Beat L.A.!

Pau Gasol em cau bé. Tot i que cada dia ens bombardegin amb el seu registre d’anotacions, rebots i assistències, no han aconseguit que l’avorreixi. És un gran jugador, el veig noble i ha fet història. A més, encara que hagués jugat amb el Barça, és de l’Espanyol.
No obstant això, desitjo amb tot el meu cor que perdi la final de l’NBA. Senzillament, perquè juga amb els Lakers i s’enfronta als Celtics.
Durant una bona època de la meva vida vaig ser un apassionat seguidor del bàsquet i, lògicament, de l’NBA. De seguida vaig prendre partit pels Celtics de Boston. No sé perquè tothom simpatitzava més per l’espectacularitat dels Lakers, però per a mi Magic Johnson, Abdul Jabbar o James Worthy tenien un punt d’histrionisme. Ja se sap, eren de Los Angeles, una mica hollywoodians i horteres.
Per contra, els Celtics eren el paradigma de la sobrietat i l’elegància amb el gran Larry Bird al capdavant i els mítics Kevin McHale, Dennis Johnson, Danny Ainge i Robert Parish envoltant-lo. Boston contra Los Angeles, Nova Anglaterra contra Califòrnia, Est contra Oest. No hi havia color.
Aquesta fou la final mítica de l’NBA durant els anys 80 i de la mà de Bird els Celtics van endur-se tres anells, dels setze que té en total l’equip de Boston. Això els permet superar en palmarès l'equip que vesteix de groc i lila (que ja em direu!).
Des de llavors, ostracisme total, amb desaparició del mític Boston Garden inclosa. Aquest any, però, de la mà de Kevin Garnett els Celtics tornen a dominar la lliga i es repeteix la gran final de sempre. Fa molts anys que no m'interessa gens l'NBA però ara sento de nou un punt de curiositat. Em diuen que aquest equip no té res a veure amb el dels anys 80 però de moment tornem a començar guanyant.
1 a 0 i torna el crit de guerra a Boston: Beat L.A., beat L.A!