entrada anterior.
Recorrem els carrers del poble de Banyuls, l'antic nucli de pescadors, buscant la Casa Rosa d'Arístides Maillol. Em quedo enrere, fotografiant la façana d'una casa que, tocada per la llum del sol que comença a caure, em resulta bonica. Quan abaixo la vista em trobo amb una nena d'uns cinc o sis anys, rossa, desdentagada, amb uns ulls d'un blau vivíssim, que em mira somrient. Comença a parlar-me amb francès i em pregunta d'on sóc. Quan sent el nom de Barcelona m'explica que el seu germà hi ha estat i que li agrada molt -ai, las!- el Barça. És llavors quan em pregunta, tota seriosa, si jo sóc un jugador del Barça. Se m'escapa el riure, però la innocència amb què em mira, em fa respondre-li que no, lamentablement. S'acomiada molt educadament i se'n va. Em quedo parat per l'escena i una mica penedit per haver perdut una oportunitat històrica de pronunciar una frase com:
- Oui, je m'appelle Leo Messi
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada