Sant Joan

Hi ha una imatge idíl·lica de Sant Joan. Les revetlles als terrats o als jardins, amb el dia que s’allargassa i no vol acabar de marxar. Els focs de quan érem nens a la plaça del poble. Les coques flonges embolicades amb paper fi. L’olor de pólvora i les bengales cremades. Alguna que altra bretolada amb petards. La llibertat promesa per la fi del curs. Les festes d’adolescents, amb amors incipients que no gosaven sortir. 99 red balloons. Algun primer petó furtiu. La fresqueta dolça d’una nit de juny. Em sembla que hi ha una cançó d’en Serrat que parla de tot això (i, si no, és una llàstima perquè seria una cançó molt bonica).
Però després hi ha un altre Sant Joan, molt menys romàntic. L’excés de petards a tothora. Els gossos del veïnat cridant com a bojos. La música massa alta de les festes. Els nens que es desperten pels petards, pels gossos, per la música o una mica per tot. El patiment pels nens. La impossibilitat de dormir a causa dels nens, el patiment, els petards, els gossos, la música i altre cop la combinació de tots. El mal de cap de l’endemà, amb un sol que crema massa. Els carrers bruts de restes de petards, papers, gots i ampolles. La bústia de casa els meus pares i les de tot el carrer, un any més, rebentades. La tristesa inherent a l'endemà de qualsevol cosa.
Darrera d’una cara, sempre hi ha una creu. I el pas del temps ens porta d’un costat a l’altre.