Porto uns dies deambulant pels carrers d'una ciutat inhòspita, la Nova York de Manhattan Transfer, on regna l'individualisme més desfermat, l'afany de fer diners, la lluita per la vida. L'opulència i la misèria. És un llibre fascinant, incòmode, febril, que casa a la perfecció amb la meva febre d'aquests dies.
Si alguna cosa admiro d'un escriptor és la capacitat de retratar una ciutat i un període de temps. Curiosament en aquesta època -la segona i tercera dècada del segle XX- coincideixen grans retrats de ciutats. Ho fa Joyce amb Dublín, Isherwood amb Berlín, Sagarra amb la Barcelona de Vida privada i, encara que escrits anys més tard, Hemingway amb París i Powell amb Londres. I ho aconsegueix també, d'una forma excepcional, Dos Passos amb Nova York.
Impossible no sentir també en aquesta novel·la l'eco de Scott Fitzgerald, amb personatges que podrien sortir i entrar de Manhattan Transfer i Suau és la nit. Ecos d'una generació que encara no sé perquè es qualifica de perduda. A mi em sembla molt ben aprofitada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada