Notes

Espigolant en els diaris -Carnets- d'Albert Camus, trobo aquesta anotació de la seva visita al castell de Cayla, a la regió de l'albigès, casa pairal dels germans Maurice i Eugénie de Guérin. Camus cita un parell de fragments del diari d'aquesta última: Volontiers, je ferais voeu de clôture au Cayla. Nul lieu au monde ne me plaît comme le chez-moi. I: Où serai-je? Où serons-nous quand ces arbres seront redevenus grands? D'autres iront se promener sous leurs ombres et verront passer comme nous des vents qui les abattront.

Vam anar al castell de Cayla fa uns vint anys. Era un dia de mitjan agost però plovia i feia un fred del dimoni. Recordo que el termòmetre del cotxe marcava onze graus. No era fàcil arribar-hi per les carreteres estretes que hi portaven. El fred i la pluja donaven al lloc un caràcter inhòspit. Anàvem amb l'À., que aleshores era molt petit. Les històries, les vides, dels germans de Guérin tampoc eren les més engrescadores que hom pogués sentir. L'indret tenia, però, una bellesa especia. Hom se sentia en un altre món, reclòs però alhora fascinant. Recordo que vam passejar una mica pel jardí, amb el nen que corria, malgrat la pluja. I recordo també que els arbres, enormes, ens protegien una mica de l'aigua. I ara veig que érem nosaltres aquests altres que es passejaran sota les seves ombres quan aquests arbres s'hauran fet grans. Però veig també, vint anys després, que potser ja no som aquells que passejàvem sota els arbres de Cayla sinó que estem més aviat al lloc d'Eugénie de Guérin pensant on serem quan siguin grans els arbres, encara modestos, del nostre petit jardí. Quan, des del llit, sento l'À. marxar a treballar a les sis del matí no puc deixar de pensar en aquell nen que corria sota la pluja insistent en aquell fred agost francès.

***

El castell de Cayla dels germans de Guérin. Els chateaux de Malromé i du Bosc de Toulouse-Lautrec. La torre de Montaigne. La casa de Monet a Giverny. La casa de Keats a Hampstead. El Kelmscott Manor de William Morris, amagat als Cotswolds. La métairie de Maillol a Banyuls. La casa-museu Apel·les Fenosa al Vendrell. La casa de Dora Maar a Ménerbes. El taller de Cézanne a Aix-en-Provence. La casa-taller de Giacometti a París. El jardí de Linneu a Uppsala. La casa de Patrick Leigh Fermor a Kardamili. Tots els indrets planians haguts i per haver. La casa de Verdaguer a Folgueroles. El palau Fortuny a Venècia. El castell de la Brède de Montesquieu. La proustiana maison de tante Léonie a Illiers-Combray. Les rutes de Vermeer a Delft i de Van Gogh a Nuenen. I la memòria em falla per poder ser prou exhastiu per acabar una llista infinita.

Els meus acompanyants bé m'haurien pogut engegar a dida, però no ho han fet. I no crec que sigui només per amor o afecte, sinó perquè tots aquests indrets -les cases o els llocs d'escriptors o artistes- tenen no només l'interès una mica fetitxista de ser l'hàbitat del personatge, sinó que acostumen a estar impregnats de caràcter i bellesa. Què fou primer, l'ou o la gallina? El genius loci va atreure al personatge o fou l'artista qui donà caràcter al lloc? Jo crec que hi ha una mica de cada cosa, però el resultat mai decep.