Notes

Aquest estiu meu ha estat un desastre lector i, en conseqüència, un desert d'escriptura. Res estimula més el desig d'escriure que les bones lectures, potser per una voluntat, sovint estèril, d'emulació. En canvi, els fracassos lectors, més si són reiterats, em sumeixen en un estat de profund desassossec, una mena de desfici que creix en progressió geomètrica: cada vegada començo més llibres i els deixo més aviat, fins arribar a un total abandonament lector.

Hi ha hagut només dues excepcions, el llibre d'Oscar Tusquets Amables personajes, que em va fer passadors els sempre feixucs viatges en avió (és admirable la capacitat de Tusquets per fer amè el retrat de qualsevol d'aquests personatges) i l'Enrietta de Clara Pastor, que em té ocupat aquests últims dies. L'embruix de Grècia i de les seves atmosferes és molt present en aquesta novel·la i, tot i que de vegades em costa sentir les complexitats del pensament i l'estat d'ànim de la protagonista, em sembla un llibre escrit amb un gran virtuosisme narratiu i d'estil. Només l'inici del llibre ja és una mostra de talent i de capacitat d'escriptura; recull en un sol paràgraf tot allò que implica un final d'estiu:

Las islas, cuando acaba el verano, son lugares extraños. Las luces de los puertos y las que iluminan las casas de veraneo dejan de ser una constelación festiva que salpica el aire cálido por la noche; se repliegan en núcleos cercados por la oscuridad, y lo que el estío emborrona y decora vuelve a sus formas originales. La vida se adelgaza con cada casa que se cierra para el invierno. Los que se van regresan a aquello que dejaron en tierra firme y de lo que tal vez buscaban evadirse en las islas de otros. Los que se quedan se sumen en el silencio de las noches largas, rodeados por las extensiones marinas que los separan del único lugar que conocen o que en algún momento eligieron.

***

Nick Kyrgios és un tennista que sempre m'ha resultat antipàtic. Les seves excentricitats, lluny de tenir aquell atractiu estrany de les personalitats que s'escapen de la centralitat, m'han semblat sempre desafortunades i plenes d'una agressivitat innoble. He llegit ara que ha donat positiu per cocaïna en un control antidopatge i ell mateix ha explicat les dificultats que suposa viure amb la seva personalitat inestable, fruit d'algun trastorn. El seu quasi compatriota Stéfanos Tsitsipàs (Kyrgios és australià d'arrels gregues), amb qui ha tingut algun enfrontament sonat a les pistes, s'ha permès ara fer una comentaris sobre Kyrgios a mig camí entre la condescendència i la crítica. Que Tsitsipàs no era un portent d'intel·ligència i sensibilitat ja ho intuïem des de feia temps, però ara ha perdut una gran oportunitat de callar.

***

Vaig a recollir l'N. a una festa que es fa en una masia a Sant Bartomeu del Grau. Tot i estar a poc més de mitja hora de casa, per a mi és un indret desconegut i llunyà. Condueixo de nit per carreteres solitàries on no passa ni un cotxe. Veig conills als marges i una òliba sobre el pal d'una tanca. En un moment determinat m'apareix una llebre al mig de la carretera. Enlluernada pels focus del cotxe, es desorienta i, en comptes d'escapar-se cap als marges de la carretera, emprèn una fugida forasenyada per la mateixa calçada, en el mateix sentit que el cotxe. Redueixo la velocitat, mirant de donar-li temps d'apartar-se, però, tot i que fa alguns moviments que semblen encaminar-la a un o altre voral, sempre acaba tornant al centre de la carretera. Penso en les llebres del llibre de Chloe Dalton i en les desenes de conills esclafats que vam veure a les carreteres del Yorkshire. No serà el cas d'aquesta llebre. Afluixo encara més la velocitat, per donar-li temps de fugir per un lateral, cosa que fa finalment. Respiro allunyat i segueixo el meu camí. De tornada, l'N. i les seves amigues em fan riure amb els seus comentaris desenfadats i les seves imitacions esbojarrades. Aquesta despreocupació juvenil esdevé una font d'energia inesperada.

***

Marske és una aldea agregada al municipi de Richmond, al nord de Yorkshire. Als afores del poble hi ha Marske Hall, una antiga casa senyorial reconvertida en apartaments. S'hi arriba per una carretera sense trànsit, entre camps i petits boscos. La reixa oberta dona entrada a un meadow, un prat de gespa vorejat per una camí de grava. La casa és sòlida, de planta quadrangular i pedra grisa, sense gaire ornamentacions. Una escala de pedra dona accés al que era la porta principal, ara tancada. Just al costat hi ha aparcat un Ferrari antic, vermell, deixat a sol i serena, mig abandonat. Quan arribem no hi ha ningú per rebre'ns. L'indret és del tot solitari. Una parella de paons passegen pels jardins com a única companyia. Agafem la clau d'una bústia i recorrem escales i passadissos fins trobar, amb una certa dificultat, el nostre allotjament. La fusta del sòl, recoberta de moqueta, grinyola. L'edifici està restaurant amb gust i amb una inversió important. Els revestiments de fusta ornamentada estan ben barnissats, les parets empaperades amb dissenys de William Morris. El nostre apartament és enorme. Les mancances pràctiques -finestres que no tanquen bé, miralls inexistents, cambres de bany sense persianes, visibles des de l'exterior- queden compensades per la decoració i el caràcter del lloc. A algú el podria inquietar, a mi em fascina. Té un cert aire de vella rectoria, de palau episcopal. El vaig triar precisament per aquesta bellesa antiga. La nostra cambra era una antiga capella. El lloc sembla un indret aïllat del món i un negoci, en aparença, ruïnós. Mentre la G. i l'N. s'acomoden, jo surto a fer un passeig -una inspecció- pels voltants. En un dels camins que envolten la casa m'apareixen un gall i una gallina de Guinea; mentrestant el paó mascle em mira de reüll des de la distància. Al prat de l'entrada veig quatre conills petits, que fugen en veure'm. Tot i que ja són les vuit del vespre, als turons que envolten la casa encara hi toca el sol. És allí on pasturen les ovelles de cara negra, que em miren amb recel. Camino pel marge de la carretera que s'enfila suaument. Cullo alguna mora, negra i grossa, que em menjo amb gust. Sembla que ningú les agafa. Ja no hi ha àvies angleses de novel·la que en facin melmelada? Mentre estic entretingut amb les mores, s'aixeca un faisà a escassos metres, amb un terrabastall terrible, que m'espanta. Més amunt, separades de les ovelles per un tancat, hi ha les vaques, de mirada inquietant. Algunes han acabat de vedellar, per la qual cosa mesuro bé l'alçada del mur de pedra que dóna a la carretera i em pregunto si serien capaces de saltar-ne. Em miren amb mala cara des de les alçades. Tres o quatre bous rossos envolten una vaca negra. El més atrevit intenta muntar-la, però ella se n'esmuny. Els altres segueixen envoltant-la. La seva mirada bovina sembla aliena a qualsevol passió, fins i tot a la més primària. Arribo al revolt més alt de la carretera, que després comença a baixar. El paisatge que se m'obre és ampli, verd, bonic. Camps i més camps, verdes, separats per murs de pedra seca. La seva bellesa és salvatge, però alhora indestriable de la presència humana. El sol baix enfoca el tronc d'un roure vell amb una llum quasi paral·lela a l'horitzontal del terra. Dalt de tot del camp de les vaques hi ha un estable de pedra fosca amb una planta semblant a la d'una església. Em fa dubtar  de si ho és, o ho va ser en algun moment. Quan faig el camí de tornada veig la casa de Marske Hall, noble i solitària, rodejada d'arbres i amagada ja en la foscor del vespre que comença a imposar-se. Els conills fugissers venen a rebre'm durant un instant, fins que tornen a amagar-se. Hi ha el cotxe d'un nous estadants. Damunt del capó hi descansa, desafiant, el paó femella.

Notes

Escriptura sincera i confessional: no m'agrada el cafè; encara que en prengui, el trobo dolentíssim.

***

Encara més confessions. Entro a l'emprovador d'una botiga de la rambla de Catalunya. Quan em trec la camisa per provar-me'n una de nova, veig el volum que ha anat adquirint la meva panxa. Em disgusta enormement i em provoca un profund i autèntic malestar. Sobretot, perquè la manca de voluntat m'impedeix prendre mesures per revertir la situació. Observo el procés irreversible cap a la senectud i la decrepitud -acabo de fer anys- en contrast a la joventut i bellesa que percebo, avui especialment, en la població femenina que transita pels carrers.

***

Des que van morir, no sé res dels meus pares. Aquesta frase podria semblar una obvietat, fins i tot una boutade. No ho crec així. Ben al contrari, el que em resulta profundament estrany i incomprensible és que qui ha ocupat una part central de la teva vida, possiblement qui més t'ha estimat, desaparegui per sempre d'un dia per l'altre. És llei de vida, direu. La desaparició, en molts casos, és progressiva -direu també- lligada al procés d'envelliment i degeneració. És així, indubtablement. Però des d'una objectivitat radical, és estrany i dur que això succeeixi d'aquesta manera. Ningú sap -una altra obvietat- què hi ha després de la mort. És el gran misteri de la vida, que alimenta creences de tot tipus des que l'home existeix com a ésser racional. Dit això, i des del dubte que m'acompanya sempre, a mi em costa deixar d'imaginar que els meus pares no em vegin, no sapiguen de mi, d'una manera o altra. És incomprensible que, amb la mort, els pares abandonin els seus fills així com així. Com a pare, em sembla inimaginable. Així que sovint penso -digueu-me narcisista- que els meus pares em veuen, que saben què ha estat de la meva vida, què he esdevingut. El que no sé és què deuen pensar i si són capaços de mirar-s'ho amb despreocupació o bé conserven l'etern patiment patern.

***

Gaudeixo de la lectura de Vamos a tocar el agua, breu dietari berlinès de Luis Chaves, recomanat per Javier Aznar. Sovint els dietaris que més ens aporten i acompanyen són aquells d'aparença més simple. La pretensió de profunditat és sovint un llast, mentre que la lleugeresa pot resultar el contrari de la superficialitat.

***

Quan, després d'arribar a Berlín, Luis Chaves ha de triar un equip de futbol, escriu: Fue fácil elegir una adhesión local. El Hertha BSC de la primera división quedó descartado de entrada: un equipo con merchandising en los centros comerciales.

***

Per a les persones ansioses, els llibres breus són una meravella.

***
Un exèrcit de mosquits ben entrenats, com els que hi ha al jardí de casa, poden arribar a assolir en el meu cos resultats equiparables als del virus de la varicel·la. L'armament compost d'insecticides, esprais repel·lents, plantes d'alfàbrega, espelmes de citronel·la, espirals emisors de fums pudents i raquetes elèctriques és, en canvi, d'una esterilitat total.

***

Passades les hores d'agitació matinal, el conill dorm als meus peus com una bola peluda de respiració pausada. De tant en tant, en somnis, fa un moviment sobtat, profundament humà. Potser el seu malson té forma de guineu com el nostre en té d'incertesa.

***

Em truquen, o m'envien missatges, familiars i amics per felicitar-me l'aniversari. Ho agraeixo, però si no em felicitessin em seria absolutament igual. Jo intento fer el mateix, felicitar-los a ells, quan pertoca. Però sovint me n'oblido. No ho tinc apuntat enlloc (ni tinc cap intenció de fer-ho) i de vegades se'm passa per alt. No passa res. Pot succeir que no pensi en ells justament el dia del seu sant o el seu aniversari, però poden tenir la certesa que hi penso molts altres dies de l'any, molts altres momentes de la vida. I això -crec modestament- és el que val.

Notes

Els ocells amics és el títol que va donar Josep Maria de Sagarra al seu llibre de proses dedicades a les aus. No se m'acut un millor qualificatiu per parlar dels ocells. A mi també m'acompanyen, amb aquesta amistat tan seva, temerosa i distant, però alhora present i delicada. Avui, quan anava a comprar l'esmorzar al forn, un parell de garses paonaven al camp de davant de casa, entre els rostolls on ja tocava el sol. Eren quarts de vuit i feia una fresca matinal esplèndida, tant de bo la poguessim preservar d'alguna forma i anar-nos-la subministrant a petites dosis durant el dia. Les garses no tenen la millor reputació del món, però allí, ufanes i grosses, ben alimentades i tocades per la primera llum del dia, entre el daurat de les tiges seques, feien el seu goig.

Quan he sortit del forn, al costat de la porta que dona al magatzem, hi picotejaven un parell de pardals femella. Sempre hi ha engrunes i restes de farina, que atreuen diferents espècies. Avui eren aquest parell de pardals oportunistes, de vegades són uns coloms agosarats que, si es descuiden la porta oberta, es colen a l'obrador. M'agrada trobar-me amb aquesta fauna propera: les cueretes a qui agrada recórrer la gespa a la cerca d'insectes, les orenetes amb els seus volar de kamikaze histèric, les tòrtores emetent un parrupeig de pel·lícula de Rohmer... Els ocells amics.

***

Ahir vaig escriure aquest últim text i avui, com un agraïment, m'he trobat amb una puput que semblava voler acompanyar-me en el camí. Travessava jo el parc a primera hora del matí i, a banda dels habitants habituals -coloms, cotorres, garses-, he vist per la sorra una puput, inconfusible pel plomatge i la cresta. M'hi he anat acostant i, contràriament al que és habitual, no se n'ha anat fins que he arribat ben a prop seu. Ha fet llavors un vol curt -ha semblat que onegés la bandera blanca i negra de l'arribada de les curses automobilístiques- i s'ha tornat a posar en la meva trajectòria. Aquesta segona vegada m'ha permès acostar-m'hi encara més, gairebé a un metre. L'he pogut observar bé durant uns segons, com si em volgués mostrar el seu cos estilitzat, el seu bec llarg, lleugerament corbat, la seva disfressa de joglar... Llavors, després d'aquesta exhibició, ha decidit que ja n'hi havia prou i ha volat lluny del meu abast.

***

Fullejo el diari mentre prenc un cafè al bar. Llegeixo l'article d'en Guillamon, la crònica del partit de l'Espanyol i un reportatge sobre prescripció literària. Intento no veure res més però no puc evitar assabentar-me de les opinions de Najwa Nimri ni de les declaracions d'un futbolista escabellat que considera que ha anat a parar al millor club del món.

(M'adono que escabellat té dues accepcions: l'adjectiu que el diccionari defineix com mancat de lògica i seny o el participi del verb escabellar, desordenar els cabells. Jo em referia a això segon).

***

Sovint veig persones grans acompanyant, amb dificultats, persones molt grans. Ahir, per exemple, una senyora de més de setanta anys de bracet de qui deuria ser la seva mare, de més de noranta. Són persones que haurien de tenir cura de si mateixes i han de cuidar, encara, els pares. No sé, doncs, si la longevitat ha estat una bona idea. Amb escasses excepcions, viure tants anys no aporta res de bo. I perquè es vegi que no parlo en abstracte, jo mateix no voldria tenir una vida tan llarga. Voldria viure tan sols mentre sigui útil a la gent que estimo i a mi mateix.

***

Tothom tenia els seus plans per sopar i m'he quedat sol a casa. Com dirien els gurus de les escoles de negocis: fes-ne una oportunitat! Sopo d'hora: un tomàquet amanit amb anxoves i un parell de llagostins que havien quedat en un tàper. I dos talls de meló. La meva idea era preparar-me després un gintònic i seure fora a llegir, però la calor i els mosquits m'han desencoratjat. Dins de casa s'hi està més bé. Així que res de gintònic. A canvi, em poso una pel·lícula, Una quinta portuguesa, que m'agrada bastant. Em sento proper al personatge central, que interpreta el malaguanyat Manolo Solo, de qui mai havia sentit parlar. Bé, potser li falta una mica més d'energia, però la seva actitud davant la vida, escèptica i distant però alhora càndida i benèvola, amb un punt de bogeria, em sembla la justa i adequada.

***

Ha mort Franco Baresi. Era un defensa elegant, gran líbero, pertanyent a una època, que ara ens sembla llunyana, en què els futbolistes no acostumaven a ser uns nens mimats insuportables.

Notes

En el seu pòdcast, Javier Aznar sempre fa als seus convidats la següent pregunta del qüestionari Proust: quina és la teva idea de felicitat perfecta? Si mai m'ho preguntessin a mi -crec que ja ho he escrit alguna vegada- jo respondria que la meva felicitat descansa en la manca de preocupacions. Pel meu caràcter mateix, aquest estat no l'assoleixo garebé mai, però seria sens dubte el nucli de la meva felicitat. Tota la resta em sembla superflu, tant m'és on sigui i en quines circumstàncies em trobi: la despreocupació és la felicitat absoluta.

Però si deixem això de banda i portem la pregunta a un terreny més terrenal -valgui la redundància- podria pensar també en un la contemplació d'un paisatge provençal un dia d'estiu, en el repòs, davant del mar, en una illa grega, en un sopar a la plaça d'un poble de la Gascunya o en una bona lectura al jardí de casa, envoltat de silenci (sense batucades ni mosquits). O, en un altre ordre, pensaria també en conduir de nit, tot sol, per Barcelona -sense patinets ni bicicletes pels voltants- mentre a la ràdio del cotxe Amy Winehouse cantaValerie.

***

Em va decebre una mica saber que precisament aquesta cançó no la va escriure Amy Winehouse, sinó que es tracta d'una versió d'un grup anomenat The Zutons. El que podria semblar el record d'una amiga de Winehouse de Camden és l'evocació d'una maquilladora que va conèixer el líder d'aquest grup, David McCabe, en un concert a Miami. Hi ha diferents versions sobre la relació entre McCabe i Valerie, però al final això és el de menys perquè el que acaba valent és la lletra -estranya i evocadora- i els traços amb què es dibuixa la imatge d'aquest personatge (And I've missed your ginger hair / And the way you like to dress) que tenia problemes amb la justícia per conduir sense carnet: Did you have to go to jail? / Put your house on up for sale? / Did you get a good lawyer? 

Valerie, encara que no us coneguéssiu, la teva història ha quedat unida per sempre a la veu magnètica d'Amy Winehouse!

***

Tornar al refugi de la timidesa.

***

Molt valuós aquest article sobre Tocqueville de Ferran Toutain a La Puñalada. Se'n podrien fer tants extractes que no sabria per on començar.

***

Raising hare és el títol d'un llibre que vaig veure seleccionat a totes les taules de novetats de les llibreries de Londres, ara fa quatre mesos. Explica com l'autora, en un dels seus passeigs pels camps que envolten la casa on viu a l'Anglaterra rural, va trobar-se amb una cria de llebre abandonada i va decidir cuidar-la a casa seva. Com que jo també tinc cura d'un lagomorf -un conill domèstic- el llibre ja em va atreure llavors, tot i que no el vaig arribar a comprar. Mesos després han sortit les edicions catalana -Llebretó (Periscopi)- i espanyola -La liebre y yo (Asteroide) i és ara quan l'he llegit. No és una lectura que m'estigui apassionant, malgrat compartir amb l'autora del llibre algun altre tret biogràfic, a banda de la cura d'animals d'orelles llargues i caràcter espantadís. Chloe Dalton fou assessora d'un ministre i treballà durant un temps al Parlament de Westminster. He rebuscat per internet i quasi m'ha interessat més la història de l'autora que la de la llebre. Dalton assessorà William Hague, que fou una de les figures més destacades del post-tatcherisme: recordo la seva calba jovenívola quan es postulava per liderar el Partit Conservador, cosa que va arribar a aconseguir, allà per als anys 90. Però la política britànica és saturnal, devora els seus fills, com han pogut comprovar els darrers primers ministres, sis en deu anys. Hague no va sobreviure gaire temps al capdavant del partit, però va aconseguir després els premis de consolació del Ministeri d'Afers Estrangers i de Líder de la Cambra dels Comuns durant el Govern de David Cameron. Fou en aquest període que tingué Dalton d'assessora i fou a través de projectes comuns de cooperació que Dalton esdevingué col·laboradora i amiga de l'actriu Angelina Jolie. És en aquest punt on la cerca per internet permet obtenir els resultats més sucosos en forma de notícies de mitjans sensacionalistes que atorguen a Dalton, i a la seva amiga Arminka Helic -primer refugiada política provinent dels Balcans i després membre de la Cambra dels Lords- un paper preponderant en la separació d'Angelina Jolie de Brad Pitt. Tot això no té res a veure amb el llibre. O potser sí, perquè la llista d'agraïments que hi ha al final del volum -i que inclou Jolie i Helic- és llarguíssima, la qual cosa posa de manifest la quantitat de persones i recursos abocats a l'edició i promoció del llibre. He arribat, doncs, a la conclusió de que l'obra, que no em sembla res de l'altre món, s'ha gestat des dels inicis per ser un best-seller, i a fe de Déu que ho ha aconseguit. I he conclòs igualment com de valuós és, també en la literatura, saber -i voler- utilitzar els contactes i els cercles de poder.

Em podeu dir ingenu, fins i tot tonto.

Notes

Miro el documental que han fet sobre la figura de Rafael Nadal, que està molt bé. Nadal forma part -amb Djokovic i Federer- del triumvirat de millors tennistes de la història, ha guanyat vint-i-dos tornejos del Grand Slam i és el millor competidor que ha donat mai aquest esport. Però potser perquè les lesions l'han fet estar permanentment a la corda fluixa, la impressió que dona gairebé sempre és la d'algú que pateix, que està carregat de preocupacions, que viu cada partit com una lluita titànica. Nadal és un heroi shakespearià, un personatge de tragèdia. Alcaraz, el seu successor, n'és l'antítesi: allò que ara en diuen un disfrutón. No dic que no hagi de treballar amb duresa i gran pressió, com tots els esportistes d'elit, però Carlitos Alcaraz està feliç a la casita de Bad Bunny i a la grada de la final del mundial de futbol, mentre Nadal confessa que va haver de prendre's uns quants tequiles abans de rodar un vídeo amb Shakira. No cal dir de qui em sento més proper.

(Les escenes familiars de joventut de Nadal, els dinars amb avis, pares, germans i parents, també m'han resultat entranyables, com les de qualsevol família de classe mitjana de fa deu o vint anys. L'ampolla de cocacola damunt la taula i aquest ambient confortable però exempt de tot luxe).

***

El mal periodisme no és només aquell que diu falsedats, és també aquell que només explica la part de la veritat que li interessa. I aquesta és una pràctica molt generalitzada, empesa per les línies editorials (quantes cursives darrerament) que marquen les cúpules dels mitjans i pels biaixos ideològics dels mateixos periodistes.

***

A les obres del magne camp de futbol que tinc al costat de la feina hi treballen sobretot homes de pell fosca. A veure els partits que es juguen en aquell estadi hi van sobretot homes (i dones) de pell clara. Això no passa només en aquest camp, passa en tots els del primer món. Jo simplement ho constato, poso el mirall d'Stendhal a la vora del camí.

***

Quan arribo, abans de les vuit del matí, veig tots aquests homes esperant per entrar a l'obra, a la rambla que condueix a l'estadi. N'hi ha de totes les edats i nacionalitats. Alguns ja són vells, altres mostren tota la seva força i joventut en forma de bíceps tatuats. Uns ja s'han posat el casc, altres el porten sota el braç. N'hi ha que s'esperen drets, altres ajaguts als bancs. La majoria estan sols i tenen un aspecte solitari, n'hi ha pocs que fornin grupets. Mentre m'encamino al meu despatx climatitzat per seure a la meva cadira ergonòmica, experimento un cert sentiment de culpa i sento per ells un respecte enorme.

***

Ja fa quinze anys de la mort d'Amy Winehouse. El temps corre frenètic, com un conductor irresponsable. Com la mateixa vida de Winehouse. Les capacitats, la fragilitat i la mort prematura -és un destacat membre del club dels vint-i-set- han convertit la reina de Camden en un mite absolut.

Notes

Un malson em desperta. Em traslladaven a una farmàcia hospitalària. Me l'ensenyaven i en realitat era una mena de mercat de peix, pudent. Em deien que per fer efectiu el trasllat havia de cursar abans un màster d'igualtat, que durava tres anys. Dels tres ingredients del somni, que era pur surrealisme, el peix era el que menys em preocupava.

***

A l'oficina, al costat de la porta de vidre que dona al passadís on tenim la fotocopiadora jau un lloro mort. Descansa al costat d'un gran test de terracota, un dels pocs elements ornamentals que hi ha en aquella mena de pati. El vent calent d'aquests dies li fa moure les plomes, com si volgués insuflar-li un batec de vida. El cadàver verd del lloro i el test de terrissa conformen una natura morta -mai més ben dit- que té una certa bellesa estranya, exòtica.

***

El malson peixater de l'altra dia segurament fou conseqüència de la calor, combinada amb la meva assistència, la nit prèvia, a una festa. Mai vaig a festes -escrit així en cursiva- entre altres coses, perquè no m'hi conviden. I segurament no m'hi conviden perquè absolutament res -ni el meu entorn personal, ni els meus interessos, ni les meves preferències, ni la meva edat- ho predisposen. I mai, ni quan era jove, m'he sentit còmode en aquests ambients festius. La música alta em molesta: la meva lleu sordesa s'accentua molt en entorns sorollosos. Si em parlen, no sento el que em diuen. I si parlo jo, tampoc m'entenen, perquè la meva veu és molt greu i queda amortida pels baixos de la música. A més, sovint em separen uns quants centímetres d'alçada dels meus interlocutors, especialment si són interlocutores, amb la qual cosa encara m'és més difícil comunicar-me, a no ser que m'acosti molt, fet que m'incomoda. La nit m'engavanya, com si la foscor pesés, literalment, sobre les meves espatlles. I els ambients nocturns, discotequers, em semblen sòrdids (fa anys vaig escriure un poema sobre les impressions d'antigues nits de discoteca que volia reflectir l'ombra de sordidesa que s'amaga darrere la disfressa d'un pretès gaudi). L'alteració dels meus horaris habituals també afecta el meu estat d'ànim. L'endemà acostumo a sentir-me desubicat, amorf. No acostumo a ballar; el meu cos te menys ritme que un fanal, que almenys es mou quan fa vent. Així, sense poder parlar ni ballar, dret com un estaquirot, em costa omplir el temps, passar les hores nocturnes. La ingesta d'alcohol és una solució fàcil, però clarament equivocada. Podria semblar una ajuda per revertir totes les mancances descrites, però no és més que un agreujant dels efectes indesitjats que es produeixen l'endemà. O la mateixa nit. Com ara els somnis surreals.

***

Sent vàlid tot això anterior, sí que es veritat que amb els anys, un cop superats molts complexos d'adolescència i joventut, en aquestes sessions nocturnes puc arribar a experimentar un cert interès etològic en qualitat d'observador. M'admira -i ho dic sense ironia- la gent que actua amb plena desimboltura en aquests ambients. Conversen ara amb l'un, ara amb l'altre, amb total naturalitat, movent-se entre els grupets sense experimentar cap sensació d'estar interrompent o de ser intrusiu. Semblen conèixer tothom per la manera de parlar-hi, amb una complicitat i camaraderia que jo només tinc amb els més íntims. Abraçades, cops a l'espatlla, riures ostentosos. Després ballen, com enduts per alguna mena de possessió espiritual -o potser espirituosa- i semblen gaudir-ne. Tanquen els ulls, aixequen les mans, es deixen portar per onades invisibles. Una mena d'electricitat recorre els seus cossos. Em fascina: no sé si per bé o per mal (en algun cas la fascinació pot tornar-se vergonya aliena). Si faig introspecció, em sento com si pertanyés a una altra espècie, a un altre món. Si alguna vegada, endut també per una força abissal, que en el meu cas només potser espirituosa, intento unir-m'hi, els meus moviments són sempre ridículs, maldestres, mancats de confiança. Ràpidament em veig obligat a retirar-me i a recuperar el meu paper d'espectador trist i avorrit. Per fortuna, els anys afavoreixen la retirada primerenca, la ràpida cerca del coixí nocturn, l'empara del somni, encara que sigui estrany. Tinc mal d'esquena, argumento per poder fugir. I ni tan sols és mentida.

***

L'X em pregunta sobre la final del campionat del món de futbol. Coneixedora de les meves alienígenes preferències futbolístiques, suposo que intenta ser amable i mirar de trobar algun espai de confluència. Però, no sé per què, sóc incapaç de recuperar la meva antiga capacitat de diplomàcia i contesto amb sinceritat el que penso, que desitjaria que perdessin tots dos equips. I mira que hauria estat fàcil buscar una resposta més convenient, no tan allunyada de la centralitat.

A la carnisseria del poble, en canvi, mentre estic parlant amb T., un home que neteja els vidres ens treu també el mateix tema. L'he mirat abans de reüll, treballa bé, amb interès pel que està fent. Fa una calor del dimoni i, vestit de negre, li regaliment per la cara les gotes de suor. En aquesta situació esbosso una resposta de compromís. No hi ha lloc per brusquedats sinceres. Però, no hauria pogut fer el mateix amb l'X?

***

Relacionat amb això, sento explicar a Javier Aznar que un comentari equívoc seu va fer creure a un quiosquer, acèrrim colchonero, que compartien la mateixa fe. Des de llavors, per no desenganyar aquell home, cada cop que va al quiosc fa el paper de seguidor de l'Atlètic, ell que és profundament madridista.

***

Tinc fama de pessimista, però en realitat no ho soc. L'esperança m'acompanya fins al límit de la ingenuïtat. Tinc l'esperança -real- de què algun dia succeirà una d'aquestes dues coses (o les dues): em tocarà la primitiva i tindré reconeixement literari.

***

Veinticinco de hace veinticinco: lectura del llibre brevíssim de Víctor Colden. És el repàs a un any -1988- de la seva joventut. I la prova de que, al contrari del que li diu algun personatge del llibre i de la seva vida, el passat no només ens acompanya sempre sinó que ens configura, és una part important de qui som. M'ha admirat la capacitat de l'autor de dibuixar a la perfecció un món, un ambient, amb quatre traços. I m'ha agradat llegir-lo des de la proximitat d'interessos i d'època, però també des del contrast: sent gairebé coetanis (ens portem dos anys) el meu món d'estudiant -barceloní, de ciències- i les meves experiències vitals foren ben diferents. Però, en menys de cent pàgines, Colden sap fer-te viure en el seu món, que sents gairebé com a teu.

Notes

Camino pel carrer. Passo pel costat d'un cotxet on hi ha un nadó de dies, potser setmanes. Veig que el cotxet se'n va sol, llisca molt suaument sense control. El carrer quasi no fa pendent, però a prop hi ha els sots que fan de parterre dels arbres, així que estiro el braç i l'aturo. Gairebé instantàniament, potser un segon més tard, la mare, que estava mig d'esquena parlant amb algú, fa el mateix moviment i ens trobem tots dos aguantant el cotxet. Ens mirem i somriem. Jo no he arribat ni a aturar-me; l'episodi ha durat un instant, dos o tres segons, però ha valgut el dia.

***

He seguit caminant. Hauria estat bé que l'escena anterior hagués obert un dia carregat d'esdeveniments interessants, una passejada memorable en què hagués viscut un in crescendo d'intervencions a mig camí entre un Spiderman i un Quixot, però no ha estat així. Només tedi i, sobretot, calor. L'única heroïcitat ha estat la d'esperar, a ple sol, que els semàfors es posessin verds.

***

Aquest article, La edad de la lectura, de l'amic Daniel Capó em sembla d'una gran lucidesa. Tal com diu l'autor, no sabem què acabarà passant amb la lectura i amb tot el que se'n deriva, però és evident que s'està configurant un nou món, que avança en una direcció desconeguda. I és molt interessant la seva reflexió sobre el pes del passat i el diàleg amb els morts, que entronca també amb la idea del vot dels morts, sobre la qual parlàvem fa uns mesos.

***

La llegenda del Canyut. No he arribat a veure aquest anunci d'una coneguda marca de cervesa (escric el tòpic amb cursiva amb tota la intenció, igual que el títol de la creació). Però sí que l'he sentit, al cotxe, interrompent durant una bona estona l'escolta de cançons en la meva lamentable aplicació de música. He de dir, en primer lloc, que els publicistes d'aquesta marca de cervesa porten anys duent a terme una tasca encomiable; han aconseguit allò que busquen sempre les empreses: crear una marca amb uns atributs perfectament reconeixibles i que transcendeixen amb escreix el propi producte. Ja és impossible veure o imaginar una escena de vacances, estiuenca, amb el mar (Mediterrani) de fons sense pensar en aquesta cervesa. Bravo! Dit això, aquests anuncis, tan repetitius, any rere any, resulten ja molt carregosos. I ho són especialment els seus personatges, aquests jovenets mig pijets mig bohemis, taaaan enrotllats i vitals, amb aquest parlar barceloní d'ara, tan característic. Sigui dit que no tinc res contra els barcelonins i que quasi tots els que conec parlen normal (avui és el dia de les cursives). Però als pobles amb una certa tradició d'estiueig tenim travessats els barcelonins des de temps immemorials. I ho diu qui té la meitat de les seves arrels capitalines, s'ha passat mitja vida a Barcelona i té bona part de la família instal·lada al cap i casal. Però això no és obstacle per seguir mirant aquests nouvinguts -abans temporals, ara permanents- amb una certa prevenció irònica. He sentit explicar que en temps dels meus avis rebien els estiuejants que baixaven del tren vestits amb traje blanc amb una pluja de tomàquets. No sé si creure-m'ho. Més que res perquè, al poble, aquesta rivalitat ha anat acompanyada també d'una certa reverència. Ja han arribat els senyors, deia el meu pare pels volts de Sant Joan, amb una entonació carregada de sorna. Però no sempre aquest terme havia anat acompanyat del sarcasme amb què ell el vestia. Existia també un respecte, una reverència, que potser amagava també una certa enveja (construïda, com passa gairebé sempre, sobre un fonament econòmic). Havia sentit explicar també que en els discursos que es feien en alguna celebració local, un membre insigne de l'estiueig es referia a la seva facció com la nunca bien ponderada colonia veraniega. D'això, de la nunca bien ponderada, a casa també se'n feia molta conya. Els senyors, la colònia...tot això ha canviat molt. El desequilibri econòmic ha desaparegut i els trajes blancs han deixat pas als tatuatges. Ara hi ha els noiets i noietes que pretenen ser més locals que els locals i que parlen mig xava, mig tevetresí. Com els dels anuncis de cervesa. No coneixes la llegenda del Canyut?

***

La mort de Luis Goytisolo, un estímul més (macabre) per a la lectura de la seva Antagonía. I aquí en parla José Carlos Llop.

Notes

Els suposats senyals que envia la natura són gairebé un tòpic literari o cimematogràfic. L'aparició d'un animal majestuós, que mira en silenci, de fit a fit, el protagonista de la pel·lícula o de la novel·la i després se'n va. Una tempesta sobtada que cau damunt l'heroi, deixant-lo xop i alhora il·luminant-lo per prendre alguna decisió vital.

En el meu cas, aquests senyals són sempre menors, menys vistosos i aparents, en sincronia amb això (anava a esciure la literatura però el pronom m'ha semblat més escaient) que hom escriu. L'altre dia vaig netejar unes sabates de pell girada, que porto ara a l'estiu i estaven totes empolsinades. Com que l'esprai que s'utilitza per protegir la pell fa una olor molt forta, vaig deixar les sabates al jardí, perquè es ventilessin. Passades unes hores, quan vaig anar a recollir-les, el vent havia depositat una flor a l'interior d'una d'elles. Era una flor blanca, amb els pètals quasi de paper i els estams grocs, de Solanum jasminoide, o fals gessamí. L'aire la deuria haver transportat i deixat caure suaument dins la sabata, com les safates elegants que saben fer alguns jugadors de bàsquet. Com que no soc novel·lista, no he estat capaç de trobar un significat ocult -un simbolisme- a aquest fet. El meu pragmatisme em va fer espolsar la flor de la sabata, recollir el parell i guardar ambdues peces a la seva caixa. De moment, la meva vida no ha experimentat cap canvi. La meva tendinitis de l'espatlla em continua molestant i jo vaig fent la viu-viu dia sí, dia també.

***

Quina definició tan precisa i ajustada de la gauche divine fa Carlos Mármol en la seva ressenya de l'últim llibre de Milena Busquets:

la histórica generación de la gauche divine barcelonesa: hijos de familias conservadoras que, en el tardofranquismo, sin renunciar a los privilegios de su clase social de nacimiento, decidieron hacerse activistas de izquierdas, soñaron con convertirse en artistas modernos, se divirtieron todo lo posible y más y hasta llegaron a declararse maoístas, sin dejar de adorar al dinero.

***

Del substack de Víctor del Moral, que cada dia m'agrada més, em permeto copiar aquesta cita de Chesterton, que em sembla extraordinària:

Hay quienes se quejan de que un hombre no haga nada; otros, todavía más misteriosos y sorprendentes, se quejan de no tener nada que hacer. Cuando se encuentran con horas libres, o incluso con hermosos días de asueto, refunfuñan por tanta holganza. Cuando reciben el regalo de la soledad, que es el regalo de la libertad, lo desprecian, lo destruyen de forma deliberada mediante algún espantoso juego de cartas o con una pelotita… No puedo evitar estremecerme cuando los veo desperdiciar mediante cualquier actividad esas vacaciones que tanto les cuesta ganar. Por mi parte, nunca me cansaría de no hacer nada.

M'agrada la reflexió de Chesterton i em fa somriure alhora. Com tots els grans homes, Chesterton és contradictori. Un autor tan i tan prolífic -novel·la, assaig, poesia, articles...- que diu que no es cansaria de no fer res. I m'agrada especialment aquesta crítica de l'entreteniment, de la necessitat d'omplir el temps, tan de la nostra època. Jo tinc predilecció per la piloteta però detesto les cartes i qualsevol joc de taula. Veig aquestes activitats, efectivament, com un malbaratament d'un temps, una vacança, que tant costa de guanyar. Quins gran regals, el temps, la solitud, la llibertat! 

Notes

Veig la llista de llibres més venuts i penso que potser podria escriure estratègicament, amb visió de màrqueting ,alguna cosa que pugui interessar a molta gent i vendre's a dojo. Però aquesta idea se'n va ràpidament perquè jo no vull vendre llibres ni ser escriptor. No escric amb cap altre propòsit que no sigui posar negre sobre blanc allò que en cada moment em ve de gust, em genera interès, em provoca alguna reflexió o sento que és la meva veritat, en tota l'extensió del terme.. Si interessa a algú més, bé, sinó, també. No ho dic amb pretensió de puresa ni com a mostra d'idealisme, tampoc com una expressió d'individualisme; és simplement una descripció de la realitat empírica de la meva escriptura.

***
Tot és política. Viure és un acte polític. El futbol també és política. Doncs jo no estic gens d'acord amb aquesta visó, cada cop més estesa. És evident que la política es cola per tot arreu. Bàsicament perquè hi ha qui està interessat en què això succeeixi. Existeix una mena d'ecosistema politicomediàtic molt motivat per a què això sigui així, per a què sempre existeixi aquesta mena de tensió política, capil·laritzada per tot arreu (fem-nos la pregunta de sempre: qui prodest?). Però jo crec que els éssers humans s'entenen millor sense aquesta mirada política, sense aquesta contaminació. Gent amb maneres de pensar diferents, amb idees diametralment oposades, poden posar-se d'acord en objectius comuns si s'exclou del dàleg el vector polític. Sense ser un ingenu ni creure en la desaparició de la política -que és necessària en el seu camp d'acció estricte- aquest és un pensament que cada dia tinc més arrelat.

***

Un ocell -no sé quin- ha deixat una notable cagarada adherida a la façana de casa. Té una gamma de colors ben diversa: del groc al lila, passant pel gris, amb totes les tonalitats possibles. No té relleu, és com una taca de pintura. És bonica, sembla un Rothko en miniatura. Podria ser-ho perfectament.

Quan faig aquestes afirmacions -aquest Rothko de la cagarada, el Pollock de l'altre dia amb la xeringa- sé que hi ha qui m'ho retreu, encara que sigui en silenci. Pensen que no m'escau, que quedo malament. Però no és així, escrivint això soc especialment visionari i espavilat, com el nen del conte del vestit nou de l'emperador. Per cert, amb aquesta història, Andersen sí que fou un autèntic visionari: va anticipar l'adveniment de l'art oficial de gran part del segle XX i XXI. Jo estic segur que, tard o d'hora, apareixerà el nen i el castell de cartes (o de dòlars) s'esfondrarà.

Notes

A La bellesa del temps, Valentí Puig escriu sobre un retorn sobtat de Londres a Vic, on el seu sogre està ingressat a l'hospital a causa d'un infart. En aquesta ciutat Puig experimenta una mena de desig d'arrelament, de connexió amb la tradició:

He fet un tomb per Vic. De cop i volta, sento la urgència d'arrelar, de connectar amb una tradició que t'empari i et faci més tu. Una continuïtat encara que no sigui monumental ni estigui als pòdiums de l'univers. Vic, la vella soca catòlica, el continuum de formes que donen un sentit -un plus de sentit- a la vitalitat individual. Com un tory casolà, l'equilibri entre les llibertats individuals i la pertinença.

Però aquest desig, aquesta mena d'autosuggestió, com ell mateix l'anomena, topa amb la realitat:

Passo per davant d'una llibreria, i veure els llibres que es publiquen en català gairebé seria un antídot contra el retorn a la tradició, si no fos que hi ha coses més fonamentals. És més: tots aquells llibres semblen escrits -no sé si pensats- en contra de les coses que estic pensant o intuint. Llibres caducs abans d'entrar en impremta, mimètics, mal escrits. Pel pont romà de Vic passen una mora i la seva filla, amb vel.

Això era l'any 1992. Quanta realitat no hi ha en aquest paràgraf, i realitat augmentada, més enllà de l'última frase. Si una cosa em posa de mal humor, és veure els llibres que es publiquen, no tant aquells escrits per ser comprats per Sant Jordi i no llegits -de futbolistes i presentadors de la tele- o els que tenen vocació de best-seller intranscendent, sinó aquells que apunten a consolidar -i consoliden- una determinada tendència -mimètica, que deia Puig-, un cert gust molt contrastat però alhora insípid, artificial, inelegant, volgudament antitètic a tota tradició.

***

En aquest diari londinenc de Valentí Puig hi és ja present -1993- el debat de la immigració, tema objecte de debat en la política britànica de l'època. Hi apareixen avisos sobre la diversitat de comunitats, les que cerquen la integració i les que volen viure al marge no només de la cultura del país d'acollida sinó de les seves lleis, regint-se per les de la seva religió. Escriu Puig com una premonició: El problema serà que les lleis immigratòries les fan uns legisladors que viuen a les zones residencials, mentre que els qui han de conviure amb els nouvinguts són obrers que viuen als seus barris. (...) Hi ha problemes a les escoles amb una especial intensitat multiètnica. Tot i així, sembla com si la societat britànica donés per fet que parlar-ne és tabú. Gran Bretanya, 1993, fa 33 anys.

***

Més enllà d'aquestes qüestions, quan se n'aprèn d'aquests diaris! Si tingués l'hàbit de subratllar llibres, el subratllaria gairebé tot; si l'hagués de citar, les cites acabarien sent una antologia.

La inestabilitat de l'adolescència és un dels orígens de l'escriptor? es pregunta Puig. Possiblement, la infantesa i l'adolescència ens marquen més del que ens pensem. És quan més nosaltres érem, sense màscares.

I en un altre moment: L'error és enamorar-se de l'amor. M'ha fet pensar en la meva mare. D'adolescent, precisament, quan em veia desesperat per algun desencís amorós em deia: tu estàs enamorat de l'amor.

Tan sols pensava quan escrivia. I és que escriure és la millor manera de pensar.

El cinisme polític és un mal; l'escepticisme és un deure.

***

Sovint la policia s'enfronta a la investigació de morts estranyes, ambigües, inexplicables. Anatomia d'una caiguda és el títol d'una pel·licula que no vaig acabar de veure, gira al voltant de saber si aquell home havia caigut o l'havien matat.

L'altre dia, a casa, vaig tractar unes bigues de fusta de l'habitació de l'N. amb un insecticida contra els corcs. Les pintava amb un pinzell impregnat amb el líquid aniquilador i, un cop fet això, amb una xeringa introduïa més insecticida en aquells punts on hi havia un forat fet pels corcs. Havia folrat el terra de l'habitació amb paper d'embalar i el llit de l'N. amb llençols vells. Pujava i baixava l'escala, caminava entre el pot de pintura, el pinzell, el paper d'embalar, l'escala, els draps, la xeringa... Amb la meva proverbial agilitat, en un moment donat, xeringa en mà, vaig ensopegar amb el rotlle de paper d'embalar, vaig trontollar i, com vaig poder, vaig aconseguir mantenir l'equilibri mentre, a causa dels moviments sincopats, de la xeringa en sortia un ridícul rajolí d'insecticida, que va dibuixar un Pollock als llençols vells. Estava sol a casa, la G. havia marxat a classe de Pilates. Immediatament vaig pensar que, en comptes de sortir-ne indemne, hauria pogut perfectament caure, donar-me un cop al cap, clavar-me la xeringa i morir allí mateix, del cop o de la injecció letal. Què hauria pensat la policia en trobar el meu cadàver amb la xeringa clavada? En un suïcidi per injecció de verí anticorc? En un assassinat? Quan li explico a la G. i li dic que seria sospitosa d'assassinat em respon que ella tenia la coartada perfecta, era a Pilates. No tan ràpid, li dic, tu creus que els forenses estableixen l'hora de la mort amb tanta precisió? Podries haver-me clavat la injecció mortal i després marxar a Pilates. Necessitaries un bon advocat penalista, com Jonathan Andic, afegeixo. Em mira com qui tracta amb un curt de gambals, amb un boig, possiblement mereixedor d'haver-se clavat la xeringa. L'endemà, tanmateix, m'ajuda a enfilar-me a una escala encara més alta, per arribar bé al vèrtex del sostre. Medeixo cada moviment que faig amb precisió suïssa i en surto ilès, però sense cap ganes de repetir l'experiència. Que per molts anys convisquem amb els corcs, ells rosegant la fusta i nosaltres empenyent els dies.

Notes sobre Provença i altres

Qui dia passa, any empeny, diu el saber popular i aquesta expressió és, avui en dia, profundament contracultural. Xoca de ple amb dos dels grans valors de la societat actual: l'ambició i l'hedonisme. Què vol dir això de deixar passar un dia sense cap altre objectiu que anar tirant, sense cap voluntat de créixer i progressar?  I, encara més, empènyer tot un any! D'altra banda, com pot ser que vulguem fer córrer dies i anys sense gaudir-ne, sense aprofitar-los al màxim, sense platgetes, terrassetes ni aperols. Quina esmena a la totalitat al carpe diem!

No cal dir que trobo força sàvia aquesta expressió, que respon amb realisme a la realitat de la vida que hom va trobant.

***

A casa havia sentit dir una altre expressió, més pessimista i escatològica: la vida és com una escala de galliner, curta i cagada. S'atribuïa a Josep Maria de Sagarra, però sembla que és anònima, fruit també de l'expressivitat popular. Aquesta suposada curtedat de la vida xoca amb la voluntat d'empènyer els anys, perquè vagin passant, de l'expressió anterior. Trobo més encertada la primera dita: no crec que la vida sigui una curta successió de desgràcies -és plena de moments meravellosos- sinó més aviat un camí de dificultats que hom ha d'anar superant com bonament pot. Passar i empènyer són verbs molt ajustats.

***

Deixar els textos a mig escriure té els seus avantatges. Perquè just després d'escriure tot això, escolto una entrevista amb el periodista esportiu Gonzalo Vázquez, qui deixa anar l'expressió la vida nos va llevando. Em sembla certíssima. Segur que hi ha qui governa la vida, però som molts qui, més o menys, ens deixem portar pels seus vents, que ara bufen de babord i ara d'estribord, a voltes venen de cara i et frenen, i altres vegades t'empenyen sobre les onades. Certament, tinc la sensació d'haver decidit ben poc sobre la vida que porto. Sí, ens va portant.

***

Sempre he dit que el que hom veu a França arribarà, tard o d'hora, aquí.

Vist un cartell, amb el fons de la bandera tricolor i la següent expressió : Vive la France, à bas l'Europe.

***

Silenci a l'abadia cistercenca de Silvacane. La nau austera, alta i nua. Les parets gruixudes protegeixen de la calor exterior. Els vitralls, simples i geomètrics, deixen passar una llum més pura i tènue. Els pocs visitants que hi voltem no ens arribem a trobar. Les obres d'art contemporani que han col·locat en algunes dependències no aconsegueixen espatllar el caràcter del lloc. Sortim al claustre. En comptes de les habituals columnes amb capitells decorats, està conformat per grossos pilars quadrangulars, decorats només amb dibuixos geomètrics a la part superior. El jardí central està una mica descurat. De sobte, entre els arbustos hi veig dues caderneres. Penso en el nom en francès: chardonneret. Intento fer-los una foto, però no em dona temps a treure la càmera, quan em perceben surten volant esperitades. Però tornen al cap d'uns minuts. Estem una estona jugant a cuita amagar, jo amb la càmera a punt, elles fugint. Al final, aconsegueixo disparar just en el moment en què una d'elles surt volant. Veurem com sortirà la foto, que és analògica. En qualsevol cas, el vermell del seu caparró i el groc de les ales obertes són una nota de color, de vivor, que complementa la bellesa austera del lloc. Les caderneres aconsegueixen allò que l'art contemporani pretén i no assoleix de cap de les maneres.

***

Els vitralls de l'artista Sarkis no desentonen amb l'arquitectura i l'esperit del cister de l'abadia de Silvacane. Uns representen vegetació, uns altres una mena de ditades de colors, tots en colors càlids. Tot i això, m'agraden més els vitralls geomètrics austers d'altres estances, a l'estil dels originals de l'època de construcció de l'abadia.

***

Em sembla que ens va dir que es deia Margot -o Margaux- però potser m'ho invento. Ens fa de guia per les estances de la casa de Dora Maar a Ménerbes, avui en dia centre cultural i residència d'artistes. Vestit curt, botes Dr. Martens, una anella al nas, ulls amb un iris tan clar que no hi ha qualificatiu per adjectivar-lo ni pantone per identificar-lo. Mirada amable que denota, però, obstinació. És la viva imatge del poder sense límits de la bellesa i la joventut.

***

Dora Maar embogí quan va ser abandonada per Picasso. El regal d'aquella magnífica casa provençal de Ménerbes -encara que llavors freda, poc acollidora i perduda en un poble del Migdia- no compensava el fet de sentir-se desplaçada i maltractada. Li va costar recuperar-se. Però el pitjor mal que va fer-li Picasso va ser encoratjar-la a pintar i a abandonar la fotografia. Maar fou una molt bona fotògrafa. Per contra, les seves pintures em semblen molt mediocres.

***

Sopar en una terrassa. Al costat, una taula de quatre parelles franceses, d'edat força avançada. Corren els aperitius, els vins, fins i tot els xupitos. Riures, converses creuades i ambient desenfadat, però el volum no s'acosta en cap moment al nostre estàndard nacional de les taules grupals, del tot insuportable.

***

No sé per què em desperto tan d'hora: a les sis del matí. Dono unes quantes voltes al llit, però al final em llevo. Sense fer soroll em vesteixo i surto a comprar l'esmorzar. El camí fins al centre del poble fa força pujada. Per sort, l'alçada del Luberon fa que les matinades siguin relativament fresques. Quan arribo al carrer principal, els cafès ja són oberts i hi ha alguns homes asseguts prenent cafè. M'entretinc pels carrers, fent algunes fotos. Les orenetes xisclen i volen, mig histèriques, al voltant de l'antic castell. Nidifiquen en una mena de torre. Intento captar amb la càmera detalls d'aquesta estètica provençal -finestrons, portes, testos, flors- que tant ens agrada però que no deixa de ser ben tòpica. Uns operaris carreguen una furgoneta. Em saluden. Un botiguer treu a l'exterior els seus productes: fruita, cistells, conserves, flotadors... Estranya combinació. Baixant cap al forn, passo per davant de l'església, oberta de bat a bat. Hi trec el cap. Temo trobar-me alguna beata que vulgui entaular algun tipus de conversa, però per sort no hi ha ningú. Surto i segueixo el meu camí. Una senyora rega les flors que envolten el seu portal. Raja una font, amb la música viva i meravellosa de l'aigua. Al forn compro un parell de croissants i de pain au chocolat. M'he de contenir per no comprar més coses: magdalenes, barres de pa, éclairs, clafoutis... La fornera porta uns tatuatges horrorosos als braços. Fa els comptes amb una calculadora vella. Conversa curta, funcional, però suficient per autoenganyar-me i pensar que sóc autòcton. A fora, des de la gran plaça es veuen a tocar, a l'altra banda de la vall estreta, uns grans camps de lavanda. En els últims anys han proliferat, no sé ben bé si com a reclam turístic o perquè realment se'n treu un rendiment. Abans calia buscar-los bé o anar fins a Sault on el conreu de lavandes i espígols era realment una indústria sòlida. Ara, aquí al Luberon, n'hi ha pertot. Recordo un any, que vam anar a Sault durant el temps de recol·lecció. Els tractors anaven carregats de lavanda acabada de tallar i desprenien un aroma deliciós. Les xemeneies de les destil·leries emetien fums aromàtics. El poble estava en ebullició i nosaltres en l'estat, sempre còmode, de contemplació. Ser espectador de la vida que passa, quin gran luxe!

***

Cap xef estrellat podrà aconseguir superar el que suposar posar-se a la boca una cirera enorme de Tivissa, madura i fresca, tendral.

***

Estic convençut que m'entendria molt millor amb un indígena de l'Amazones, guiat per les necessitats bàsiques de la vida -alimentació, aixopluc, defensa, reproducció- que amb determinats individus de la nostra societat, embarrancats en un món de construccions mentals i socials complexes, artificials i inintel·ligibles.

***

Valentí Puig, en els seus diaris londinencs, esmenta els joves ambiciosos de la city que passen hores a les estacions de l'extraradi convençuts de que algun dia tindran un Porsche. Les ambicions i esperances de prosperar són bones, però jo no sé si un Porsche val aquestes misses.

***

De vegades, quan em trobo o dino amb amics que llegeixen aquests diaris, penso que tot el que podria dir-los o explicar-los, ja ho han llegit.

Notes

Espigolant en els diaris -Carnets- d'Albert Camus, trobo aquesta anotació de la seva visita al castell de Cayla, a la regió de l'albigès, casa pairal dels germans Maurice i Eugénie de Guérin. Camus cita un parell de fragments del diari d'aquesta última: Volontiers, je ferais voeu de clôture au Cayla. Nul lieu au monde ne me plaît comme le chez-moi. I: Où serai-je? Où serons-nous quand ces arbres seront redevenus grands? D'autres iront se promener sous leurs ombres et verront passer comme nous des vents qui les abattront.

Vam anar al castell de Cayla fa uns vint anys. Era un dia de mitjan agost però plovia i feia un fred del dimoni. Recordo que el termòmetre del cotxe marcava onze graus. No era fàcil arribar-hi per les carreteres estretes que hi portaven. El fred i la pluja donaven al lloc un caràcter inhòspit. Anàvem amb l'À., que aleshores era molt petit. Les històries, les vides, dels germans de Guérin tampoc eren les més engrescadores que hom pogués sentir. L'indret tenia, però, una bellesa especia. Hom se sentia en un altre món, reclòs però alhora fascinant. Recordo que vam passejar una mica pel jardí, amb el nen que corria, malgrat la pluja. I recordo també que els arbres, enormes, ens protegien una mica de l'aigua. I ara veig que érem nosaltres aquests altres que es passejaran sota les seves ombres quan aquests arbres s'hauran fet grans. Però veig també, vint anys després, que potser ja no som aquells que passejàvem sota els arbres de Cayla sinó que estem més aviat al lloc d'Eugénie de Guérin pensant on serem quan siguin grans els arbres, encara modestos, del nostre petit jardí. Quan, des del llit, sento l'À. marxar a treballar a les sis del matí no puc deixar de pensar en aquell nen que corria sota la pluja insistent en aquell fred agost francès.

***

El castell de Cayla dels germans de Guérin. Els chateaux de Malromé i du Bosc de Toulouse-Lautrec. La torre de Montaigne. La casa de Monet a Giverny. La casa de Keats a Hampstead. El Kelmscott Manor de William Morris, amagat als Cotswolds. La métairie de Maillol a Banyuls. La casa-museu Apel·les Fenosa al Vendrell. La casa de Dora Maar a Ménerbes. El taller de Cézanne a Aix-en-Provence. La casa-taller de Giacometti a París. El jardí de Linneu a Uppsala. La casa de Patrick Leigh Fermor a Kardamili. Tots els indrets planians haguts i per haver. La casa de Verdaguer a Folgueroles. El palau Fortuny a Venècia. El castell de la Brède de Montesquieu. La proustiana maison de tante Léonie a Illiers-Combray. Les rutes de Vermeer a Delft i de Van Gogh a Nuenen. I la memòria em falla per poder ser prou exhastiu per acabar una llista infinita.

Els meus acompanyants bé m'haurien pogut engegar a dida, però no ho han fet. I no crec que sigui només per amor o afecte, sinó perquè tots aquests indrets -les cases o els llocs d'escriptors o artistes- tenen no només l'interès una mica fetitxista de ser l'hàbitat del personatge, sinó que acostumen a estar impregnats de caràcter i bellesa. Què fou primer, l'ou o la gallina? El genius loci va atreure al personatge o fou l'artista qui donà caràcter al lloc? Jo crec que hi ha una mica de cada cosa, però el resultat mai decep.

Josep Pla? Connais pas

M'explica l'R. una anècdota, una trista anècdota. Resulta que per motius de feina ha hagut de visitar una obra, una obra magna: un gran centre logístic, una planta industrial de grans dimensions. Per trancar el gel, li diu a la enginyera que dirigeix aquell tinglado que, davant d'una obra d'aquella magnitud, ell es fa la mateixa pregunta que Josep Pla quan va arribar a Nova York: i tot això, qui ho paga? I, per a la seva sorpresa, l'enginyera directora de l'obra magna li respon que no sap de què li parla, que no sap qui és el tal Josep Pla, que és un nom molt comú i que podria ser qualsevol.

La inauguració de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família, amb la presència i la benedicció del Sant Pare, ha fet cèlebre aquesta màxima de Gaudí: primer l'amor, després la tècnica. Algú l'ha rebatut dient que si parlem d'obres arquitectòniques, o de ciència i tecnologia en general, deixem-nos d'orgues: el més important és la tècnica. I segur que tots triaríem abans un arquitecte o un enginyer competent que ens assegurés que les cases i els ponts no cauen que no un altre molt inspirat i inflamat que dissenyés estructures que fessin figa. Però crec que en un enginyer o a un arquitecte, els coneixements tècnics es donen per descomptats, igual que el valor en un soldat, i que algú sense un mínim interès i coneixement global del món i de l'home, difícilment pot exercir amb competència una obra arrelada al món i feta al servei de l'home. Res és independent ni està desconnectat d'un entorn, un país, una cultura. Formar enginyers -estem parlant de professionals de primer nivell- que no saben qui és el principal escriptor del seu país -de llegir-lo ja ni en parlem- diu molt poc d'aquest país. O del món en general.

Notes

Una formiga s'enfila pel recipient d'insecticida del jardí. Ho percebo com una burla a la meva autoritat.

***

Després veig dues cotxes fumades que s'aguanten, no sé ben bé com, enfilades sobre el sòcol de pedra de la paret del jardí, on hi ha alguns formiguers. Fan el seu vermut, com qui pessiga olives. Una certa sensació de venjança.

***

Una tòrtora planta cara a una garsa i l'empaita, volant sobre els xiprers. Mai ho hauria dit.

***

Doneu-li una barca a un hortera i treurà màxim rendiment a la seva producció d'horterades.

***

Barcelona. Vaig a prendre un cafè a un establiment Bracafé. M'assec a la petita terrassa. El soroll dels cotxes és molest, però encara ho és més la conversa a crits d'uns adolescents de la taula veïna. Fa calor i demano un cafè amb gel. Una cambrera -no sé si la propietària- xinesa, em porta un café ben llarg, molt calent i un got a banda, amb un únic glaçó, trist, paupèrrim, solitari. Quan faig la mescla, obtinc un líquid marronós aigualit i tebi, sense gràcia ni fortuna. Em sembla la metàfora perfecta de la Barcelona que em rodeja: un nucli de qualitat -Barcelona en sí mateixa, com el bon cafè Bracafé- diluïda en un entorn que la desdibuixa, la despersonalitza, l'aigualeix.

***

Tornant per l'autopista, veig travessar, just sobre meu, una puput, amb els seus colors característics: mig cos ataronjat, com la terra d'una pista de tennis,  i l'altre mig blanc i negre, com la samarreta d'un jugador de la Juve.

***

Els agapants del jardí comencen a treure flor. El primer sol del matí projecta sobre la paret l'ombra de les ponzelles. En el meu imaginari, els agapants són la representació de l'estiu. Em porten al record alguns jardins provençals -a Uzès, Gordes o Saignon- florint al costat d'una piscina, mentre les preocupacions s'esvaeixen com ho fan els núvols en aquells cels d'un blau tan pur. A mitjan juliol aquestes flors blnques i blaves, que abans s'hauran obert del tot, començaran a pansir-se i ens recordaran com de fugaços són els estius, com de ràpid passen els dies de vi i roses.

***

Els nostres agapants són un regal que vaig fer-li a la G. per un aniversari de casament. Des de llavors han crescut, fins al punt de trencar el test de terrissa que els encabia. L'any passat van passar mig hivern sense test -els meus intents d'enganxar-lo amb coles diverses van resultar fallits- i vaig acabar partint-los a cop d'aixadell i replantar-los en dues torratxes noves. Convalescents, l'estiu passat van fer unes florides febles, però aquest any han reviscut amb tota la seva força, traient les seves tiges llargues i dures, profundament virils, que han crescut ràpidament les últimes setmanes. La florida que ara s'ha iniciat coincidirà, si no amb el temps de les cireres, sí amb el de les ampolles de vi blanc fresques i entelades.

***

No formar mai part de cap grup. No creure en els colors d'una empresa, d'un grup professional, d'un partit polític, fins i tot d'una colla d'amics. Pensar que més de tres o quatre persones és ja una multitud incòmoda. La independència a ultrança, potser patològica.

***

Sense deixar de ser crèdul i ingenu, l'empirisme de la vida m'ha fet perdre la fe. Sobretot la fe en els homes. Fins i tot en els professionals de les disciplines més sòlides.

La química, en canvi, és tota una altra cosa. Sempre he intentat evitar, tant com he pogut, l'ús de la farmàcia, però que bé que va un bon antinflamtori, un analgèsic, un antibiòtic.

***

Aquests dies que he mirat tant tennis per la tele, m'he empassat una colla d'anuncis, sempre els mateixos, en cada descans. Són, en general, anuncis bonics: el de Rolex, tan intens, el de Renault amb imatges pararolandgarrosianes i una versió alentida de fons del you are always on my mind, i el de Versace amb música de Placebo. M'ha fet recordar que quan feia curses, ara fa deu anys, em posava de sortida el The bitter end de Placebo, que m'esperonava amb el seu ritme frenètic i m'ajudava a córrer el primer quilòmetre amb poc més de quatre minuts. Després, el meu ritme anava baixant amb música que s'anava acompasant per buscar la resistència. Han passat els anys, el meu cos s'ha afeblit; ja no faig curses ni sento la necessitat d'esgotar, com quan tens quaranta anys, les últimes gotes de jovuentut. Si algun dia encara vaig a córrer, ho faig sense música ni cap interès per mirar el cronòmtre, només intento arribar sa i estalvi. El sol de la joventut ja fa temps que s'ha post. Però res d'això té massa importància. Perquè quan l'altre dia vaig voler escoltar altra vegada The bitter end, el que vaig recordar sobretot és que moltes d'aquelles curses les feia amb en G. Ens trobàvem abans, parlàvem una estona, fèiem veure que escalfàvem una mica, corríem després cadascú al seu ritme -només un dia vaig poder arribar abans que ell- i després ens tornàvem a veure a l'arribada. Ell probablement no havia sentit mai aquella cançó, que només sonava en els meus auriculars, però escoltar-la ara em va fer pensar indefectiblement en ell i vaig experimentar una tristesa molt profunda, un sentiment d'incomprensió de la realitat. Amb en G. ens vèiem poc, en realitat, però alguna cosa me'l feia sentir molt proper. Podria explicar de moltes maneres aquella amistat, per exemple, enumerant les seves múltiples virtuts. Però m'agrada manllevar l'explicació que Montaigne donava de la seva amistat amb Étienne de la Boétie, que també va morir massa jove: Perquè era ell; perquè era jo.

Notes

Com ens agraden els contes de fades! Maja Chwalinska, jugadora polonesa, arriba a la final de Roland Garros. No està ni entre les cent primeres del món i ha hagut de jugar la fase prèvia. En una roda de premsa, un periodista li pregunta quina història hi ha darrere del seu canvi d'outfits (es veu que ha fet servir diferents vestimentes) al llarg del torneig. La pregunta és bastant estúpida. Chwalinska li contesta, sorneguera, que la història és que no hi ha història. No tinc espónsors, diu, aquesta és la història. Així que juga amb la roba que s'ha anat comprant, com qualsevol esportista amateur. Després llegeixo, no sé si és veritat, que no havia reservat hotel per tants dies a París (la lògica deia que cauria eliminada a les primeres de canvi) i que tampoc tenia diners per pagar una estada tan llarga. L'estada l'han pagat, segons aquesta font, els patrocinadors de la seva compatriota Swiatek. Així que aquí tenim el conte de la Ventafocs. No em puc aguantar les llàgrimes quan, a la semifinal, es llança a terra en guanyar l'últim punt i la veig plorar després, asseguda a la cadira i tapada amb la tovallola. Així sóc jo. Avui perdrà amb Mirra Andreeva, que té un joc extraordinari i ha fet un torneig rodó.

***

El meu amic R. em va donar un dia un consell molt valuós. Crec que ja l'he citat algun altre cop. Els diaris no es poden esporgar gaire, em va dir, perquè la construcció no pot ser només de pedra, també necessita ciment.

La confecció dels diaris de Marià Manent sempre m'ha intrigat. A banda de El vel de Maia, que té una unitat clara (els anys de la guerra) i de Montseny, zodíac d'un paisatge, que té com a eix la geografia de l'indret, els altres dos dietaris se sobreposen temporalment. L'aroma d'arç comença el 1919 i s'acaba el 1981 i A flor d'oblit aplega anotacions des de 1918 a 1966. No sé amb quin criteri es van editar. Hauré de comprar l'última edició conjunta que s'ha fet dels seus diaris i llegir-ne l'aparell crític.

He acabat avui A flor d'oblit. És impossible que no agradi un dietari de Manent, i aquest té fragments memorables: anotacions del Montseny, del Vallès, del Maresme, del Camp de Tarragona... Però és un dietari -i això és un problema d'edició no d'autoria- en què hi falta ciment. Són 98 pàgines abastant 48 anys. Hi ha anys amb una sola anotació, llargs períodes sense cap entrada. Això fa que es perdi el fil narratiu que, paradoxalment, també han de tenir els diaris. Molts textos es llegeixen de forma aïllada. El ciment ajuda a construir aquest argument, la història que hi ha sempre en uns diaris i que sovint no es explícita sinó que es va teixint en una mena de rerefons. Així, el període que m'ha resultat de major interès en la lectura ha estat l'estada a Suïssa de l'any. 1960, amb tot el viatge a Valais i el recorregut rilkià, perquè hom hi troba un fil, una història. De fet, m'han vingut unes ganes boges d'emular aquest viatge, tan bellament descrit, tot i saber que han passat gairebé setanya anys.

***

M'ha fascinat la història que trasllada Manent, explicada per Josep Carner, de com aquest últim es va casar amb la seva primera dona, Carmen de Ossa. És una anotació de 1920

La veié -diu- un dia al Passeig de Gràcia. Després, un matí, combregant a la Concepció, i altres dies, encara, al Passeig de Gràcia, on s'incià un flirt purament ocular. En Carner va escriure-li una carta, que no obtingué resposta; i al cap de pocs dies Carmen de Ossa se'n tornà a Xile, la seva pàtria. Al cap d'un temps en Carner rebia una postal-record amb la firma d'ella, i començà llavors una correspondència que durà dos anys, no pas obertament amorosa, fins que una carta d'ella, ja apassionada i afirmativa, empeny en Carner a resoldre l'afer, convençut que compleix una obligació moral contreta amb aquella noia, en qui havia alimentat il·lusió sentimental durant tant de temps. En Carner se'n va a Amèrica. A Montevideo troba una carta d'ella rectificant el que havia dit: però ell no s'atura. Parla amb la noia, amb el senyor Arquebisbe de Santiago, i és acompanyat per l'ambaixador espanyol a demanar la mà d'ella. Al cap de vuit dies ja eren casats.

Sensacional història amb participació d'autoritats eclesiàstiques i diplomàtiques!

Per cert, m'encanta la paraula flirt, quan s'usa en textos d'aquella època. Avui en dia s'usa més com a verb: flirtejar.

***

Avui, quan he anat a comptar m'he trobat l'A. M'ha reclamant, amb justícia i elegància, una ressenya que li dec des de fa mesos. M'he compromès a enviar-li, tot i que el llibre se'm va travessar en el seu moment. N'he de recuperar la lectura.

Aprofintant la xerrada, l'A. m'ha presentat un senyor. Et presentaré un altre perico, m'ha dit. Curiosament, me l'havia trobat abans al forn, on m'ha havia cedit amablement el pas a la porta, quan ell anava a entrar i jo sortia. Que amable, he pensat llavors. Tot quadra.

Sobre París i altres notes (i II)

Diumenge vaig rentar el cotxe. Avui hi trobo una cagarada d'ocell, força aparent i ambiciosa. Són uns desagraïts, tant que escric jo d'ells!

***

També em toca sovint defensar els francesos davant l'aversió generalitzada que els acostumen a tenir els nostres compatriotes. Els parisencs, però, m'ho posen difícil.

***

No em queda més remei que constatar que París cada vegada m'agrada menys. La seva degradació també és aparent i ambiciosa, a més de progressiva. El que succeeix quan el seu principal equip de futbol guanya una competició n'és una mostra significativa. Però no és l'única.

***

Aquest article de Ferran Toutain el comparteixo en bona mesura.

***

Arriba tard. Fa una exposició ben travada però amb algun element estrany, que només se sosté en el seu propi món. És un bon professional de l'escriptura., s'hi guanya la vida, aparentment. Quan se'n va, també apressadament, deixa un rastre com el dels comediants ambulants que recorren les places dels pobles amb el seu espectacle lluminós, de focs d'artifici.

***

De l'últim text escrit sobre París en trec la conclusió de la meva incomoditat en l'escriptura narrativa. La successió de fets em condueix a una acceleració innecessària per arribar al destí al més aviat possible. Em sento més còmode en la placidesa de la descripció, en el monòleg introspectiu o, fins i tot, en la reflexió tortuosa que en la conducció d'una concatenació temporal de successos. En aquest últim cas m'apressa arribar al desenllaç, acabar, posar el punt i final. Potser aquest sigui un altre dels meus límits per a l'escriptura de ficció. Així i tot, ho tornarem a provar, aquí a sota

***

Roland Garros és un prestigiós torneig de tennis. També és un lloc on hi ha molta gent. Aquest és un dels seus trets definitoris. La intel·ligència artificial em diu que cada dia hi poden anar unes quaranta mil persones. Si a l'ingredient de la multitud hi afegeixes l'altre ingredient maleït, el de la calor extrema, el còctel és terrible i fa molt difcíl que hom -jo- pugui arribar a gaudir de l'espectacle tennístic. La meva bona voluntat, tanmateix, hi és. Crema solar, barret, colors clars, pantalons curts són elements que m'acompanyen. També la predisposició a viure una experiència (perdó pel terme) extraordinària, que difícilment repetiré. Són les onze del matí quan m'assec a la grada de la pista Suzanne Lenglen per veure el primer partit. Com que encara és mig buida ocupo una cadira, que no és la meva, a l'ombra. Els jugadors fan l'escalfament introductori i comencen a jugar. El partit, que juguen un francès amb cognom poc francès (Rinderknech) contra un austríac amb cognom poc austríac (Rodionov) no m'interessa gaire. A una altra pista, la Simonne Matthieu, juga la italiana Paolini, que em genera més interès, així que en un dels primers intercanvis abadono la meva localitat, que no és meva, i faig cap a l'altra pista. El camí no està exempt de dificultats ni d'entreteniments. A banda del sol, que cau de ple, hi ha múltiples pistes menors on també es juguen partits. Il·lús de mi, em pensava que seria senzill entrar-hi i sortir-ne. Sóc d'aquells tastaolletes a qui, quan va al tennis, agrada veure molts jugadors, passar d'un partit a un altre. Més si són al millor de cinc sets. Els partits a cinc sets són com els llibres llargs, que quan són bons són extraordinaris, però això succeeix molt poc. La gran majoria en tindria prou amb els tres sets convencionals. Com les novel·les, on tot el que sigui passar de les dues-centes pàgines és gairebé sempre innecessari. Però tornant al que ens ocupa, com que el problema principal d'aquest recinte és la superpoblació, fins i tot en les pistes més petites i en els partits en aparença menys atractius, es forma una llarga cua... sota el sol. Per acabar seient en una grada atapeïda de gent... a ple sol. Així que m'oblido de les pistes secundàries i vaig caminant -esquivant riuades humanes- fins la Simonne Matthieu. De camí passo per la botiga central on una llarga cua de persones s'espera per entrar (sembla que també està plena). Per fortuna una part del camí, que és llarg, circula en paral·lel als hivernacles d'Auteil -una llàstima no poder entrar-hi- i queda ben resguardat del sol. Aquesta és segurament la part més bonica de tot l'espai: els hivernacles antics, els grans arbres, l'orangerie adjacent on han habilitat uns menjadors. La pista, la tercera en grandària, també és més acollidora. Hi accedeixo, ara sí, fàcilment, però només trobo lloc al sol. Per aquest motiu, la grada està gairebé buida. Ja és migdia i si a l'ombra s'arriba als trenta graus, al sol se supera àmpliament aquesta temperatura. El joc és bonic, té interès, però hom ha d'alternar les estones assegut al sol amb d'altres dret a l'ombra a l'empara de les grades. Des d'allí també es veu bé el partit, que s'acaba enduent Paolini en dos sets. Quan he fet tot el camí de tornada, m'assabento que en aquella mateixa pista jugava, tot seguit, Stan Wawrinka. Suat, desfaig el camí, i... la pista ja és plena. Maleeixo tot el santoral tenístic des de René Lacoste fins Roger Federer. Suat, me'n torno, no sense aturar-me a mig camí a beure una ampolla de Perrier au citron. Quatre euros et demi, s'il vous plaît, monsieur. M'he oblidat ressenyar que porto tot el dia una motxilla negra adherida a l'esquena perquè la senyoreta de la consigna l'ha considerat massa petita per ser guardada allí. Désolée, monsieur.

A la pista dotze, dret i estirant el coll veig els últims jocs del partit que juga Matteo Berrettini. Quan s'acaba i la gent marxa, m'assec i des d'allí veig jugar Jódar, la gran promesa del tennis espanyol, a la pista adjacent, que també és plena a vessar. Uns italians drets que volen un autògraf de Berrettini sobre la seva bandera tricolor em tapen una mica. Alguns, i algunes, es deleixen per acostar-se al bell Berrettini. Jo em quedo amb el moment en què, en un passadís estret, vaig estar a escassos centímetres de Steffi Graf. Tot i que no hi havia mòbils, tinc una foto (analògica) que ho corrobora. Eren uns bons temps: les olimpíades es feien a Barcelona, tenia vint-i-dos anys i just havia acabat la putain de carrera.

Quan acaba el partit de Jódar ja és l'hora de dinar. Compro un entrepà plastificat (jambon, beurre et fromage, vuit euros et demi, monsieur s'il vous plaît). M'estalvio l'aigua: després de beure'm la Perrier he guardat l'ampolla i l'he reomplert en una font després de fer, això sí, la cua corresponent. Tinc la gran fortuna de trobar una cadira a l'ombra, sota uns arbres deliciosos.

- Est-ce qu'il y a quelqu'un ici?- pregunto a les persones que seuen a les cadires contigües.

- Non, monsieur, on l'a réservé pour vous.

Per fi trobo uns parisencs amables, penso. Però potser són de la província: han vingut de Tours, de Brest o de Vierzon a veure el Roland Garros. Al cap d'una estona, quan torno a passar per allí, ells segueixen asseguts a l'ombra, ben feliços, amb un aparent desinterès pels partits de tennis. Em truca l'À., que s'ha vist amb un amic que treballa a la Wilson, i decidim anar a la nostra localitat de la pista Suzanne Lenglen. Ell no ha dinat i fa una parada per menjar un frankfurt -dix euros et demi monsieur, s'il vous plaît- Tenim la sort que el gir del sol ha posat les nostres localitats a l'ombra. Foragitem uns okupes i ens situem per veure el partit entre Svitolina i una hongaresa, Anna Bondár. Sempre m'ha sorprès la tendència general de la gent a posar-se a favor del bo (la bona en aquest cas). Jo, al contrari, tendeixo sempre a decantar-me pel més feble. La Lenglen treu fum aplaudint Svitolina, que a més és la dona de la glòria local Gaël Monfils, mentre el meu jo rebel desitja el triomf de Bondár, que comença guanyant però acaba sucumbint davant del joc de la ucraïnesa. Jeu, set et match pour Svitolina (pronunciï's Svitolinà).

Anem a veure Casper Rudd. El noruec juga contra un rus classificat de la fase prèvia: Safiullin. El partit és a la pista Simonne Mathieu, així que toca travessar altre cop tot el recinte. Pel camí hi ha una mena de dutxes que llancen aigua polveritzada i serveixen per refrescar-se. L'efecte és transitori però s'agraeix. Quan acaben els partits, els pisters ruixen també el públic amb les mangueres. Quan arribem, la pista és plena, lògicament, però aconseguim posar-nos drets en un lateral, a l'ombra, des d'on veiem el matx la mar de bé. Ruud és el jugador perfecte i el gendre perfecte. Calmat i serè, és l'antítesi del seu compatriota Knausgard. Els seus cops són d'un academicisme ortodox. Situat en l'elit del tennis mundial, li ha faltat sempre aquell bri de genialitat o de contundència per guanyar un grand slam. Avui s'emporta els dos primers sets, el primer amb facilitat i el segon al tie break amb més dificultats. El rus va sentint-se cada cop més còmode. A nosaltres en canvi ens pesa ja el cos de tant estar drets. Amb la fi del set, hi ha gent que marxa i ens colem a unes bones localitats. El tercer set és igualat, el joc es fa intens, el partit guanya en tensió. Però el partit s'allarga i comença a ser hora de marxar cap a l'aeroport. 3 a 2 de Ruud. Marxem? No encara, al següent canvi. 5 a 2. Apurem va, que això s'acaba. El servei és per al rus: 5-3. Ara treu Ruud i s'acabarà segur. El noruec té algunes pilotes de partit però el rus li trenca sorprenentment el servei: 5 a 4. Ara sí que hem de marxar, no hi ha més remei. L'À. recull la seva bossa a la consigna. La noia que no ha volgut la teva motxilla era molt guapa, oi? Ara m'hi he fixat, diu. El responc amb una mirada poc amigable. Arriba el taxista que ens ha de portar a l'aeroport. És un cotxe vermell, petit i vell. Ell és molt jove, vesteix una samarrreta de la selecció del Marroc, té el cabell llarg i rinxolat, la pell molt blanca i els ulls blaus. Barcelona!, diu, Barça! Ja hi som, el mateix de sempre. Moi, Paris-Saint-Germain. Porta el seient tan reclinat que quasi jeu, les finestres ben obertes i música hip-hop en francès a tot drap. L'À i ell parlen de futbol, que sí el PSG, que sí el Marroc, que sí Lamine Yamal. Tanco els ulls i m'abstrec en el brogit quasi lisèrgic del trànsit i la música. Circulem pel périferique i travessem després la banlieue per unes autopistes arcaiques. Aquesta part de París és d'una lletjor esfereïdora. Escolto fragments de la conversa. Quan parla del Paris-Saint-Germain diu nous amb un orgull candorós, entendridor, com si ell marqués els gols. Acostuma a passar amb molts seguidors dels equips grans, que els èxits d'aquests equips constitueixen per a ells una vàlvula d'escapament de la pròpia mediocritat. Quan l'equip propi també és mediocre hom no té ni això, però s'eviten aquests ridículs.

Arribem a Orly. El control és ràpid, l'aire condicionat, fantàstic. Em bec dues orangines amb molt gel. L'À. posa el partit de Rudd al mòbil. La sorpresa és enorme: ha acabat perdent el tercer set i també el quart, amb molta facilitat per 6 a 0. Sembla que la calor l'ha afectat, però la tenacitat nòrdica s'acaba imposant al cinquè set. Marxem cap a casa. Au revoir. O no.

***

Somio que he d'entrar a la presó, no sé per què. Els meus pares m'acompanyen i em compren un gelat abans de deixar-me, tan tranquils, perquè ingressi al centre penitenciari. Però no és ben bé aixì, perquè ni el personatge sóc jo ni els meus pares són els meus pares. Somio, doncs, en tercera persona. Potser deu ser allò de je est un autre.