En canvi, quan el productor d'un altre bé, posem per cas intel·ligència artificial, ens adverteix dels riscos terribles del seu producte i de la necessitat de controlar-lo, experimentar una certa malfiança i buscar raons ocultes a la seva advertència, em sembla allò més natural.
***
Tinc tendència a pensar que tots els nostres mals neixen de la pròpia naturalesa de l'home, dels nostres defectes i les nostres febleses innates. Així, crec més en Hobbes que en Rousseau.
Això no vol dir, tanmateix, que hagi perdut la fe en l'espècie humana. Quan llegeixo les notícies sobre suposades caceres humanes durant la guerra dels Balcans, és a dir, sobre persones de diferents països que haurien pagat per anar a Bòsnia a disparar a altres persones, pel simple plaer de matar, no me les crec. I escric plaer de matar en cursiva perquè em resulta inconcebible que això pugui existir. Han de ser notícies falses, sensacionalisme, ningú pot fer això. Hi posaria la mà al foc.
***
Em sobta llegir en aquest article sobre Emmanuel Carrère de fa cinc anys (2021), la referència que fa l'escriptor francès al primum non nocere hipocràtic aplicat a l'escriptura. Em pensava, il·lús de mi, que era jo l'únic que havia estès aquest principi de la medicina a l'escriptura (2008). I em sorprèn encara més perquè crec que l'obra -o algunes obres- de Carrère són un exemple d'escriptura totalment contrària a aquest principi. Ell mateix ho confessa en l'esmentada entrevista, citant l'exemple d'Una novel·la russa i, tot i fer acte de contricció, sembla que hi recau en Ioga, almenys així semblen indicar-ho les conseqüències que va tenir aquest darrer llibre, amb una demanda inclosa de la seva ex-dona.
Més enllà d'aquest cas concret, crec que els escriptors de raça -Carrère, Knausgard, també Pla a un altre nivell- no s'aturen davant de res i és precisament això el que els fa grans. I els que ens cenyim al principi d'Hipòcrates som uns bambis ingenus a qui haurien de portar a un jardí d'infància.
***
El debat públic sobre els problemes que ens afecten és imprescindible. Dit això, de vegades l'enfocament que es dona d'aquests problemes -especialment, el que fa la premsa- sembla traslladar al conjunt de la societat la responsabilitat sobre les conseqüències de les decisions d'alguns. I, què voleu que us digui, cada cop tinc més ganes de dir: arrregleu vosaltres allò que heu emmerdat i a mi deixeu-me tranquil al meu racó, que ja tinc prou feina.
***
Ja he encarregat Ioga, però potser quan acabi Un roman russe, que serà en breu perquè la lectura de Carrère esdevé frenètica, em caldra un període de descompressió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada