Fantàstic l’article d’Andrés Trapiello publicat diumenge al magazine de La Vanguardia sota el títol El monopolio de los espejos. És una llàstima que no estigui accessible per internet perquè val molt la pena. En tot cas, recomano a qui pugui recuperar-lo que el llegeixi.
Potser m’ha agradat tant perquè comparteixo amb ell el distanciament cap a la recerca de la perfecció mal entesa que els nous temps, liderats pels avenços tecnològics, ens aporta. L’exemple que posa l’autor d’un mirall del segle XVIII, que ofereix una imatge oscil·lant i imperfecta de la realitat però amb molta vida, és esplèndida per il·lustrar el que estem perdent en aquesta cursa absurda per anar més de pressa sense saber cap a on anem o ser millors sense saber realment si aquest és el camí.
Citaré només un fragment de l’article que en resumeix el to:
Hemos entrado en una era, la era digital, en la que se tiene por supremo valor la perfección. Una perfección, claro, mal entendida: en las grabaciones musicales se hace desaparecer la nota mal pulsada o el hálito asmático del músico; los relojes no adelantan ni atrasan ni una millonésima de segundo; las fotografías engañan al ojo humano, y las noticias son simultáneas de los hechos de los que son noticia... Bien mirado, es monstruoso. Llegará un día en que añoremos los tiempos en que la gente vivía con naturalidad sus desajustes en una ignorancia...tan sabia.
Pensant en els photoshops que estan avui a l’ordre del dia, he cregut que la millor imatge per il·lustrar aquesta entrada era una foto de Cartier-Bresson o de Brassaï, en blanc i negre. Finalment, he triat una imatge nocturna de Brassaï.
Potser m’ha agradat tant perquè comparteixo amb ell el distanciament cap a la recerca de la perfecció mal entesa que els nous temps, liderats pels avenços tecnològics, ens aporta. L’exemple que posa l’autor d’un mirall del segle XVIII, que ofereix una imatge oscil·lant i imperfecta de la realitat però amb molta vida, és esplèndida per il·lustrar el que estem perdent en aquesta cursa absurda per anar més de pressa sense saber cap a on anem o ser millors sense saber realment si aquest és el camí.
Citaré només un fragment de l’article que en resumeix el to:
Hemos entrado en una era, la era digital, en la que se tiene por supremo valor la perfección. Una perfección, claro, mal entendida: en las grabaciones musicales se hace desaparecer la nota mal pulsada o el hálito asmático del músico; los relojes no adelantan ni atrasan ni una millonésima de segundo; las fotografías engañan al ojo humano, y las noticias son simultáneas de los hechos de los que son noticia... Bien mirado, es monstruoso. Llegará un día en que añoremos los tiempos en que la gente vivía con naturalidad sus desajustes en una ignorancia...tan sabia.
Pensant en els photoshops que estan avui a l’ordre del dia, he cregut que la millor imatge per il·lustrar aquesta entrada era una foto de Cartier-Bresson o de Brassaï, en blanc i negre. Finalment, he triat una imatge nocturna de Brassaï.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada