El Goya robat

Ser respectuós amb els humils i no inclinar-se davant dels poderosos. És una màxima en la que he cregut sempre. De vegades és difícil de seguir, però crec que com a mínim cal respectar-ne escrupulosament la primera part. Lamentablement, hi ha molta gent que fa el contrari. Per a mi, queden retratats. Andrés Trapiello posa un exemple que sempre m’ha agradat: la prepotència amb què molts espanyols es comporten a Portugal es transforma en submissió quan trepitgen territori francès. Voilà!
Aquests dies hem viscut el culebrot del robatori de l’estatueta del premi Goya al director de cinema català Albert Solé. Jo entenc que no ha d’haver estat una experiència agradable per a Solé, però també considero que el reconeixement obtingut pel guardó va molt més enllà de l’objecte en si rebut com a premi. Dic això, perquè penso que els improperis que ha llençat cap a l’autor del robatori –un crític de cinema frustrat que ha acabat tornant l’estatueta- són desproporcionats i denoten una certa manca de sensibilitat i d’allò que es coneix popularment com caritat cristiana (i que poden tenir tant els cristians com els no cristians).
A més de mal professional, ha demostrat ser mala persona- ha afirmat avui Solé sobre el pseudolladre en declaracions a una emissora de ràdio. Es lamentable que se dé eco a un borracho de esta categoría- llegeixo que ha dit en un diari digital. Crec que el fet de ser un crític sense èxit i de no haver pogut dedicar-se a aquesta professió no és sinònim de ser un mal professional. Lamentablement les llistes de l’INEM són plenes de bons professionals. I algú de l’entorn on ha viscut Solé hauria de ser més sensible a aquest fet. Mala persona? Què voleu que us digui. Diu l’autor del robatori que volia denunciar el nepotisme i sectarisme del cinema espanyol. No puc estar-hi més d’acord. Borratxo? Si és així, prou pena té. No entenc aquest acarnissament. No seria millor ser magnànim en l'èxit i obrir la mà a qui no ha tingut tanta sort?