Tot sigui llegir

À: Papa, pel teu aniversari et regalaré un llibre.
N: I jo et regalaré un diari.

Kiss me à Paris

Feia fred, érem joves i estàvem a París, què més podíem demanar? Això passava uns dies de desembre de l’any 2000. Mentrestant, Corretja, Ferrero i companyia guanyaven la Copa Davis a Barcelona. Però això poc ens importava llavors. Passejàvem enfredorits pels carrers de Saint Germain, del Marais o de Les Halles sense un objectiu gaire clar. Es feia fosc de seguida i sovint plovisquejava. Entràvem i sortíem de les llibreries i, quan teníem massa fred, ens preníem un te calent en algun cafè. Vam resseguir la reixa de l’obscur Luxemburg, vam fotografiar –en blanc i negre- el reflex del Panteó sobre l’asfalt mullat, vam descendir amb respecte el carrer de l’Odéon i vam fer ressonar amb passos ferms les taules del pont de les Arts. S’anunciava arreu un concert de Charles Aznavour. Vam comprar algun llibre de Camus, en sòbria edició de Gallimard, als bouquinistes del Sena. A cada racó hi vèiem una foto de Doisneau, Brassaï o Cartier-Bresson. Hauríem volgut creuar-nos amb Daniel Auteil interpretant-se a si mateix. Dins nostre sonava Edith Piaf o Charles Dutronc. Il est cinq heures, Paris s’éveille.
Però curiosament el record més viu d’aquells dies no és gens parisenc. Ni tan sols francès. Cada matí havíem d’agafar el metro per anar al centre. Era un metro nou, sense separació entre vagons, llarg. Un dia, va entrar una noia amb una guitarra i va cantar meravellosament bé Kiss me de Sixpence none the richer. Va deixar tothom bocabadat i feliç. I aquesta cançó, interpretada en un vagó de metro, ha estat el pòsit que ha sedimentat d’aquella estada a la més senyora de les ciutats.

A l'estació de Granollers

Després d’un dia llarg i intens agafo un tren tardà per arribar a casa. Malauradament, acaba el seu recorregut a l’estació de Granollers i allí he d’esperar a que vingui el següent. Són ja les nou del vespre passades però encara és clar. Aquests capvespres d’estiu, en què no s’acaba de fer fosc, són un regal meravellós. Penso, per oposició, en les tristes tardes d’hivern, negres, fredes, inacabables, i gaudeixo així encara més d’aquesta llum extemporàniament nocturna, que comença, però, a apagar-se. L’aire és d’una frescor agradabilíssima; l’estació és quasi buida. Se sent cantar els grills. M’assec en un banc i observo l’edifici de l’estació, com retallat davant d’un cel blau nit. És proporcionat, noble, quasi bell. Té un aire de casa d’estiueig, amb un punt suís. Estranayament –em sembla que ja no hi ha caps d’estació- el pis superior sembla habitat. No té l’aire de tancament i abandó d’altres estacions properes. Recordo, llavors, els ferroviaris de l’estació de Sant Martí de Centelles de fa més de trenta anys: l’habitacle on treballaven –quasi un santuari-, la sala d’espera de viatgers amb la finestreta de la taquilla, les palanques per fer els canvis d’agulles, els bitllets de cartró groc, els correus, els trens òmnibus (ara aquest qualificatiu s’aplica a les lleis). Tot un món desaparegut.
Un món que no sembla tan llunyà assegut en la calma quasi nocturna de l’estació de Granollers. I penso llavors que seria un bon moment per parlar amb l’amic X. -amb qui ens escrivim molt però quasi no parlem-, per sentir la seva veu o la d’M. El seu valencià tan car i el seu to hospitalari. Els truco a casa, a veure si tinc la sort de parlar amb tots dos, i al mòbil d’X. però no responen. Hauria estat massa rodó.

Shakespeare i els consells

Mai he estat gaire partidari de donar ni de rebre consells. Això és el que Shakespeare posa en boca de Leonato a Molt soroll per res:

...Porque, querido hermano,
los hombres sólo saben dar consejos
cuando la angustia no es su propia angustia.
Pero al sufrirla, pasan del consuelo
a la ansiedad, sí, ellos que querían
sanar con medicinas nuestra rabia,
maniatar nuestra furia con un hilo
de seda, mitigar nuestra aflicción
con aire, nuestra muerte con palabras.
Es así, todo el mundo da su aliento,
a quienes apabulla la tristeza,
pero nadie se pone filosófico
al verse desolado. Así que no
me des ningún consejo, que mi pena
grita tanto que no puedo escucharlos.

(Traducció al castellà de Christian Law, publicat al número 93 de la revista Clarín)

Escriptors i Twitter

¿Habrá un día en que los escritores sólo se comuniquen por Twitter?

Ese día dejarán de serlo. Por muchos medios que aparezcan, ninguno es capaz de reflejar la complejidad de las relaciones humanas como una buena novela.

(Ian McEwan a La Vanguardia, 15-07-2011)

A euro i mig

Explica Sabino Méndez en el seu llibre Corre, rocker que el consumidor de drogues desenvolupa una mena de sisè sentit que li permet identificar, anant pel carrer d’un poble o d’una ciutat desconeguda, la persona o el lloc on adquirir la seva preuada mercaderia. Amb els buscadors de llibres passa una mica el mateix: veus uns tendals, unes parades, un aparador a la llunyania i saps que potser allí hi haurà llibres vells en venda.
Això em va passar l’altre dia en arribar a l’estació de Sants. Entrava per una porta i vaig veure unes parades just a l’altre costat. El més probable era que fossin de qualsevol altra cosa i faltaven només cinc minuts perquè sortís el meu tren, però vaig decidir apropar-m’hi. L’instint no va fallar: hi havia un llibreter i, ràpidament, sobre el tauler, vaig identificar un llibre llargament buscat. És un llibre relativament nou, de l’any 92, però no sé perquè no l’havia trobat mai, ni a les llibreries ni als cercadors d’internet. Evidentment, les dificultats fan que les ànsies es multipliquin, així que la satisfacció fou gran. Com quan l’amic X. va regalar-me (no deixar-me, regalar-me, encara li agraeixo) La malandanza, novel·la també introbable –inexplicablement- d’Andrés Trapiello.
Així que quan vaig pagar els tres euros que van demanar-me per Les tres glorioses, de Néstor Luján, vaig sentir-me afortunat. I per reblar el clau, el llibreter va regalar-me amb una frase extraordinària, per impròpia de la professió. Tot donant-me una targeta de la botiga, va dir-me: “Pot trobar la nostra llibreria al carrer tal i a casa seva, a través de la nostra pàgina a internet”. Això de “a casa seva, a través de la nostra pàgina a internet”, és magnífic per inesperat. Em semblaria increïblement gastat en un fullet o anunci publicitari i, en canvi, em va resultar sorprenent en algú que es dedica a traficar amb llibres vells. Després d’això, va agrair-me efusivament la compra. Així doncs, vaig marxar mig somrient amb la frase i el llibre, a un euro i mig cadascun, i encara vaig arribar a temps per agafar el tren.

Febre

Després d’una tarda amb febre, l’À. se’n va a dormir. Pujo al cap d’una estona a posar-li el termòmetre: marca 39,9 graus. Havent-ne viscut de tots colors i sabent la seva fidelitat a l’herència febril paterna, no m’espanto especialment. Activem el ritual d’antitèrmics, draps humits, vigilància... M’assec al seu llit i, de sobte, em diu:
-Una cosa, papa, traieu-me l’helicòpter.
Tampoc em sorprèn desmesuradament. Conec els meus deliris febrils –que no sé per què sempre introdueixen balls de números i operacions matemàtiques complexes- i recordo com un familiar proper –i jove- amb febre alta demanava un dia que avisessin ja el capellà. La sorna familiar encara dura.
Aquests episodis de febre i malaltia comuna, sobretot infantil, disparen ràpidament els mecanismes del record. Mentre estic assegut al llit del meu fill constato com hi ha coses que no han canviat gaire amb el pas dels anys. Abans preníem aspirines diluïdes amb sucre i aigua en una cullera, ara xarops de paracetamol o ibuprofèn, però es manté el cerimonial de draps freds, termòmetres, companyia nocturna. La febre va unida a la nit: nits sense dormir, tenebroses, en què la mare o el pare pateixen i guareixen, mentre el nen es deixa bressolar pels tentacles hipnòtics de la febre. De vegades, resulta plaent endormiscar-se en els braços traïdors de la febre.
Aquests dies de calor, obrim les finestres perquè passi l’aire fresc i ens ajudi a baixar la temperatura. Se sent la remor nocturna del carrer, el so de les campanes de l’església que toquen les últimes hores del dia vell o les primeres del nou. Esperem amb ànsia fins que apareix la suor beatífica al front de l’À. La febre comença a baixar. El pols s’acomoda al ritme habitual. Tanquem les finestres i cedim unes hores al poder de la son.

La ciutat de la boira

En el darrer número (el 93) de la revista literària Clarín, apareix el text La ciudad de la niebla, que vaig escriure en castellà, dedicat a la ciutat de Vic.
Aquí teniu l'inici:

La ciudad de la niebla

Pío Baroja tituló así su novela londinense. Pero la niebla de Londres, victoriana y dickensiana, se disipó con la muerte de Sherlock Holmes y de Jack el destripador. Era una niebla amarillenta e impostora, hija del carbón y del humo, que los ingleses comparaban con sopa de guisantes.
En Vic, la auténtica ciudad de la niebla, emerge también una gran chimenea decimonónica, la de la antigua fábrica de azúcar –el Sucre- pero su actividad cesó hace décadas y la niebla sigue cubriendo la villa con insistencia. El Trivial pursuit tiene muy clara la respuesta cuando pregunta cuál es la ciudad peninsular con más días de niebla al año. Y aquí no se trata de smog amarillo sino de puro fog blanco.
La niebla de Vic nace del frío. Aunque se expande por el calendario igual que por todo el llano que circunda la ciudad, la niebla alcanza su clímax en las jornadas de puro invierno. Los días de mayor densidad nebulosa la ciudad se vuelve blanca y también negra. No crean que este oxímoron responda a una licencia literaria, es la realidad de una auténtica alianza entre el manto blanco y algodonoso de la niebla y la oscuridad más negra de la noche invernal. Son días ésos en los que reina el silencio, un silencio casi níveo que llama al paseo a las almas solitarias, a los hermanos de Nietzsche. La leyenda urbana –en este caso un poco ruralizada- nos habla de personas que en días de densa niebla no han conseguido dar con el camino a su casa. Tal vez sean exageraciones aunque sería bello que fuesen ciertas. Perderse en la propia ciudad: una imagen más que simbólica de la errancia inherente a la condición humana...

Retalls

El passadís subterrani que uneix l’estació ferroviària de Sants amb la línia verda del metro és un dels llocs més inhòspits que conec: sostre baix, calor horrorosa, humitat altíssima, trànsit multitudinari de persones. Intento evitar-lo sempre que puc i només hi passo quan vaig just de temps, cosa que darrerament passa sovint.
Avui, però, una estampa ha alleugerit la meva incomoditat. Dos músics: l’un cantava i l’altre tocava la guitarra. El cantant portava patilles i ulleres d’Elvis Presley, de qui interpretaven una cançó, però no semblava un dels ridículs imitadors del cantant nord-americà que veiem sovint a les pàgines de diaris i revistes.
El guitarrista, per contra, era un senyor que superava àmpliament la cinquantena. Vestia amb una certa formalitat i, pel color clar dels seus ulls, pell i cabells, semblava d’origen centreuropeu. El seu aspecte era més semblant al d’un membre d’una orquestra filharmònica que no pas al d’un músic de carrer que interpreta Elvis Presley. El contrast entre els dos músics era evident i curiós; el conjunt produïa una certa tendresa.

Al tren, s’asseu al meu davant una noia jove, de vint-i-pocs anys. És bonica sense estridències, sòbria. Té els ulls clars, quasi transparents i el cabell castany; llueix arracades de perla. Malgrat el seu aire de timidesa té una mirada directa, gens velada. Escruta el meu veí de seient que no para de donar-li la tabarra per telèfon a un tal Roger. És tan pesat que em fa pena el pobre Roger. Sobtadament, a la noia li sona el telèfon. Sento la seva veu, suau i dolça. Intueixo que parla amb el seu nòvio. En un moment donat, li diu, mig somrient: Ja saps que sí. I no costa gaire imaginar-se la pregunta, naïf del jove enamorat. No en sabíem més teníem quinze anys.

En un semàfor estan aturats una colla de motoristes, d’aquests que porten unes motos grans, negres i cromades, amb aire vintage, que crec que se’n diuen chopper. Malgrat la calor van vestits amb cuir i porten barbes ostensibles. De cop, comencen a riure i a tocar los botzines, tot mirant cap a la cantonada. I allí hi ha una parella besant-se apassionadament. Els motoristes aplaudeixen l’escena amb els seus clàxons fins que el noi es gira, també rient.

The last yoghurt

Tinc pensat l’inici de l’argument d’una pel·lícula. Fins i tot té títol, en anglès, com es porta ara: The last yoghurt. Tracta d’un home que, cada dia abans de sortir de casa per anar a treballar, es menja un insuls iogurt desnatat. Va provant diferents sabors i textures però tots resulten igual de tristos i avorrits. Un dia decideix que aquell iogurt que s’està menjant serà l’últim i que farà un gir a la seva vida. El paper el podria fer perfectament Eduard Fernández.
Jo també em menjo cada mati un iogurt –Vitalínea- i els mesos de bonança ho faig a la terrasseta de la cuina, dret. Tot és molt ràpid, però aquest moment em permet gaudir de la fresca del matí, del cant i el tràfec dels ocells i de la visió sempre agradable dels cingles. Avui s’ha produït un petit miracle: un ocell s’ha posat sobre la branca d’un arbre, a molt poca distància dels meus ulls. Era una femella de pardal, petitona. S’hi ha estat un moment, ha fet un parell de saltirons i no ha dit res. Llàstima. Esperava que em suggerís alguna cosa sobre el futur dels meus iogurts.