Notes

Com ens agraden els contes de fades! Maja Chwalinska, jugadora polonesa, arriba a la final de Roland Garros. No està ni entre les cent primeres del món i ha hagut de jugar la fase prèvia. En una roda de premsa, un periodista li pregunta quina història hi ha darrere del seu canvi d'outfits (es veu que ha fet servir diferents vestimentes) al llarg del torneig. La pregunta és bastant estúpida. Chwalinska li contesta, sorneguera, que la història és que no hi ha història. No tinc espónsors, diu, aquesta és la història. Així que juga amb la roba que s'ha anat comprant, com qualsevol esportista amateur. Després llegeixo, no sé si és veritat, que no havia reservat hotel per tants dies a París (la lògica deia que cauria eliminada a les primeres de canvi) i que tampoc tenia diners per pagar una estada tan llarga. L'estada l'han pagat, segons aquesta font, els patrocinadors de la seva compatriota Swiatek. Així que aquí tenim el conte de la Ventafocs. No em puc aguantar les llàgrimes quan, a la semifinal, es llança a terra en guanyar l'últim punt i la veig plorar després, asseguda a la cadira i tapada amb la tovallola. Així sóc jo. Avui perdrà amb Mirra Andreeva, que té un joc extraordinari i ha fet un torneig rodó.

***

El meu amic R. em va donar un dia un consell molt valuós. Crec que ja l'he citat algun altre cop. Els diaris no es poden esporgar gaire, em va dir, perquè la construcció no pot ser només de pedra, també necessita ciment.

La confecció dels diaris de Marià Manent sempre m'ha intrigat. A banda de El vel de Maia, que té una unitat clara (els anys de la guerra) i de Montseny, zodíac d'un paisatge, que té com a eix la geografia de l'indret, els altres dos dietaris se sobreposen temporalment. L'aroma d'arç comença el 1919 i s'acaba el 1981 i A flor d'oblit aplega anotacions des de 1918 a 1966. No sé amb quin criteri es van editar. Hauré de comprar l'última edició conjunta que s'ha fet dels seus diaris i llegir-ne l'aparell crític.

He acabat avui A flor d'oblit. És impossible que no agradi un dietari de Manent, i aquest té fragments memorables: anotacions del Montseny, del Vallès, del Maresme, del Camp de Tarragona... Però és un dietari -i això és un problema d'edició no d'autoria- en què hi falta ciment. Són 98 pàgines abastant 48 anys. Hi ha anys amb una sola anotació, llargs períodes sense cap entrada. Això fa que es perdi el fil narratiu que, paradoxalment, també han de tenir els diaris. Molts textos es llegeixen de forma aïllada. El ciment ajuda a construir aquest argument, la història que hi ha sempre en uns diaris i que sovint no es explícita sinó que es va teixint en una mena de rerefons. Així, el període que m'ha resultat de major interès en la lectura ha estat l'estada a Suïssa de l'any. 1960, amb tot el viatge a Valais i el recorregut rilkià, perquè hom hi troba un fil, una història. De fet, m'han vingut unes ganes boges d'emular aquest viatge, tan bellament descrit, tot i saber que han passat gairebé setanya anys.

***

M'ha fascinat la història que trasllada Manent, explicada per Josep Carner, de com aquest últim es va casar amb la seva primera dona, Carmen de Ossa. És una anotació de 1920

La veié -diu- un dia al Passeig de Gràcia. Després, un matí, combregant a la Concepció, i altres dies, encara, al Passeig de Gràcia, on s'incià un flirt purament ocular. En Carner va escriure-li una carta, que no obtingué resposta; i al cap de pocs dies Carmen de Ossa se'n tornà a Xile, la seva pàtria. Al cap d'un temps en Carner rebia una postal-record amb la firma d'ella, i començà llavors una correspondència que durà dos anys, no pas obertament amorosa, fins que una carta d'ella, ja apassionada i afirmativa, empeny en Carner a resoldre l'afer, convençut que compleix una obligació moral contreta amb aquella noia, en qui havia alimentat il·lusió sentimental durant tant de temps. En Carner se'n va a Amèrica. A Montevideo troba una carta d'ella rectificant el que havia dit: però ell no s'atura. Parla amb la noia, amb el senyor Arquebisbe de Santiago, i és acompanyat per l'ambaixador espanyol a demanar la mà d'ella. Al cap de vuit dies ja eren casats.

Sensacional història amb participació d'autoritats eclesiàstiques i diplomàtiques!

Per cert, m'encanta la paraula flirt, quan s'usa en textos d'aquella època. Avui en dia s'usa més com a verb: flirtejar.

***

Avui, quan he anat a comptar m'he trobat l'A. M'ha reclamant, amb justícia i elegància, una ressenya que li dec des de fa mesos. M'he compromès a enviar-li, tot i que el llibre se'm va travessar en el seu moment. N'he de recuperar la lectura.

Aprofintant la xerrada, l'A. m'ha presentat un senyor. Et presentaré un altre perico, m'ha dit. Curiosament, me l'havia trobat abans al forn, on m'ha havia cedit amablement el pas a la porta, quan ell anava a entrar i jo sortia. Que amable, he pensat llavors. Tot quadra.