La futbolització de la política

Article publicat al Butlletí del Centre d'Estudis Jordi Pujol:

Tot i que hi ha honroses i molt properes excepcions, sempre he pensat que el món del futbol és un dels exemples més clars de gestió poc professionalitzada, impulsiva i, en molts casos, erràtica. En disculpa dels dirigents futbolístics, cal reconèixer que aquest fet es deu en bona part a la manca de racionalitat inherent a tot el que envolta el futbol, governat per la passió, els sentiments i la immediatesa, i al fet que al final tot es mesuri per, com es diu vulgarment, si la pilota entra o no. En el futbol els èxits del passat, ni tan sols els més immediats, no compten per res, únicament es tenen en compte els resultats del present. I si no, que li ho preguntin a Joan Laporta o a Ernesto Valverde.
Això genera grans pressions sobre els responsables tècnics dels equips i, de retruc, sobre les juntes directives, la qual cosa dóna lloc en molts casos a decisions poc reflexionades i pensant només en el curt termini. Segurament, això és més evident en els països mediterranis, on són estranys els casos de llarga permanència en el càrrec de responsables esportius dels equips, a diferència del que passa per exemple a Anglaterra, on figures com Alex Ferguson o Arsène Wenger han estat capaços d’obtenir èxits amb projectes perdurables. Si a tot això hi afegim el paper d’una premsa especialitzada que necessita treure notícies d’on moltes vegades no n’hi ha, ens trobem amb la situació de tots coneguda.
Salvant totes les distàncies, penso que darrerament el món de la política s’està contagiant d’alguns d’aquests tics. La sobreinformació que donen els mitjans de comunicació sobre alguns temes -la sequera n’és un exemple emblemàtic- fa que calgui donar algun tipus de resposta política, dia sí dia també, a qualsevol actualitat, per banal que sigui, que aparegui sobre el tema en qüestió. Això genera decisions poc serenes, basades en la immediatesa i en la necessitat de fer veure que es fa alguna cosa. Al capdavall, el que acaba passant és que es fa una política reactiva i es perden les regnes de la governació.
D’altra banda, si els presidents dels clubs esportius estan sotmesos a les mocadorades dels socis quan es perden els partits, els dirigents polítics reben la influència, en molts casos igualment irracional, de determinats grups de pressió. Tornant a l’exemple de la sequera, cal recordar com els regants gironins denuncien, amb bona lògica, que no es pugui tocar ni una gota més d’aigua de l’Ebre mentre el Ter porta anys cedint a l’àrea metropolitana de Barcelona més aigua del que li pertoca. L’ús partidista que els governants d’ara van fer en el seu dia d’una passió territorial mancada de lògica (equiparable a la futbolística), explica aquest fet.
Finalment, caldria parlar també de la presa de decisions basades en el curt termini i sense pensar més enllà. Agafant altra vegada l’exemple de la falta d’aigua, podríem recordar les declaracions de Joan Miquel Nadal, exalcalde de Tarragona, expressant el seu desig que no plogués perquè, en cas contrari, el problema no es solucionaria. Aquestes afirmacions van ser molt criticades però el temps sembla que li ha acabat donant la raó. Amb les pluges de maig ja ningú parla del Roine i sembla que ni tan sols tindrem a punt la connexió amb l’Ebre per si algun dia la necessitem. Això sí, els vaixells carregats d’aigua que havien de cobrir les necessitats immediates de l’estiu, van arribant al port de Barcelona. Pa per avui, gana per demà.
En definitiva, crec que estem assistint a un procés en què governar consisteix més en anar superant els entrebancs del dia a dia que no en crear projectes sòlids de futur. I tot això recorda cada dia més el futbol.