No sabem com agrair l’amabilitat de Stefanos que ens
recull a l’aeroport a quarts de dues de la matinada i ens acompanya al port a
les set del matí. És la seva feina, sí, i ens cobra per això, també, però fa
quadrar els seus horaris amb els nostres i quan s’adona que no podrem prendre
l’esmorzar de l’hotel perquè marxem massa d’hora, ens prepara ell mateix uns
sandvitxos, que són una magnífic coixí per als nostres estómacs davant d’una
travessia que serà moguda, i ens dóna també uns plàtans i unes pomes. I aigua,
molta aigua, aquí tothom et dóna aigua. Aigua i amabilitat pertot. Segurament
deu ser el fruit de viure del turisme, però l’amabilitat i l’exquisidesa aquí
són norma. Conec altres indrets més propers, de costa per exemple, que són
també monocultius turístics i on l’afabilitat és quasi una excepció.
Stefanos és un grec amable i discret, que parla en veu
baixa, educat en el tracte. Després d’haver dormit només quatre hores és molt
d’agrair que et facin la vida fàcil. Però al capdavall no sabem com expressar l'agraïment. No sóc
gens partidari de les propines. Crec que és una pràctica ancien régime que s’hauria d’extingir. La veig indigne per ambdues
parts. Ja sé que molts sous mísers en complementen per aquest mitjà,
especialment en l’hostaleria i en determinats països, però no crec que sigui un
bona fórmula. Sóc partidari dels sous dignes, que no requereixin complements
informals incòmodes. Quan era petita, l’N. ens feia molta gràcia quan, incapaç
de recordar la paraula, preguntava en els restaurants si deixaríem caritat. I
no anava errada, és un acte que no puc deixar de veure com una caritat, una
almoina. Em sento incòmode deixant-la i no deixant-la. M’està bé que em cobrin
un plus de servei inclòs en la factura, com es fa en alguns països, però no que
es consideri que he de pagar una quantitat discrecional que no està en la
tarifa. A Nova York els taxistes s’emprenyaven molt amb mi. He de confessar que
això em satisfeia morbosament; jo no tinc cap culpa dels seus costums
irracionals i primitius i, a més, acostumaven a prestar un servei pèssim. En
l’època de canvis que estem vivint, molts d’ells no precisament per millorar,
crec que seria bo abolir aquest costum classista, amb l’evolució de salaris i
de tarifes que calgui.
Així que, després de baixar la vertiginosa carretera
plena de revolts, donem les gràcies a Stefanos simplement amb un efjaristó i un somriure i ens quedem al petit
port d’Athinios que, en aquelles hores, encara és desert. No podem deixar de
sentir-nos una mica desemparats en aquest indret inhòspit, al bell mig de la
caldera de Santorini. No sabem el que hi trobarem quan hi tornem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada