A l'estació de Granollers

Després d’un dia llarg i intens agafo un tren tardà per arribar a casa. Malauradament, acaba el seu recorregut a l’estació de Granollers i allí he d’esperar a que vingui el següent. Són ja les nou del vespre passades però encara és clar. Aquests capvespres d’estiu, en què no s’acaba de fer fosc, són un regal meravellós. Penso, per oposició, en les tristes tardes d’hivern, negres, fredes, inacabables, i gaudeixo així encara més d’aquesta llum extemporàniament nocturna, que comença, però, a apagar-se. L’aire és d’una frescor agradabilíssima; l’estació és quasi buida. Se sent cantar els grills. M’assec en un banc i observo l’edifici de l’estació, com retallat davant d’un cel blau nit. És proporcionat, noble, quasi bell. Té un aire de casa d’estiueig, amb un punt suís. Estranayament –em sembla que ja no hi ha caps d’estació- el pis superior sembla habitat. No té l’aire de tancament i abandó d’altres estacions properes. Recordo, llavors, els ferroviaris de l’estació de Sant Martí de Centelles de fa més de trenta anys: l’habitacle on treballaven –quasi un santuari-, la sala d’espera de viatgers amb la finestreta de la taquilla, les palanques per fer els canvis d’agulles, els bitllets de cartró groc, els correus, els trens òmnibus (ara aquest qualificatiu s’aplica a les lleis). Tot un món desaparegut.
Un món que no sembla tan llunyà assegut en la calma quasi nocturna de l’estació de Granollers. I penso llavors que seria un bon moment per parlar amb l’amic X. -amb qui ens escrivim molt però quasi no parlem-, per sentir la seva veu o la d’M. El seu valencià tan car i el seu to hospitalari. Els truco a casa, a veure si tinc la sort de parlar amb tots dos, i al mòbil d’X. però no responen. Hauria estat massa rodó.