Estampes franceses: capvespre a Mayragues

El dissabte a la tarda, quan el dia mor, arribem al castell de Mayragues. Fa temps vaig escriure una entrada sobre aquest lloc extraordinari.
Malauradament, el sol ja s’ha post i el daurat de les fulles de les vinyes desapareix per moments en la foscor. Som en aquell moment que no és nit ni dia i la mola grisa del castell amb prou feines s’endevina. Fa un fred que talla la pell. El celler desprèn una olor de vi molt agradable que recorda la de les velles bodegues que no sé si encara queden a Barcelona.
Ens rep, amablement, la propietària. Calça katiuskes perquè -ens diu- ha d’anar a veure els ases (inicialment, dubtem sobre si l’hem entès, però efectivament té uns burros). Abans, però, ens acompanya a la cambra. Ens informa que va encendre els radiadors el dia abans perquè l’habitació estigués calenta. D’això se’n diu cuidar els hostes.
L'atmosfera de la cambra és extraordinàriament càl·lida, amb el terra de parquet, les bigues de fusta, les parets de fang i palla i la llum de les bombetes esmorteïda per les pantalles. Aixequem les cortines per gaudir dels últims instants de mínima llum del dia. Amb prou feines es veuen els arbres dels boscos que envolten Mayragues. Aviat és plena nit i sentim que la nostra és l’única llum en aquell indret. Callem voluntàriament per sentir el silenci. Sense sabates i asseguts en els sillons orellers fullegem algun llibre que hem comprat a Toulouse. Deixem córrer el temps. Fins i tot llegir fa una certa mandra.
Quan són dos quarts de vuit ens abriguem per sortir. És negra nit. Aquella lluna immensa del dia abans a Toulouse ha desaparegut. Conduïm fins la petita aldea de Vieux. Aparquem a la plaça, al costat de l’església romànica tancada. No hi ha ni una ànima. Una noia ens espia ostensiblement des d’una finestra. Devem resultar sospitosos passejant per aquells carrers deserts. Busquem, sense èxit, una casa vella en venda que hem vist per internet. A canvi, en trobem una altra –preciosa- que també es ven. La seva façana de pedra clara dóna a la mateixa plaça. Té uns finestrals grans, amb uns porticons blancs, oberts. No s’hi veu cap llum. Ens acostem a la finestra per xafardejar l’interior però els lladrucs d’un gos ens dissuadeixen. El poble és preciós, per viure d’una altra manera.
Agafem el cotxe, passem Cahuzac i conduïm fins a Cestayrols. El poble també és desert però aquí hi ha un restaurant. Veiem per la finestra una llar de foc encesa i decidim immediatament que ens hi quedarem a sopar. A fora fa fred. Passegem pels carrers que envolten l’església, imponent. Les cases són totes molt boniques. Sòbries, de pedra i fusta però amb petits detalls d’una gran noblesa. Curiosament, també n’hi ha un parell en venda. Decidim que algun dia vindrem a viure aquí.
El sopar ens és amenitzat pels integrants -anglesos, francesos i americans- d’una taula veïna. La noia que porta la veu cantant parla molt de Londres. Diu que vol tenir fills, anar a viure al camp i en un moment donat deixa caure que és actriu. Es diu Jessica. El seu egocentrisme sincer i una mica càndid la fa propera.
Quan tornem a Mayragues els propietaris són fora, a sopar. Ens han donat la combinació secreta per entrar. Passem per la sala gran de baix, amb la llar de foc immensa i pugem l’escala cap a l’habitació. El castell és tot nostre.