Espanya

Mai m'havia considerat independentista. Entre d’altres coses perquè penso que els catalans tenim la sort de tenir dues cultures, una de pròpia i una altra d’apresa, i penso que és un error renunciar a tot el que ens aporta la cultura espanyola. Sempre he envejat als amics que han estudiat en escoles franceses o angleses perquè tenen la sort de tenir assimilada com a pròpia una tercera llengua i cultura. Per això, renunciar a Baroja, Velázquez o Delibes em sembla un pas enrere.
D’altra banda, no m’ha agradat mai que un país es reafirmi per oposició o negació d’un altre. I un sector del nacionalisme català té aquesta tendència (vegi’s Frankis i derivats).
Dit això, d’un temps ençà començo a pensar que Espanya, tal com és avui en dia, és un mal company de viatge per a Catalunya, un llast que no ens deixa créixer. Crec que ens ha de començar a caure la bena dels ulls. I ja no parlo només de les classes dirigents sinó també de la senyora de Gavà que ha estat mesos sense tren, del malalt en llista d’espera per visitar-se, del batxiller que no pot estudiar medicina quan al país li falten molts metges o del demandant que fa cinc anys que espera que la justícia resolgui el seu cas.
Segurament tot això no es resoldria d’avui per demà amb més autogovern o amb la independència absoluta, però actualment vivim una situació gairebé d’asfíxia.
Els nostres trens de rodalies són la imatge més clara del que suposa dependre de Madrid en infrastructures. Que el TGV arribi a Barcelona setze anys després que a Sevilla és una broma de mal gust. I que encara no estiguem connectats ni amb França ni amb València n’és la continuació. Ampliar el Prat ens ha costat Déu i ajuda, mentre Barajas creixia faraònicament. El finançament que tenim continua sent insuficient, mentre regions que reben la nostra solidaritat financen els llibres de text a les escoles i disposen d’una gegantina plantilla funcionarial. El País Basc, per la força dels carlins i amb el fantasma del terrorisme, segueix fent valer els seus furs i té concert econòmic. Nosaltres, ni parlar-ne. La realitat plurilingüística de l’Estat és encara virtual. Això no s’acosta en res a Bèlgica o a Suïssa. A sobre, ens toca ser sempre el dolent de la pel·lícula, l’insolidari, l’antipàtic, el que sempre es queixa. Cornuts i pagar el beure.
Tot això no vol dir que tot sigui fantàstic quan ho gestionem nosaltres. No pot ser que siguem de les poques comunitats que tinguem un impost de successions tan bèstia. L’episodi de la crisi de la sequera hauria de fer avergonyir-nos. No som capaços de posar-nos d’acord per tirar endavant una reforma educativa vital per sobreviure com a societat. Tenim la cultura del no més arrelada que enlloc. Les negociacions per aprovar un nou Estatut van ser un model de partidisme. Perdem competitivitat i les empreses no volen instal·lar-se aquí. Tenim dèficit d’energia però no volem ni MAT ni nuclears. No tenim aigua però no volem transvasaments.
Tot això ho hem de resoldre. Depèn de nosaltres. Però depèn també d’una situació política absolutament sotmesa al que passa més enllà de l’Ebre. Els pactes de govern depenen de Madrid i no de nosaltres mateixos. Els resultats electorals sempre estan condicionats a que no torni el papu.
És molt difícil que les regles d’aquest joc anomenat Espanya canvïin. Possiblement ens donaran peixet i parafrassejant Lampedusa i Il gatopardo podrem dir que alguna cosa canviarà perquè tot segueixi igual. Però no ens interessa que tot continuï com sempre. Per això, crec que, agradi més o menys, és desitjable trencar tota dependència i citant l’últim vers de l’oda de Joan Maragall, dir Adéu, Espanya!, encara que podem continuar sentint com a nostres poetes com aquell Machado que ja ens parlava d'una Castilla miserable, ayer dominadora / envuelta en sus andrajos, desprecia cuanto ignora.