Notes

La penúltima entrada -avantpenúltima ara- ha estat considerada per alguns lectors, i de fet ho és, com a premonitòria. Potser hauria d'escriure, doncs, sobre les possibilitats creixents de que em toqui la loteria. Però abans caldria comprar algun dècim.

***

Si en algun moment, algú ens digués que la nostra vida s'aturaria -o es posaria entre parèntesi- durant un parell de mesos, segurament ho acceptaríem sense donar-li més importància. Què són dos mesos? Què ens ha passat de remarcable en els últims dos mesos? - diríem. En canvi, la sensació real que es produeix quan hom es troba al marge d'un món que va girant és propera a la inquetud, potser relacionada amb la certesa de la nostra profunda prescindibilitat.

***

En aquesta mena de convelescència forçada he perdut el gust per la lectura. Res del que llegeixo m'agrada ni m'interessa. Ni tan sols Pla em conforta. M'he acabat d'adonar que el gran mestre té també moltes pàgines sobreres. La seva grafomania el va portar a escriure moltíssim i, lògicament, no tot té el mateix nivell de qualitat, interès, encert o amenitat. L'avidesa del seu editor, i potser també la demanda del públic, han fet que els seus papers s'hagin publicat, al meu modest parer, en excés.

***

És difícil, tanmateix, abandonar la lectura de qualsevol volum de Pla perquè sempre acaba apareixent aquell text, aquella idea, aquella imatge, aquell flaix, de talent, d'enginy, de visió, d'erudició, de poesia o, simplement, de murrieria.

Alguns els subscriuríem, com aquest:

Quan hom pensa que, malgrat l'enorme quantitat d'imbècils que hi ha en la governació d'un país, hom pot anar tirant, la sopresa és permanent i inenarrable.

***

En les seves Notes disperses, m'ha cridat l'atenció també una referència al cinema. Es troba en un escrit dedidat als retrats literaris, en el qual Pla expressa l'escassa sortida que tenen aquest tipus de textos entre el públic del moment. Com que les notes no van datades i en el volum se'n mesclen d'èpoques diferents, es fa difícil saber a quin període es refereix, però jo m'aventuraria a dir que es tracta dels anys 20 o 30 pel caràcter emergent que Pla confereix a la cinematografia.

Escriu:

El que passa és que la més gran part del públic d'avui troba que són una llauna -i això, naturalment, ha fet que el gran retrat hagi decaigut d'una manera lamentable. És molt possible que l'esquematisme turbulent del cinema hagi fet perdre la capacitat de mirar -d'observar- d'una manera incisiva, lenta i reposada. Els retrats literaris que es fan avui estan en relació amb els de Saint-Simon com pot estar un retrat de Vermeer amb un retrat cubista de Braque o de Picasso.

El que em resulta curiós és que Pla atribueix al cinema la pèrdua de la capacitat d'observació pausada, exactament com nosaltres culpem del mateix als actuals mitjans digitals de gran consum.

Futbol

Només acostumo a mirar partits de futbol del meu equip. La resta, m'interessa poc. I sobretot intento evitar els equips grans, pels quals tinc, en general, escassa simpatia. Ahir, però, vaig fer una excepció i vaig mirar un enfrontament entre dos equips d'aquestes característiques. He de reconèixer que és un espectacle notable. Jugaven molt bé i, encara més, jugaven molt ràpid. El ritme és, per damunt de tot, el que diferencia el joc d'aquestes esquadres. El diner dels grans clubs permet comprar jugadors veloços i dotats, mercenaris de primer ordre. Com els nobles més solvents, que disposaven dels millors condottieri per guanyar les batalles. Dit això, aquest espectacle de primer nivell té també les seves conseqüències. Com els circs romans. Avui en dia són inconcebibles els fubolistes fumadors, escanyolits o sobrats de pes. El rigor i l'exigència física són màxims. I això també té els seus efectes. En el partit d'ahir van retirar-se quatre jugadors lesionats, dos per banda. D'altres, no van poder ni alinear-se. Partits i més partits, de màxima exigència, se succeeixen. I aquests equips els han de guanyar tots per satisfer les seves energumèniques i insaciables aficions (les aficions d'equips més modestos som igual d'energumèniques però més comprensives amb la derrota). He sentit professionals de la medicina de l'esport queixar-se dels efectes d'aquest ritme. Però igual que les aficions avesades tenen set de victòries, els gestors d'aquest immens negoci tenen encara més set de diners. La mostra n'és la proliferació de competicions nounades que tenen per seu l'indret on hi ha el millor postor. Mundials, mundialets, copetes, copes i supercopes.  Àvids de dòlars, els dirigents porten els seus mercenaris a lliurar mil batalles, com aquells nobles lliuraven els seus exèrcits a guerres inacabables, per eixamplar dominis i guanyar recaptes.

Tot, en el futbol modern, és tèrbol. Ahir, un dels equips portava a la samarreta, o als pantalons, publicitat d'un estat africà depauperat on no fa gaire va tenir lloc un terrible genocidi. Curiosament, els jugadors suplents de l'altre duien uns anoracs amb publicitat d'un altres estat africà, encara més pobre. Sembla, doncs, que aquests països, que ocupen, respectivament, els llocs 164 i 184 (de 187) en PIB per càpita segons el Banc Mundial, tenen com a destí prioritari dels seus diners públics l'esponsorització de clubs europeus bilionaris. Potser la meva sorpresa és fruit de la ingenuïtat.

El que no em va sorprendre, però, fou veure com les primeres files de les grades estaven poblades per persones provinents d'altres països (o continents), molt pendents sempre dels seus telèfons mòbils i mostrant una passió tan banal, i venal, com la mercaderia de luxe de les botigues del passeig de Gràcia que deurien freqïuentar aquell mateix matí. El sentiment autèntic dels seguidors de sempre quedava unes files més enrere, amagat pel negoci de les localitats, imprescindible perquè la roda segueixi rodant. Els aficionats autèntics, d'aquell i de tots els clubs, ja només som figurants de segon otrdre d'un teatre majestuós on la ficció ja no només és ficció sinó també falsedat.

Barcelona

El futur mai és com havíem imaginat que seria. Barcelona, no ens la imaginàvem així. Ni per bé ni per mal. Simplement, ens imaginàvem que seria diferent. No sé com, però diferent. Conduir-hi em resulta ara infernal, tot i que fa uns anys els trajectes es feien més llargs, hi havia més trànsit. Però ara, tothom va esperitat, els reflexos es posen a prova de forma contínua. Hi ha vehicles -patinents, motocicletes- que apareixen sobtadament, dibuixant vectors inimaginables. Cal estar molt més alerta. Sí, aquesta és la paraula. Avui, Barcelona t'obliga a estar sempre alerta. En comptades ocasions m'hi sento relaxat. Potser només quan surto a dinar al parc. Allà, assegut en un banc, m'amaro del sol de tardor, llegeixo i, fins i tot, tanco els ulls per fer una becaina, curta. Però passejant pel centre de la ciutat, mai em relaxo. I encara menys, conduint. Si és molt tard, potser sí. Llavors em poso les cançons de sempre, conduint de nit. No vull sortir de la música de sempre, que és la de fa trenta o quaranta anys. No em vingueu amb conclusions, escrivia Álvaro de Campos. Doncs a mi, no em vingueu amb novetats. L'única conclusió és morir, afegia l'heterònim pessoà. Doncs per a mi, l'única conclusió és recordar. I així condueixo de nit, Cadillac solitario. No m'agafeu pel braç! / No m'agrada que m'agafin pel braç. Vull ser solitari. Com t'entenc, Álvaro! A mi tampoc m'agrada que m'agafin pel braç. Però no sé si m'agrada ser solitari. Cansado de cambiar de solo a solitario / un brillo de ilusión apaga el escenario. / Mientras veo que el tiempo se va, sigo buscando. Ara és Enrique Urquijo qui escriu i qui canta. Turista en mi país, amor de contrabando, /extraño en mi ciudad, / un naúfrago en mi barrio, / porque aún no he podido saber qué voy buscando.
Ahir no vaig naufragar, més aviat vaig navegar, per un barri que no era el meu. Feia temps que no ho feia, això de passejar per barris desconeguts. M'agrada. Em fixo en els detalls inesperats, que no tenen cap altre significat que el seu propi ser. Llàstima que ja era fosc. No m'agraden les tardes fosques, no m'agrada la foscor: és un buit negre que pesa. Però em van agradar aquells carrers. Potser perquè els desconeixia. Em sorprenien botigues petites, negocis ruïnosos, restaurants buits, forns plens de llum. També algun passatge -de Sant Miquel crec que es deia. O el taller d'un ferrer, perdut en Barcelona del futur, il·luminat per un fluorescent. Si hagués estat una bombeta, m'hauria fet pensar en Baroja. Però aquells no eren barris de la busca. Eren barris benestants, encara que una mica tristos. Els carrers estrets sempre tenen alguna història trista per explicar. Però no era la meva. Em sentia feliç. Tot i que els cenacles socials sempre m'incomoden, vaig sentir-m'hi còmode. I en sortir-ne, m'esperaven aquells carrers, una mica difuminats. Potser també una mica modianescos, tal vegada un no-lloc. Però, a diferència de Modiano, allí no hi tenia res a recordar. Ni personatges ni paisatges. Absolutament res. I la falta de lligams sempre dona llibertat. Potser són les arrels, aquestes arrels tan poderoses que alguns tenim, les que no ens acaben de deixar viure. De fugir, ja ni parlar-ne.

Més tard, a Sant Antoni, una altra cara de la ciutat. Més festiva, però també més inquietant. Terrasses plenes, gent forània. Alguns de pas i d'altres que ja s'han quedat. Contrastos profunds. Se'm creua -també seguint un vector propi i insolidari- un home amb un cotxet. No hi passeja cap criatura, hi porta un ventilador espatllat, recollit d'algun contenidor. De reüll, veig en l'aparador d'una botiga que anuncien cecina de Angus. Peces que no encaixen. O potser sí que encaixen, però formant una mena de monstre estrany, un ésser una mica informe. Si fos Zola, podria escriure El ventre de Barcelona. Però, per desgràcia o per ventura, no ho sóc. I si ho fos, preferiria escriure el J'accuse. O passejar amb Cézanne.

Notes

Recordo aquella cançó de Mecano de l'any 1991 dedicada al Dalai Lama i a la invasió xinesa del Tibet. Sobre la falta de suport occidental, a diferència d'altres conflictes, cantava Ana Torroja:

A falta de petróleo

no hubo amigos en el mar

dejando las naciones

tu barquito naufragar.

Sobre les matances al Sudan i al conjunt de l'Àfrica negra, que provoquen milers i milers de morts, en la seva majoria cristians a mans de milícies islamistes, sense que ningú mogui ni una cella, podríem parafrasejar els germans Cano i cantar:

A falta de ideología

no hubo flotillas en el mar.

***

Per cert, quin paperot el dels reis d'Espanya, de la mà del Govern, visitant i blanquejant el règim de Tianannmèn.

***
I molt bon article d'Ana Nuño a La Puñalada sobre l'antisemitisme i el seu preocupant auge.

***

Escolto una entrevista a Jacobo Bergareche. Parla del valor de les sobretaules i de les persones que expliquen, i saben explicar, històries. Les diferencia d'aquelles altres que només donen opinions i que, en el fons, el que pretenen és convèncer els altres o, simplement, vèncer en la confrontació dialèctica. Jo hi afegiria, però, un matís: m'interessa que m'expliquin veritats més que no pas històries. Perquè les històries que t'explica la gent -parents, coneguts, amics que fa anys que no veus...- en les sobretaules acostumen a estar tan envernissades i ensucrades que sovint resulten indigestes. Els monosacàrids de l'autocomplaença aliena i de la felicitat sintètica enfiten més que una sobredosi de Marie Brizard. Per treure totes les capes de vernís i desenterrar la veritat caldria decapar amb litres de sosa càustica.

***

La bellesa i la vellesa són antitètiques. Ara, amb la intel·ligència artificial es fan vídeos que, en pocs segons, ens mostren l'evolució d'una persona al llarg dels anys. A mi, l'algoritme m'ensenya vídeos d'actrius de Hollywood, però suposo que també es deu fer amb actors. Es veu com evolucionen des dels vint fins als seixanta o setanta anys. Tot i ser persones que es cuiden molt i vetllen per la seva imatge, el pas del temps és implacable i hom constata el seu marciment físic. És llei de vida, però no deixa de ser trist. I quan es vol aturar aquest procés per mitjans artificials, els resultats acostumen a ser encara pitjors. En aquesta lluita contra el que no té remei, és costum dir avui en dia que tal persona gran està molt guapo/a. Els nostres pares utilitzaven una expressió que s'adeia més a la realitat: es conserva molt bé. Conservar-se: un objectiu més realista i i un verb més ajustat a la realitat.

Notes

Quan veig a les xarxes fotografies de l'X vestit amb un peto del Banc dels aliments i participant en el gran recapte, penso en la validesa d'aquelles paraules de l'Evangeli: que la teva mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra.

***

Amb l'R. parlem dels entrebancs que la vida va posant sempre, fins i tot als més afortunats. Concloem que el descans només arriba -i qui sap- amb la mort. Doneu-li, Senyor, el repòs etern és la benedicció final en les misses d'exèquies. Sovint no ens fixem en el significat del que considerem formulismes i que tenen més transcendència del que sembla. Més enllà de les creences de cadascú, aquest repòs etern és indiscutible i, alhora, valuós. Després d'una vida de tràfecs i de lluites, quina (paradoxal) felicitat poder gaudir d'un repòs etern!

***

Encara no són les set del matí quan surto de casa. Fa fred, cinc graus de temperatura. Amb el pas dels dies, l'efecte matinal del canvi d'hora es va diluint: a aquesta hora encara és negra nit. M'acosto al garatge i premo el comandament per obrir el cotxe. Amb el soroll i l'encesa sobtada de llums, veig sortir disparat un ocell. Constato que, amb el fred, el vell company ha tornat a refugiar-se a les bigues del garatge. Em sap greu que hagi tingut un despertar tan abrupte. Almenys jo, quan ha sonat el despertador, he pogut alçar-me i deixondir-me amb una certa parsimònia.

Què farà ara?- em pregunto. Buscarà una branca amagada per estarrufar-se o començarà el seu dia, centrat en la cerca d'alimentació. Jo, el que faré no serà tan distint. Sortiré també esperitat a navegar amb la meva nau sobre rodes i buscaré aliment, d'una altra forma, menys directa i immediata, però amb idèntica finalitat.

***

Amb motiu del seu aniversari, el director d'un digital d'escassa fiabilitat (per utilitzar un eufemisme), parla de la defensa que fan de la veritat (i de la manera com ho diuen aquesta veritat s'hauria d'escriure gairebé amb majúscula). En una taula rodona, el director d'un diari seriós (i aquest seriós jo penso que s'hauria d'escriure amb cursiva) parla del valor dels mitjans independents (una altra cursiva) com el seu. Quins nassos, penso, mentre penso com de bé en aniria que els nassos d'aquest tipus de personatges tinguessin les característiques fisiològiques del de Pinotxo.

***

El dissabte al matí, just quan surto a comprar l'esmorzar, es posa a ploure. És una pluja fina, hivernal, gairebé imperceptible. Enfredoreix més que no pas mulla. La boira tapa les muntanyes. Té un color gris, com el cel, tirant a verdós. És un color lleig. Al carrer, no hi ha ningú. Han tallat l'alzina de davant d'una de les cases. S'havia fet tan gran que deuria amenaçar-ne els fonaments. Ha deixat un gran buit. Encara que l'N., veïna, no pensi el mateix, jo la trobo a faltar. Donava ombra i repòs.

***

Després d'acabar de llegir el seu llibre, escric un correu a l'X. Potser em deixo endur massa per les efusions. Sovint soc massa impulsiu. Per això, encara no he trucat a l'X per parlar del meu, de llibre. Vull deixar que els meus impulsos sedimentin, perquè hores d'ara segueixo pensant que aquests impulsos són els que haurien de guiar el meu camí. Tinc por que si els reprimeixo, el llibre potser acabarà naixent, però naixerà mort.

***

L'M. m'ha escrit per dir-me que li està agradant Davant dels camps i de la nit. M'ha fet feliç.

Notes

M'agradaria, de tant en tant, o ni que fos de manera excepcional, rebre alguna bona notícia.

***

Decideixo anar a fer una prova de nivell de llengua francesa. La senyora que me la fa respon al patró clàssic de professora francesa. Combina amabilitat i contundència a parts iguals, amanides amb una certa distància professoral. Em pregunta com és que, a la meva edat i després de tants anys, vull fer un examen oficial. Suposo que és per fer-me practicar l'idioma, però la pregunta em resulta, potser, inapropiada. Cal dir, a més, que ella en té uns quants més que jo, d'anys. Després em diu que el meu text, que he escrit a raig i ni  tan sols he repassat (repeteixo aquest habitual error de la meva època d'estudiant), està molt bé. No obstant això, l'ha deixat trinxat, fet un ecce homo, amb el seu bolígraf vermell.

***

Pels voltants de l'Institut Francès veig molta gent asseguda als bancs, a les terrasses dels bars o simplement drets, prenent el sol. M'adono que feia molt temps que no voltava, al migdia, pel centre de la ciutat. I he estat conscient, també, de com ho enyoro. La perifèria de la ciutat és un lloc de desterrament.

***

La mania d'X, que no entenc, envers els adverbis acabats en -ment. Potser sí que en poso massa, però eliminar-los sistemàticament? (Aquí en tenim un altre). Me'n vaig a consultar el mestre, l'oracle. En tinc prou amb unes línies, d'aquest inici, tan conegut:

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la Universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats. El meu germà, que és un gran afeccionat a jugar a futbol –malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama–, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la Universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

–Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I en efecte: seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment. Com que en aquest país només se celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre.

***

Em pregunto si, per conveniència, cal seguir mantenint una relació -professional, intel·lectual- amb algú, després d'haver-hi perdut la confiança, o és més coherent tallar-la de soca-rel, encara que ens causi perjudicis. És un dilema més, que enfronta l'inevitable encaix al món amb l'ètica, o potser l'orgull, personal.

***

Em poso al cotxe Autosuficiencia, aquella cançó de Parálisis Permanente que escoltàvem, com ara es diu, en bucle, quan teníem setze o disset anys. M'adono que van ser uns pioners en el seu retrat de l'adolescència que, amb els anys, vindria (bé potser es van equivocar en l'al·lusió als llibres):

Me miro en el espejo y soy feliz

Y no pienso nunca en nadie más que en mí

Y no pienso nunca en nadie más que en mí

Leo libros que no entiendo más que yo

Oigo cintas que he grabado con mi voz

Oigo cintas que he grabado con mi voz

Encerrado en mi casa

Todo me da igual

Ya no necesito a nadie

No saldré jamás

Y me baño en agua fría sin parar

Y me corto con cuchillas de afeitar

Y me corto con cuchillas de afeitar

I així seguia... Recordo l'impacte que ens causaven aquelles lletres fosques, aquella música accelerada i aquell món transgressor: Ana Curra bellesa llunyana i prohibida, Eduardo Benavente, mort prematurament... M'impacta ara la ingenuïtat amb què ens sentíem propers a un món que era tan aliè al nostre.

***

Sovint, en la nostra vida pública, no és que vegi l'emperador despullat, és que en tinc la sensació de veure'n gairebé l'esquelet. Però el món segueix girant i la gent és feliç, la qual cosa em fa pensar que potser el problema rau en la meva visió de raigs X.

Notes

Després d'una nit -i ja en van dues: divendres i dissabte- en què he dormit malament, m'aixeco amb un dilema. Resulta que aquesta setmana he de lliurar una feina, que he anat ajornant i que ara ja no té més espai per a pròrrogues. De fet, m'hauria d'haver passat el cap de setmana treballant i, entre una cosa i una altra, no he pogut fer-ho. Però també em van venint al cap, sobretot en els moments d'insomni, les habituals idees o passatges de la vida que conformen aquest dietari en línia i que em sabria greu perdre. No perquè pensi que tenen un gran valor literari, sinó simplement perquè aquesta, l'escriptura memorialística, és la meva forma de viure. Ho vaig trobar explicat d'una manera molt precisa en el dietari de l'amic Xavier Jové, Un curs al Raval. Diari d'un doctorand provincià, que estic llegint aquest dies. Quan escriu sobre el diari de Gil de Biedma, Jové afirma que normalment els lletraferits pensem que la vida que no es transforma d'alguna manera en escriptura no té gaire sentit. És exactament així.

Després, de la mà de Gil de Biedma, dona un pas més i afegeix que no només cal escriure per donar sentit a la vida; cal escriure, també, perquè la vida mateixa es posi en marxa. Però d'això, jo ja no n'estic tan segur.

***
L'eufòria que em provoca l'enèsima (de fet només és la cinquena, però ja ens entenem) victòria de l'Espanyol fa que em quedi una bona estona davant la tele mirant el post-partit i tot el que convingui. Acaben fent un documental sobre Canito. Ja l'havia vist, però qualsevol excusa és bona per reafirmar la fe blanc-i-blava i per procrastinar. Quin personatge aquest Canito! I, en el fons, quina vida tan trista. Va nèixer sense res, ho va tenir -gairebé- tot, i va morir altra vegada sense res. I segurament l'explicació es troba en aquest gairebé. Els béns materials difícilment podien substituir el que a Canito li va faltar: l'escalf, l'estabilitat, l'acompanyamanent. El documental el condueixen els testimonis dels companys de l'època, ara homes grans: Marañón, Flores, Reixach, Gordillo, Longhi... I n'hi ha un que plora. I ja sé que el plor no és un indicador fiable d'una major estimació o sentiment, però el plor d'aquest home commou. És el plor d'algú que pensa, i així ho diu, que potser podia haver fet alguna cosa més per ajudar un Canito que transitava ja pels inferns. Era un jugador del Betis que a mi em queia força antipàtic, perquè sempre ens marcava algun gol. Però ara se'm projecta d'una forma totalment diferent. Bravo, Hipólito Rincón.

***
És un actor que amb la vellesa ha adquirit un aspecte patrici, però en el fons sempre ha estat bastant macarra. L'èxit li ha vingut pel seu atractiu i, més enllà dels èxits de taquilla, crec que no ha protagonitzat cap gran pel·lícula. Com que no sóc gens cinèfil, contrasto aquesta dada a viquipèdia, que em dona la raó. Casat, en la seva maduresa, amb una espanyola, ens ha vingut a explicar les excel·lències del nostre país, en contraposició amb els seus Estats Units trumpistes. Però, després d'això, sento ara per la ràdio que viurà mig any al seu país perquè el model tributari espanyol no el deu acabar de convèncer. És a dir, que aquest sistema tan extraordinari que tenim, millor que el continuem sostenint les classes mitjanes locals. I de les elits de fora només en rebrem les lliçons.

***

Quants perjudicis no causa la polarització! Ara fins i tot estic a favor del canvi d'hora.

***
Des del meu escepticisme amb l'acadèmia, quan sento parlar dels doctorats m'imagino una realitat virtual, ni tan sols tangencial amb el món real. I no puc deixar de pensar en les tesis com uns taüts que hom emmagatzema en nínxols, per al seu repòs etern.

***

Mentre m'espero a l'estació de tren de passeig de Gràcia, penso en un text -una peça que diuen els del ram- que he vist publicat al diari. Com en algun altre cas, no és que l'autor no sàpiga escriure, que ja seria greu, és que no sap ni pensar. Però lluny de provocar-me enuig o sorpresa, aquest fet em fa fins i tot gràcia. Com la publicació de determinats llibres, que veig en llocs prominents dels taulells de les llibreries, el resultat el percebo des d'una perspectiva de comicitat, de lògica inversa, de teatre de l'absurd. 

***
He acabat La finestra discreta. Ja ho vaig escriure: la seva lectura és un gaudi absolut i per a aquells que considerem lectura i escriptura com activitats indestriables, resulta difícil no estar-lo citant contínuament. A mi em resulta molt propera la seva visió del món. Sobretot del món actual, que Puigverd deconstrueix amb ull d'entomòleg i pols de rellotger. Tots els mites de la posmodernitat -el consumisme alienant, el culte quasi religiós a la gastronomia, el mimetisme gregari, la política emocional...- vam caient de la mà d'un Puiverd, que, sota una aparença tranquil·la i pausada, acaba esdevenint un autèntic contestatari. Però, Puigverd, que posa el dit sobre la nafra de tots els mals de la nostra societat, ens assenyala també el camí dels bàlsams i dels refugis: el paisatge proper, la mirada tranquil·la, l'amistat apacible, la natura acollidora, les ensenyances enriquidores, la lectura reconfortant.
Ocell de bosc i La finestra discreta són llibres -gairebé mil pàgines en total- que enriqueixen i acompanyen.

Palafrugell (i II)

De Sant Sebastià baixo a Calella, passant per Llafranc. Calella té ja un aire hivernal, tot i que ha sortit el sol i la temperatura és quasi d’estiu. Hi ha gent –poca- ajaguda a la platja i algú fins i tot es banya. Però l’atmosfera, l’actitud de les persones que s’hi passegen, fins i tot el seu desig, és ja d’hivern. També ho és la concentració humana, no gaire alta, cosa que s’agraeix. El Canadell em fa la impressió de sempre. La seva bellesa és serena, el seu caràcter indestructible. Quan m'hi passejo sempre se’m fan vius els episodis de El quadern gris. M’és fàcil també imaginar-me a Pla, de bracet amb Lilian Hirsch. Només la barana de ferro que limita el passeig em sembla pobra, trista, poqueta cosa. Aquí hi faria goig una barana més historiada, amb un pòsit més evident i un cert estil. Sense caure, però, en artificis. Com la de la platja de la Concha, a San Sebastián.
Recorro tota la cinta de la costa fins al Port Bo. Als restaurants hi ha encara la gent entaulada. Les ampolles de vi descansen buides en els cubs metàl·lics. Dels arrossos en resten quatre grans adherits a les paelles untades i una olor que ja resulta sobrera. En les cares de la gent, i en la seva postura, s’hi observa un cert tedi. L’eufòria del dinar viu ja el seu ocàs. En l’actual religió de l’hedonisme es passa fàcilment del desig, un hit en tota regla, a la cara B de la possessió aconseguida, on sonen melodies d’embafament. És així que aquesta tarda de dissabte té un inevitable aire de diumenge, per molt que al cap de setmana li quedin hores d’oci, en les quals apareixeran nous desitjos i inquietuds, que seran ràpidament sadollats, gràcies a la fe –i a la butxaca- dels devots d’aquest nou déu que és la satisfacció immediata.

***
Intento, sense èxit, acostar-me al Mas Pla. Fa molts anys, potser trenta-cinc, vàrem poder fer-ho. En tinc algunes fotografies, força maldestres. S’hi veu un cotxe aparcat al davant, un Ford de color blanc. Fins i tot algunes persones que surten de la casa per pujar-hi. Amb els anys, la presència de curiosos –com érem nosaltres- es deuria fer insuportable per a la família. Ara el mas és un fortí: tot el terreny que l’envolta està protegit per tanques infranquejables. Potser no només el protegeixen dels xafarders sinó també dels senglars que deuen baixar de les Gavarres per ficar-se als camps. En la meva fal·lera planiana, tal vegada excessiva, intento, però, trobar alguna escletxa en aquesta protecció. Uns gossos em fan fora d’una nau que llinda amb el mas. Són gossos escarransits però m'indiquen clarament que no sóc benvingut. Recorro alguns camins del rodal, sense èxit. Finalment aparco en un garden i vaig a peu, jugant-me la vida en una rotonda, fins arribar al voral de la carretera, des d’on puc contemplar el casalot i fer-ne alguna foto. Una heura tardoral, ben vermella, embelleix la façana, ja harmònica en si mateixa. Pla descriu el mas, on va fer vida durant dècades, en diversos textos de la seva obra. Els índex de l'Obra Completa n'identifiquen una colla. És lògic que sigui així, Pla escrivia a partir del que tenia més a mà i el mas era el seu entorn més immediat, l’element que feia palès el seu arrelament amb la terra i amb el país. L’existència del mas, i la seva pertinença durant segles a la família, condicionava la visió del món que tenia Josep Pla, la seva manera de ser i de pensar. El Pla escriptor és fruit d’aquest mas, que era l'arrel d’una nissaga familiar que hi va viure generació rere generació (exceptuant la dels seus pares). El genius loci que tant va modelar i impulsar l'obra de l'escriptor trobava en el mas un dels seus elements més significatius, perquè el lloc es relacionava aquí amb el temps, amb la construcció del món on va néixer i amb la força d’una tradició. Pla provenia del Mas i les seves idees en naixien. Qui cregui que pot aïllar-se dels seus orígens, fins i tot renegar-ne, s'equivocarà profundament.
D’entre tots els textos en què Pla escriu sobre el mas, en citaré un. Potser no és el més significatiu ni el més profund o descriptiu, però és molt efectiu en la seva simplicitat. És una de les seves Notes disperses:

Fou en els últims temps de la II República que vaig instal·lar-me al Mas Pla de la parròquia de Llofriu. Feia molts anys que la meva família paterna havia deixat d'habitar-lo per traslladar-se a Palafrugell. Estava en un estat molt precari, però l'arreglàrem una mica. Sempre m'havia agradat -i ja des de petit. Des de llavors, ha estat el meu domicili, l'he habitat permanentment -llevat els intervals dels viatges. Després de tants anys de taules i de llits llogats, em semblà que havia arribat l'hora de disposar d'una certa fixesa. Hi vaig portar l'única cosa que tenia: uns quants llibres.

És una casa gran, una mica desmantellada, immensa. És la casa romana típica: una gran sala central, amb una xemeneia de campana al fons i les habitacions al voltant. En aquesta casa, hi he viscut molts i molts dies -milers de dies- en una solitud completa. Hi he passat moments molt diversos. A l'hivern, més enllà del foc de la xemeneia, és molt freda. A l'estiu és una delícia. El ventet del sud, en la gran sala en penombra, inflant la cortina de malla de la porta, el cric-crac de les canyes de l'altra cortina... A la meva mare, la casa no li agradà mai: la trobava massa baldera. A mi m'agrada, en canvi, perquè sembla tenir la força de projectar la solitud en forma física: les grans habitacions, buides, mudes; el silenci, trencat un moment pel cruixir d'un corc en un moble, el dring llunyà del rellotge de caixa, un moble reflectit en un mirall... El millor moment de la casa és quan plou -i sobretot quan plou tota la nit.

Als fetitxistes ens costa resistir l’atracció que sentim pels indrets per on transcorria la vida dels personatges admirats. No he pogut acostar-me al Mas Pla, però m’acontento en veure’l de lluny. Me’l miro i el veig tal com és: sòlid, plàcid, harmònic. Rodejat de camps, d’oliveres i de files de xiprers, roman com el vestigi d’un món que no vol acabar de desaparèixer. Mentre l’observo, els cotxes passen rabent pel meu costat. Me’n protegeix només un guarda-rail. En contrast amb la visió de la casa, l’espai on trepitjo és ple de males herbes i deixalles. Les sabates que porto m’han quedat tacades d’oli de cotxe. Potser aquest, el dels cotxes, les autovies i l'efervescència humana és un món que també s’acaba.

***
Tanco la meva ruta planiana amb una visita al cementiri de Llofriu. Sempre l’he trobat tancat i avui no n’és una excepció. Remeno la porta metàl·lica i inspecciono el pany cercant l’impossible: la possibilitat de que s’obri d’alguna manera, per art de màgia. És en va. Després miro entre els barrots de la reixa per veure si identifico el nínxol de l’escriptor. Tampoc tinc èxit. Romancejo a l’espera de no sé ben bé què. Mentre m’espero, de la surera que protegeix l’entrada, en van caient glans. El terra n’és sembrat. És estrany que no vinguin els senglars a menjar-se’ls. N’hi ha molts, de glans, i en continuen caient. L’arbre és fenomenal, gros i sa. Té una escorça esplèndida. L’indret no resulta, però, gaire agradable. És desangelat i una mica inhòspit. Passa un cotxe, que fa mitja volta allà mateix. Quan torna el silenci se sent caure els glans: clec, clec,. No cal que m’esperi més. És hora de tornar a casa.

Palafrugell (I)

Arribo a Palafrugell a les nou del matí. Fa un dia rúfol, lleig. Durant tot el viatge en cotxe m'ha acompanyat la grisor d'una boira persistent, poc densa però força antipàtica. El gran mas dels vorals de Llagostera, en què ens fixem sempre quan passem amb el cotxe per la carretera que porta a l'Empordanet, emergia avui d'un paisatge pintat amb tota la paleta de grisos. Hi he vist -o hi he imaginat- un parell de finestres amb el llum encès, d'un color de mel fosca, d'una calidesa que contrastava amb la cendra apagada del paisatge. Quan he arribat a Palafrugell, els colors no havien canviat. He agafat el carrer Nou fins al centre de la vila. La perspectiva del carrer, llarg i dret amb el campanar retallat al fons, m'ha fet pensar que hi ha elements del món que es mantenen inalterats. Ni la profusió de cables elèctrics i telefònics, ni el rac-rac de les maletes amb rodes que una parella feia córrer al llarg del carrer, m'han distret d'una imatge intemporal de poble. D'una de les cases n'han sortit un parell de pares amb tot de criatures, que sortien a passejar amb bicicleta.

Ja al bell mig de la població, a la plaça Nova, tot m'ha semblat més anodí i impersonal. Des de la finestra del cafè on he esmorzat, decorat amb velluts, parquets i marcs pretesament elegants, veia un establiment tancat: un bar de copes també decorat amb una certa pretensió, amb fintestrals pintats, una profusió de vegetals de plàstic i un quadre d'Uma Thurman amb la famosa perruca negra, penjat d'un balcó. Tot plegat procurava, paradoxalment, una certa tristesa. He recordat els capítols que havia llegit ahir de El meu poble, on Josep Pla descriu els establiments de senyoretes que, fa cent anys, hi havia a la població. Salvant totes les distàncies, en aquell ambient matinal de la plaça Nova, no he pogut deixar de trobar-hi alguna liason. Potser me la feia veure l'aire de decaïment que donava la grisor del dia.

***

Passar el matí revisant manuscrits de Josep Pla podria semblar un luxe a l'abast d'uns privilegiats. Però no és així: tothom pot acudir a la crida que fa la Fundació per treballar en la catalogació d'aquests originals. Tanmateix, només una vintena de persones hem respost a la convocatòria. No deixa de sorprendre'm. La majoria venen de pobles del rodal, altres hem vingut de més lluny.

El matí m'ha passat molt de pressa, revisant aquests papers humils guixats amb la lletra menuda de Pla. Víctor Angulo, a Sauces sin río, explica una anècdota sobre Juan Ramón Jiménez. Quan algú -ara no recordo qui- va fer notar al poeta que aprofitava molt poc els papers on escrivia els seus poemes, Juan Ramón va respondre-li burleta que el premi Nobel li havien donat precisament pels seus marges. Doncs bé, Pla, que també hauria merescut el Nobel, segur que no l'hauria rebut pels marges. Els seus papers estan coberts en tota la superfície per la seva lletra menuda i insistent. El conegut aprofitament de textos d'èpoques diverses es constata en el collage que fa sovint amb pedaços de manuscrits redactats en moments diferents (escrits amb tintes de colors distints) i, fins i tot, amb textos retallats d'articles ja impresos. Algú diu, amb bon criteri, que Pla fou un precursor del copypaste. L'ambient d'aquesta jornada, amanit amb la simpatia i la il·lusió dels promotors, em reconcilia amb el món.

***

Cadascú te les seves obsessions. He escrit en diverses ocasions sobre Vermeer, Proust i la paret groga. La paret groga és un petit mur assolellat, de color groc, que surt a la Vista de Delft de Vermeer. Proust qualificava aquest quadre com el més bell del món. A la Recherche, l'escriptor Bergotte mor en visitar una exposició de pintura holandesa després d'expressar que ell voldria escriure com Vermeer va pintar aquest mur.

Revisant aquests manuscrits planians, m'ha cridat l'atenció trobar una referència a la paret groga. Surt en un dels Retrats de passaport -el volum que ens ha tocat catalogar-, en concret al dedicat a Frederic Mompou. A proposit de la gran sensibilitat de Mompou, Pla escriu sobre la sensibilitat dels artistes, en funció de la qual, els cataloga en dos grups:

La meva experiència, ja una mica llarga, amb els artistes, o sigui amb els qui en fan, em porta a creure que n'hi ha de dues classes: els que tenen una sensibilitat inexistent, o sigui falsa, i els que són sensibles de tota autenticitat. Els primers poden arribar a tenir grans èxits públics, agombular una fortuna, tenir una immortalitat més o menys llarga. No vull pas dir, amb això, que els artistes veritablement sensibles no puguin arribar a tots aquests resultats. És un fet, però, que no hi són pas tan donats.

És una reflexió força actual, tenint en compte com és l'obra d'alguns dels artistes avui adulats. Pla assenyala després que el pas del temps acostuma a posar les coses al seu lloc i posa el següent exemple:

Preneu només el cas de Vermeer, el pintor holandès. Home totalment desconegut, absolutament ignorat durant dos o tres segles, avui el pa de paret groc de la Vista de Delft és considerat el millor tros de pintura que hom hagi pintat mai en el món occidental.

Crec que és una prova clara de l'impacte que Proust va tenir en Pla.

***

Quan surto de la Fundació, agafo el cotxe i pujo a Sant Sebastià. No tinc temps de fer el camí a peu, com feia el jove Pla quan va aparèixer-li, precisament a causa del geni d'aquest lloc, la fal·lera pueril i ridícula d'aquest ofici amarg (el de l'escriptura). No cansaré més als lectors amb la cita o reproducció d'aquest escrit, El genius loci en la meva situació personal i en la meva obra literària, que trobo el més significatiu en la seva obra i que és el que a mi més em commou. Però no puc evitar de pensar-hi i rellegir-lo mentalment quan arribo a aquest punt del terme de Palafrugell. Malauradament, la urbanització i civilització que s'ha fet d'aquest lloc -en consonància amb la de tota la costa- no ajuda gaire a la introspecció: cotxes, cases, barreres... M'acosto caminant fins al far. Veig  que s'ha convertit en un restaurant, amb un nom d'aparença japonesa. Nomo, Noma, Mooma, Nomad... és curiós tant de restaurants jugant amb aquests noms estranys. El lloc l'envolta una olor estranya, una fortor de menjar, força desagradable. Intento donar la volta a l'edifici per veure el paisatge, els penya-segats damunt del mar, però una reixa tanca el camí. Als darreres de la cuina, uns treballadors orientals i llatinoamericans fumen mentre descansen del seu ofici, aquest sí, amarg.

M'enfilo després fins l'edifici principal: l'ermita amb el gran casalot adossat. Ara també és restaurant i crec que fins i tot hotel. Avui s'hi celebra un casament. Sona la música d'un duet -els veig d'esquena- mig apagada per les converses. Per molt caché que tinguin, em sap greu dir-ho, però els casaments sempre acaben resultant l'expressió d'una horterada. Almenys vistos des de fora. Passo, aquí sí, pel camí que envolta l'edifici per la banda de mar. El paisatge és magnífic i podria ser solemne -el punt més gloriós de Catalunya, que deia Pla-  si no hagués estat colonitzat. En temps de l'ermita i els ermitans deuria ser-ho. Jo segueixo el camí, ara ja en solitud, que va baixant entre els roques, enmig de la pineda. Aconsegueixo viure uns instants de silenci mentre miro, en vertical, l'aigua verda i translúcida que acarona les roques. En alguns punts, el camí és difícil. No m'agradaria caure, anant sol, així que faig mitja volta. Passo ara per davant de l'ermita, tancada. La porta està guarnida amb flors blanques i tul. A terra, algú ha deixat dues copes de cava, mig plenes. De fons, se sent el xarbascat de la festa. Aquestes dues copes abandonades, plenes ara d'un líquid escalfat, generen una inapetència d'un cert contingut metafòric.

Breus

He rellegit aquests dies Gorriones y ballenas, el quadern de poesia de Juan Marqués editat pel meu amic P. M'han cridat l'atenció aquests versos del poema Acabar en la calle:

No sabemos vivir la única vida

que vamos a tener:

es así de sencillo, así de cruel.

Així de trist, afegiria.

***

Com a conseqüència de les explosions de catarsi col·lectiva que sovint caracteritzen la societat contemporània, i que es manifesten de forma pulsàtil i periòdica però alhora inconstant, el més trist és que hom acaba sentint-se exclòs de determinats territoris físics i morals als quals havia estat molt proper. De les llibreries, per exemple, per citar un cas proper i recent. Perquè aquestes pulsions ideològiques no són innoqües; poden ser profundament ofensives.

***

La primera visió d'avui, en obrir la porta de casa, ha estat la de la boira envaint i cobrint del tot les muntanyes. Encara era ben fosc, però el blanc brut de la boirina s'intuïa perfectament en la negritud de la nit que moria.

***

Dubto entre si serà l'exhibicionisme o la ideologia qui més contribuirà a destruir la civilització.

Notes

Ahir, a les set del matí, només obrir la porta de casa, em va arribar la flaire dolça i amable del forn. Em va acompanyar uns segons escassos, just fins pujar al cotxe per anar a treballar. Dilluns, va ser la imatge contundent d'una lluna gran i blanca que començava a amagar-se rere la cinglera. Avui, que treballo a casa, quan he obert la porta de la cuina per aixecar la persiana, ha entrat un breu olor de fems, que no sé d'on deuria provenir. Avui, també, el silenci és molt intens, quasi sento la meva pròpia palpitació, nerviosa, incessant, inclement.

***

A mesura que anava llegint aquest fragment d'Antoni Puigverd, on compara els humans amb diferents tipus d'ocells, m'identificava amb els pardals. L'últim sintagma m'ho ha confirmat:

Els pardals són prudents i solitaris. No s'imposen l'obligació de fer grans vols. Defugen els grups. S'aturen molt sovint a fer saltets i menjar engrunes. Van a la seva, aïllats, desconfiats, com els humans pessimistes.

Bé, el que diria que no sóc és desconfiat, més aviat el contrari. I el que no m'agradaria ser és estornell:

Els estornells tenen l'instint molt gregari: volen sempre, a l'hora del crepuscle, en grans grups, seguint generalment l'estela que marca un líder: amunt i avall, d'orient a occident, sempre decidits i entusiastes. Com els grans grups humans, però, els estornells canvien de rumb de manera imprevisible: seguint sense dubtar el nou itinerari que imposa cada nou cabdill. Com nosaltres seguint modes o banderes, els estornells volen en grans grups, infatigablement manipulables.

***

Cada dia prenc més consciència, com a qui li cau la bena dels ulls, de com la manipulació és la gran eina per imposar voluntats, que s'utilitza de manera generalitzada. És un instrument simple i molt eficaç, que, com els virus o bacteris, pot afectar a tothom sense distinció.

Goebbels va morir, però el món és ple dels seus alumnes avantatjats.

***

L'escepticisme i el dubte són bones vacunes per fer front a la manipulació, però com tots els vaccins, poden tenir efectes secundaris. L'escepticisme pot ser autoimmune -actuar sobre un mateix- i arribar a corsecar l'individu, impedir l'edificació de la mínima il·lusió -o autoengany- que sempre es requereix per viure.

***

Puigverd escriu sobre els fruits i les dàdives de la tardor, entre els quals hi ha els bolets. Els bolets eren l'ésser i la menja més humil que hi havia, nascuts entre fullaraca morta en els racons més amagats i tèrbols del bosc. Els collien bosquerols i gent de muntanya, a qui ajudaven a completar una dieta pobra i minsa. Ara, tot ha canviat. No ho podria il·lustrar millor l'autor gironí:

Entre els regals humils de la tardor, ja no hi puc incloure els bolets. S'han convertit en una de les modes histèriques del nostre temps. Certament, molt abans de que la televisió catalana els catapultés a la fama, els paladars aristocràtics ja els consideraven un menjar refinat i en pagaven el preu. Però els bolets havien amenitzat sempre els menjars de la gent humil: a la brasa, amb all i julivert; acompanyant guisats de carns menors; o bé conservats en vinagre per amenitzar les amanides. Per menjar bolets, n'hi havia prou de ficar-se al bosc: el regal era allà. Creixien en llibertat, allunyats de la pompa gastronòmica i de les neuròtiques modes mediàtiques.

Modes histèriques i neuròtiques. No podia haver trobat uns adjectius més encertats.

Notes

Je ne fais pourtant du tort à personne, en n'écoutant pas le clarion qui sonne. Això, de Brassens, pot anar per demà, però també per fa un mes.

***

Divendres. A dos quarts de vuit ja sóc al mercat. Encara no és clar del tot. Mentre trio uns préssecs, sento de fons una veu que diu buenos días, guapo. De fet, no ho acabo de sentir del tot, o de percebre-ho. Però sento novament la salutació i aixeco el cap. ¡Que estás medio dormido!, afegeix la senyora del mercat. Somric i no sé ben bé què dir. Les situacions més quotidianes són a vegades difícils de resoldre per a qui conserva, a l'edat adulta, una certa timidesa infantil. Ho resolc amb un sí, a estas horas ya se sabe...

És, tanmateix, agradable aquesta simpatia innata, expressada de forma natural i sense sofisticacions. I ho és també aquest ambient matinal de mercat de poble. Abans he anat al forn a comprar el pa i en poca estona començaré a treballar, a casa, assegut davant la pantalla. La materialitat del mercat, del comerç, de l'avituallament bàsic de fruites i verdures, de l'olor del pa, acompanyats de la frescor tardoral de primera hora del dia, es contraposa amb l'abstracció de la feina, de les converses virtuals, de la complexitat intangible.

***

A la tarda, en canvi, mentre espero llargament a que m'atenguin la cansaladeria del supermercat, no tinc més remei que sentir la conversa inacabable entre dues dones grans. Una conversa banal, infinita, sense pausa, sense interès, com el so de dues ametralladores. Aquest desplegament verborreic inacabable i innecessari contamina el meu humor durant la llarga espera.

***

Avui, dissabte, he esmorzat sol al jardí. La G. l'À i l'N. encara dormien. M'ha vingut de gust esmorzar a la fresca. El sol encara no havia tret al cap per sobre les cases veïnes. El te calent, amb una mica de llimona, em donava vida. Puigverd escriu que, en èpoques difícils, cal buscar refugi en fites simples i abastables, com el passeig diari. Jo l'he trobat avui en aquest esmorzar solitari, en aquesta tassa de te i en el croissant del forn. Pel camí m'he trobat a J., que m'ha donat el condol. Hem anat junts fins al forn, parlant de les pluges que no arriben i dels bolets que no es fan.

***

Mentre esmorzava, he fet mentalment la llista de llibres que tinc ara en ment per comprar i llegir properament.

Un curs al Raval, diari d'un doctorand provincià, de Xavier Jové.

Quan érem irlandesos, de Ramon Erra.

Sauces sin río, de Víctor Angulo.

El canto de la perdiz roja en interior, de Constantino Molina.

70 bis, entrée des artistes, de Patric Modiano i Christian Mazzalai.

Terre des hommes, de Saint-Exúpery, il·lustrat per Riad Sattouf.

Mundo libresco, de Javier Castro.

***

El matí el passaré fent el ragú de la lassanya, que es cuina amb lentitud i paciència. L'M. va dir-me l'altre dia, amb raó, que la materialitat de la cuina era el contrapunt -o el contrapès- perfecte a la inatangibilitat del nostre dia a dia.

Notes

Tot anava malament però l’Espanyol guanyava. Ara la situació s’ha normalitzat. Vull dir que tot va malament i l’Espanyol perd.

***
Després d’Ocell de bosc, ara La finestra discreta. Quadern de la roda del temps. També és extraordinari. L’escriptura d’Antoni Puigverd és, però, tan proteica que impedeix fer-ne una lectura massa continuada. No hi ha ni un gram de greix sobrer, ni una mica de sucre que aporti energia fàcil, tot és absolutament nutritiu.
Com que no sé concebre la lectura d’una forma independent de la meva pròpia escriptura, aquests llibres se'm fan difícils d’assimilar. Em caldria citar-los de manera continuada, comentar-ne fragments, assentir a les seves reflexions i idees sobre el món actual, reblar o matisar... La citació seria inacabable, esdevindria pràcticament una antologia . Per això, és millor deixar-ho en la recomanació ferma, absoluta i ineludible.

***
Fa uns dies una antiga –en tota la dimensió de l'adjectiu- amiga, o potser coneguda, publicava jocosament a les xarxes un vídeo on apareixia una mena de personatge estranyíssim d’aparença quasi inhumana, explicant que la seva la seva religió, estrambòtica i unipersonal, almenys no havia fomentat la pederàstia.
Vivim en un món on aquesta mena d’impactes semblen tenir més pes que els arguments fonamentats. Però com que jo segueixo vivint encara en el món d’ahir, em permeto rebatre aquesta bajanada amb aquest fragment, ara sí, de La finestra discreta d'Antoni Puigverd:

Els dos principals valors de la modernitat són esqueixos de la tradició cristiana.

En primer lloc, la fraternitat: creadora de l'ideal d'igualtat (visible a les catecumbes: el cementiri dels que anul·len les diferències i s'ajunten sota la mateixa terra: patricis i plebeus.

El segon valor que el catolicisme regala a la modernitat és el racionalisme, present en aquesta religió des de Pau de Tars, Agustí d'Hipona, Anselm de Canterbury i Tomàs d'Aquino (fins que desemboca en els diversos corrents de la teologia moderna i contemporània). La raonabilitat de la fe no ha salvat l'església de la temptació del fanatisme, però en singularitza la tradició i la distingeix de les altres religions. La fraternitat i la raonabilitat cristianes són la matriu de la modernitat.

***

No he llegit cap llibre de Blackie Books. Per alguna cosa deu ser.

***

Kallifatides. Va entusiasmar-me Una altra vida, encara. M'han decebut El passat no és un somni i Un nou país més enllà de la finestra.

***

Sempre he desconfiat dels homes d'acció. En la seva actuació mai he sabut si pesen més els objectius perseguits o el seu propi ego. Jo he fet això, diran, i sempre sospito que el jo és més important que l'això.

***

Exposició de Calsina a la Fundació Vila Casas. M'ha deixat insatisfet, especialment l'enfocament, simplista i esbiaixat.

Notes

L'any no comença l'u de gener, l'any comença ara. Hom retroba els fantasmes habituals (que acostumen a alimentar-se bé i a fer-se grans durant l'estiu) i, si li resta coratge i força, emprèn nous projectes i es fixa nous objectius. Un dels propòsits més corrents sol ser canviar determinats hàbits.

Oscar Wilde, en una de les seves obres de teatre, no puc recordar quina, fa dir a un dels seus personatges aquella frase que s'ha fet cèlebre: puc resistir-ho tot menys la temptació. Parafrasejant-lo, quan algú em diu que he de canviar els hàbits, tinc ganes de respondre que ho puc canviar tot menys els hàbits.

***

El terme obra, referida al teatre, sempre m'ha fet una certa gràcia. Explicaré per què. Durant la meva infantesa es va posar molt de moda fer teatre a les escoles. Deuria considerar-se llavors, als inicis de la transició, quelcom rupturista, part de la nova pedagogia. Quan arribava a casa i ho explicava, deia: Farem una obra! La meva mare, no sé si volgudament per treure-li pretensions, em contestava amb la terminologia rural: Ah! Vols dir que fareu funció?

Suposo que per contraposició i reacció a les fórmules contemporànies del nou llenguatge, m'agrada ara retrobar aquestes fórmules arcaiques de la llengua que ja només sento en algunes persones grans: anar a estudi, fer funció, anar a doctrina...

***

L'escriptura és tan fràgil, almenys la meva, que si un es distreu en qüestions pràctiques (el format, el tipus de lletra), la idea es volatilitza, la composició del text es desordena, l'estructura es fon.

***

Quan era a Grècia i vaig publicar alguna fotografia, acompanyada d'un petit text, a l'instagram, algun lector va dir-me que esperava la lectura de les cròniques de viatge al blog. Ara he rebut també un parell de comentaris celebrant aquests textos. No us puc dir com agraeixo aquestes mostres d'afecte i d'interès. Sovint passo èpoques escrivint sense rebre cap retorn i la meva pròpia inseguretat em fa preguntar si realment hi ha algú a l'altra banda i/o si aquesta escriptura no és un exercici fallit. Però al mateix temps que l'agraeixo, aquest interès em sorprèn. En el cas d'aquestes cròniques de viatge, sempre tinc por de caure en l'onanisme literari i arribo a pensar que allò que escric pot tenir un interès estrictament personal. Que algú n'extregui algun tipus d'estímul, plaer o complicitat em satisfà profundament.

(Una nota al peu: no sé fins on arribaran aquests textos sobre Grècia. Puc dir que mentre vagint venint, vindran, la qual cosa és no dir res. Sí que hi haurà un text més extens sobre Atenes però és molt probable que no aparegui aquí i tingui sortida en algun projecte futur).

***

Sí que és cert que, igual que els viatges es mengen lectures, les cròniques de viatge es mengen ressenyes o comentaris de llibres. Vaig escriure fa unes setmanes alguna nota sobre Ocell de bosc, d'Antoni Puigverd. El meu mal costum -allò dels hàbits- de no subratllar els llibres m'impedeix ara recuperar idees o fragments que hagués volgut reproduir. De totes maneres, hauria estat impossible consignar tot allò que hagués volgut d'aquest llibre. Més que un recull de cites, hauria estat quasi una antologia. D'Ocell de bosc en destacaria sobre tot l'òptica que Puigverd té del món. Difereixo de l'autor en algunes de les seves visions polítiques però coincideixo plenament en la seva perspectiva -pessimista- sobre el nou món. I ell és capaç d'explicar-ne l'evolució, entendre'n les causes i projectar-ne les conseqüències. A la pàgina 38, per exemple, explica ja, en poques paraules la tempesta política que vivim: Els reaccionaris, d'accent autoritari (encara que alguns d'ells, per raons econòmiques, s'afirmin anarcollibertaris), xoquen amb els corrents de deconstrucció cultural, procedents de les universitats anglosaxones, propagats per les xarxes socials i la publicitat. Els partidaris del deconstructivisme filosòfic i polític estan minant a tot el continent les bases antropològiques de l'humanisme europeu. L'acció deconstructora dels uns aspira a desfer, desmuntar i fragmentar. La reacció dels altres expressa la nostàlgia d'una solidesa i d'un ordre que només serien possibles amb un puny tirànic.

Si hagués de trobar algun defecte a Ocell de bosc, citaria la recreació excessiva en la seva visió del procés sobiranista català, que fa que alguna part del llibre sigui reiterativa i potser sobrera. De la resta, i potser per gustos personals, en destacaria la part memorialista de la primera meitat del llibre per sobre dels aforismes de la part final. Sense ser un dietari, amb Ocell de bosc, Puigverd se situa en l'estela de Pla i Pairolí. No tinc dubtes que la selecció gironina, amb aquests autors de Palafrugell, Quart i la Bisbal, guanyaria de carrer el campionat de diaristes.

***

Daniel Capó, en un afinat article, apunta avui un diagnòstic semblant al de Puigverd.

Grècia (VI)

A banda d'escriptor, Patrick Leigh Fermor va ser, en si mateix, un personatge. La seva vida fou, sinó ficció, sí gairebé novel·la. No hi entrarem ara, biògrafs (o biògrafes) té l'església, però podem afirmar que la seva vida atreu gairebé més que la seva obra. Conta Dolores Payás que la seva fidel assistenta Elpida, una dona grega de caràcter, afirmava després d'intentar llegir algunes pàgines del seu llibre Mani que no hi passava res i que l'autor saltava d'un tema a un altre sense cap ni peus. Òbviament no puc compartir aquesta visió però deixo constància de que la lectura de Mani -llibre de viatges i experiències sobre la regió homònima- em porta ocupat, a temps parcial, des de fa força mesos. Els diferents nivells de lectura i les nombroses digressions no ajuden a que la lectura sigui fàcil.

Com tampoc fou fàcil l'aparentment idíl·lica instal·lació de Fermor al seu paradís de Kardamili. Payás explica que algú va col·locar explosius al maleter del seu cotxe al poc de viure en aquest indret i com la cabana que va construir-se a la platja va ser ràpidament destruïda. Això últim no és gens d'estranyar i és fàcilment justificable: els habitants de les metròpolis sempre acostumen a tenir un comportament colonial quan aterren en zones rurals o territoris que consideren haver descobert. Els maniotes li van fer veure que la platja és de tothom i, en cas de que fos d'algú, seria més aviat d'aquells que hi viuen des de fa segles.

Maria José Solano explica en el seu Una aventura griega que Fermor va comprar un local a Kardamili perquè la seva cuinera de tota la vida Lela Giannakeas instal·lés una taverna. Porta el nom de Lela's Taverna i va passar a mans dels seus descendents. Solano explica que Yorgos, el fill de Lela era un grec estranyament ros, amb els ulls ben blaus. Paddy, de gran atractiu, sempre fou irresistible per a les dones.

Un parell de dies abans de la visita a la casa de Fermor, vam intentar sopar en aquesta taverna, conformada per una desena de taules ben situades sobre un roquissar, a tocar del mar. Malgrat el fetitixisme literari, la planificació no havia arribat tan lluny i no havia fet reserva. Era dissabte a la nit i la taverna era plena. No vam tenir sort. Va atendre'ns un noi jove, alt i ros, de crani ben format i mandíbula potent. El meu oncle deia que els homes considerats guapos tenen cara de cavall. A fe de Déu que aquest n'era un cas. Va ser molt amable. Podríem ara fer alguna conjectura. I hauríem pogut dir-li -no hi vaig pensar- que veníem de part de Paddy.

Grècia (V)

Vaig arribar a la figura de Patrick Leigh Fermor de la mà de tres escriptores. María Belmonte li dedica un capítol del seu magnífic Peregrinos de la belleza, que recorre les vides d'alguns grans homes del nord enamorats del Mediterrani. María José Solano fa tot un pelegrinatge per Grècia -Una aventura griega- per seguir la seva figura fins arribar a la casa de l'escriptor a Kardamili. I Dolorés Payás ens narra les seves estades en aquesta casa en companyia de Paddy (així el coneixien els amics), ja en els últims anys de la seva vida, a Drink Time! (En compañía de Patrick Leigh Fermor). La casa de Fermor als afores de Kardamili, a tocar de la platja de Kalamitsi, havia adquirit, doncs, per a mi una aura gairebé mítica i, de viatge per Mani, no podia deixar passar l'ocasió de visitar-la. Les imatges que vaig trobar per internet, de la casa i de l'indret on es troba, em van acabar d'esperonar. Semblava realment un paradís i em delia per anar-hi.

A la seva mort, Patrick Leigh Fermor va deixar la seva casa en herència al Museu Benaki d'Atenes, encarregat de difondre l'art i la cultura gregues. Aquest ens va dur a terme una notable restauració i acondicionament de la casa (Solano descriu en el seu llibre la visita clandestina que fa a la casa en obres) i la destina, durant la temporada d'hivern, a residència d'artistes. A l'estiu, en canvi, la casa és oberta a tothom qui vulgui, i pugui, llogar-la (el més d'agost són 6.000€ de res per nit). Només els dilluns, de dotze a una, hi ha una excletxa d'oportunitat: la casa s'obre als trenta primers visitants que adquireixen una entrada. Cal estar ben atent, ja que a principis de cada mes mes es posen a la venda les entrades per al mes següent. D'aquesta manera, l'u d'agost al matí, com un sol home, vaig comprar les nostres tres entrades pel dilluns u de setembre. I el dilluns u de setembre, a quarts de dotze, ja voltàvem per Kalamitsi, a punt de fer la visita i banyar-nos després a la privilegiada platja: una llengua de còdols que dibuixa una corba perfecta que separa les aigües verdes del mar dels camps d'oliveres i boscos de xiprers que arriben a tocar de l'aigua. És una mena de paisatge toscà, com el que trobaríem als turons de Fiésole o als camps ondulats que envolten Pienza, acompanyat en aquest cas d'un mar que ara és blau i ara maragda. Ens vàrem amarar -mai més ben dit- d'aquest paisatge mentre esperàvem que arribés l'hora. L'N. temia una visita guiada amb llargues explicacions en grec. Jo esperava trobar-me amb un recorregut encotillat, de llibertat vigilada. Quan faltaven deu minuts per l'hora, un nodrit grup de persones s'acumulava ja davant la porta de fusta, ben tancada. Envaïem un camí, on de tant en tant passava algun banyista que ens mirava amb recel. Quan es va obrir la porta i va sortir un home jove, d'aparença tímida i benigna per revisar les entrades, es va generar un cert caos. De seguida es va veure que alguns aspirants no comptaven amb el necessari salconduit. Alguns d'ells van van girar cua ben aviat (un grup d'italianes francament molestes), mentre d'altres van demanar clemència gairebé fins al plany. Els afortunats -previsors i organitzats- vam entrar i vam poder campar per la casa al nostre aire. La llibertat era vigilada, sí, però d'una manera molt relativa i poc intrusiva. Poguérem seure, amb respecte, als sofàs del menjador i del meravellós mirador, tocàrem els llibres de les taules i de l'escriptoris. Val a dir que no eren els llibres de la biblioteca de Fermor. D'aquests sis mil llibres, els més valuosos romanen a la biblioteca del Museu Benaki d'Atenes, d'altres es troben a les prestatgeries de la casa protegits per tela metàl·lica de galliner. Vaig veure molts clàssics moderns, anglesos i francesos, entre ells una volum de la Pléiade d'À la recherche... de Proust. Volia enviar-ne una foto als meus amics R. i X., tan proustians, però me'n vaig oblidar. Sí que vaig deixar una nota, lamentable en fons i forma (ja no sé escriure a mà), al llibre de visites.

Vaig constatar que a la casa no hi manca la safata amb els alcohols, omnipresents en el dia a dia de Fermor (Drink time!, deia a l'hora (o hores) assenyalades, en la frase que va donar títol al llibre de Payás). S'hi conserva també la bella taula de marbres negres, blancs i vermells. Presideix el jardí un bust de l'escriptor, entre oliveres i romanís. Però el que crida l'atenció són les vistes al mar. María Belmonte, en el llibre abans esmentat, cita una carta de Fermor a una amiga:

No hay ni una casa a la vista, nada, salvo dos puntas rocosas, una isla enfrente a un cuarto de milla con una capilla en ruinas y una gran extensión de agua brillante, sobre la que puedes ver ponerse el sol hasta el último rayo. Es la Grecia de Homero.

És difícil afegir-hi res més. Belmonte continua explicant que Paddy va instal·lar-se en una tenda de campanya mentre supervisava les obres de construcció de la casa i que no es cansava de recórrer el lloc, acaronant els troncs de les oliveres i capbussant-se en el mar. Nosaltres també vam esgotar l'hora, recorrent embadalits el lloc. No hi hagué visita guiada en grec. Sí que vam parlar una estona -en anglès- amb l'home que supervisava la visita i que compartia, amb el seu somriure, la nostra felicitat. Constatàrem també, amb satisfacció, que finalment havia deixat entrar la parella que tan suplicava: una noia que acompanyava el seu pare, ja gran, admirador de l'escriptor. La seva intensa joia, tan visible, i la bonhomia de l'home grec que els va permetre l'entrada, també ens van acompanyar. Després ens emportàrem el record a la platja i el completàrem. Els còdols ens feien mal als peus mentre l'aigua fresca ens alleujava de la calor. Vaig travessar nedant la platja per acostar-me a la banda on creixen els xiprers, que aquí eren una celebració de la vida. Al nostre costat, un grup de dones grans italianes, que també havien estat a la casa, van repetir el nostre ritual. Les seves formes havien perdut la gracilitat de la joventut, però la bellesa no els era aliena, s'expressava en la placidesa dels seus rostres.

Mani estava lluny de ser un paradís quan hi va arribar Fermor. Era, i és, una terra aspre i dura. Durant segles visqué invasions i lluites internes. Des de sempre, és considerada la regió menys civilitzada de Grècia. La rivalitat entre clans fou salvatge fins ben entrat el segle XIX. Regà contínuament de sang els camps erms. La vida no hi era fàcil. Però a la mirada de l'escriptor no se li va escapar el geni del lloc, que l'acompanyà en l'escriptura i l'impulsà en aquest la pràctica d'aquest ofici diabòlic. Allà on hi hagueren guerres i lluites, Patrick Leigh Fermor hi trobà la pau i la calma que necessitava per escriure. Ara, la vida a Mani ha girat com un mitjó, però l'esperit del lloc hi perdura.

Grècia (IV)

Pikoulianika. M'és impossible recordar el nom d'aquest poble: sempre he d'anar a mirar-lo al mapa. Allí és on ens vam hostatjar per visitar la ciutat bizantina de Mistras, una joia abandonada des de fa segles, que conserva algunes esglésies i monestirs d'immens valor artístic. Seguint un parell de quilòmetres més la carretera que porta a l'antiga ciutat, s'arriba a aquest petit poble, enfilat a la falda de la serralada del Taigeto. Mentre esperem que ens donin l'habitació, ens asseiem a la terrassa, amb vistes a la planície d'Esparta. La poderosa Esparta és avui en dia una ciutat petita i moderna, lletja com gairebé totes les ciutats gregues de nova construcció. Des de la nostra posició es veu el conjunt d'edificacions blanques i homogènies, envoltat de muntanyes. Aquesta terrassa dona a la carretera secundària que puja el Taigeto, per on quasi no circulen cotxes. Regna el silenci. No sé per què, l'indret té un aire de poble provençal. Les grans mates de romaní que envolten la terrassa desprenen un flaire intens, només el zumzeig de les vespes trenca el silenci. Si tinguéssim un rellotge de paret, ens adonaríem que el tic-tac del temps és lent, pausat, abúlic. Les habitacions del nostre hostatge tenen una terrassa a l'est, sobre la plana d'Esparta, on toca el sol tot el dia, i una a l'oest, que acarona les muntanyes de la serralada. Des d'aquí tenim a tocar els boscos on s'alternen els xiprers, els avets i els caducifolis. Són boscos de muntanya, que s'enfilen aquí fins als mil metres i, més amunt, en els cims que no veiem, superen els dos mil. Enmig d'aquestes alçades més properes s'hi veuen algunes cases, magníficament construïdes amb pedra i fusta. En una d'elles oneja elegant, blanca i blava, una gran bandera grega. Darrere la nostra casa, hi ha algun camp d'oliveres, tocat aquí i allà, amb el verd més intens d'algun fruiter. Quan esmorzem en aquesta terrassa, se'ns acosten sempre un parell de gats famèlics -omnipresents també- per mirar d'arreplegar alguna cosa. Quan deixem les tasses i plats usats a la cistella, llepen les restes de iogurt. Les vespes són un visitant més molest. Embogeixen amb la fruita tallada i s'ofeguen estúpidament en els vasos de suc de taronja. L'abundància dels esmorzars que ens serveixen, en contraposició amb la fam d'aquests animalons, em genera una certa recança. La felicitat (temporal) d'aquest paradís, també. Ens banyem a la piscina fins que el sol s'amaga darrere les muntanyes, tan properes.  La frescor de l'aigua allibera la calor acumulada durant el dia. Quan se'n va el sol, arriba la fresca. És un luxe -un altre- portar un jersei mentre sopem. De dia, en canvi, es fa notar la calor. Pujar fins el castell suposa un esforç considerable. La ruta de les esglésies i monestirs bizantins requereix bones cames, però val la pena. Les visitem quasi en solitari. En un parell, hi treballen les restauradores dels frescos. Prenen cafè, xerren i riuen mentre treballen. Ens ignoren. La impressió que fa entrar, en primera instància, a l'església de Mitròpolis és difícil de descriure. La combinació de solitud, bellesa i història, acompanyada de la sensació de sentir-se tan afortunat, t'acosta a la síndrome de Stendhal. Després, la ruta segueix amb els monestirs de Pantanassa, Vrontochion o Perivleptos, i amb l'església de Santa Sofia. Resulta difícil d'assimilar el que hom veu, encara que el recorregut es faci de forma pausada. Afortunadament, i paradoxalment, és un indret poc visitat. A Pantanassa, ben enfilada a la muntanya, encara hi viuen monges. La seva presència es nota per la cura del lloc, engalanat amb jasmins, campsis i buguenvíl·lies. Una papallona reina, amb els seus dibuixos de zebra, vola pausadament entre aquestes flors. Fa de tastaolletes en els diferents calzes florals i s'escapa capriciosament de les nostres fotografies. Encenem ingènuament un parell de candeles a l'església. Seran l'empremta fugaç del nostre pas per aquí.

Al vespre, al poble nou de Mistras és festa major. Fum i cridòries. Un mercat desordenat té un cert aire àrab. També el tenen els càntics de l'església. A les brases hi couen souvlakis i en els marbres, uns homes vestits de blanc -ben brut- tallen porcs rostits i n'emboliquen les racions amb paper d'estrassa. Els nens pugen als autos de xoc i als cavallitus. Les parades venen eines, olles i roba de camuflatge. Hi ha molt soroll. Estic a punt de comprar una gerra de coure per servir retsina. Al final no ho faig i me'n penedeixo. Ja no en trobaré enlloc més. Serà difícil autoenganyar-me amb postisses nits gregues al jardí de casa.

Interludi francès

Com ja acostuma a ser habitual, del nord ens arriben males notícies. Quan vegi's afaitar la barba del veí francès posa la teva a remullar, podria ser la nova dita. França ens va per davant -només en el sentit temporal- en molts aspectes i és una mena d'herald que ens assenyala els problemes que tindrem. La difícil (per usar un eufemisme) integració de la immigració massiva de fe musulmana, la proliferació de guetos a la perifèria de les grans ciutats o a les petites ciutats de província, la insostenibilitat de l'actual estat del benestar o la implantació de màfies de narcotraficants cada cop més poderoses i violentes són alguns dels enormes problemes que afronta el país veí i que ens anuncia com un pregoner malastruc. Ara, ha caigut l'enèsim govern de la segona presidència de Macron. El president, que fou la gran esperança blanca del centre moderat europeu, ha resultat ser un fracàs absolut. Els seus errors d'estratègia política, especialment la mala lectura del resultat d'unes intranscendents eleccions europees, han portat el país a l'abisme. Les aliances preelectorals amb l'extrema esquerra han volgut ser contrarestades amb l'elecció de primers ministres de centredreta, que s'han cremat com un llumí quan han volgut aplicar les inevitables polítiques d'austeritat. L'Assemblea Nacional es troba polaritzada entre dos extrems, a dreta i esquerra, que miren únicament l'horitzó dels seus interessos electorals. Però, a qui hauria d'interessar realment heretar un país trinxat? La República és, com diu el tòpic, un gegant amb peus de fang. I el seu president, que no té res de gegant (ni literalment ni al·legòrica), la fa caminar amb rumb incert. O sense rumb.

Grècia (III)

La Puerta del Sol, Canaletes, Piccadilly Circus, la plaça de davant de Notre Dame de París, Times Square, la Fontana di Trevi... tots aquests espais centrals i emblemàtics de les ciutats m'acaben resultant profundament inhòspits i desagradables. Tenen un paper invers al de les antigues àgores: cal passar-hi de pressa, fugir-ne al més aviat possible. Res de bo hi pot passar.

Entre aquests espais, la plaça Monastiraki d'Atenes potser s'emporta la palma. L'església de Santa Maria Pantanassa i la mesquita Tzistarakis queden difuminades per la presència de l'enorme estació de metro i la situació central d'un quiosc d'una lletjor abrubta, implacable, insuperable. La calor és un grandíssim aliat de l'excessiva densitat humana i de la brutícia encomanadissa pròpia d'aquests llocs. Les mans suen i s'ennegreixen per art de màgia mentre la sola de les sabates s'eganxa a les llambordes amb una passió eterna, matrimonial, difícil de vèncer per l'esforç muscular de les cames humanes. Alguns turistes s'hi fan selfies sense deixar de resguardar-se la cartera amb la mà ni d'agafar el mòbil amb força. De l'estació en surten riuades de gent. Contemplar des d'allí la silueta de l'Acròpolis és un acte de divagació perillós. Seria impossible, tanmateix, deixar-se endur per qualsevol sentiment profund. Des d'una de les terrasses que hi ha en un dels laterals de la plaça, un cambrer ens crida. M'haurien de pagar força diners per sopar allí. Més si són les sis de la tarda i la temperatura supera els trenta graus centígrads. Vinga noies, marxem!

***

Hom em pregunta sovint com és que a les fotos que faig en els viatges no hi acostuma a sortir gent, tenint en compte que en els nostres temps trobem multituds arreu, més en els indrets turístics. Hi ha, en primer lloc, una part tècnica: forçar els enquadraments, tenir paciència per trobar el moment oportú de fer la foto... Però hi ha també una qüestió de fons, inherent al caràcter propi, que em porta a ser esquiu a les actuals tendències humanes. No és tan difícil tenint en compte que el gregarisme és una conducta en alça, empesa per les xarxes socials. Cal buscar, per exemple, la bellesa menor i minoritària. El convent de San Marco, la capella Brancacci, la capella Scrovegni, el palau Medici-Riccardi, la Scuola di San Giorgio degli Schiavoni, el museu Maillol, el museu Marmottan, el museu Rodin, la Frick Collection, les runes de Messene... són meravelles que em venen ara al cap, apartades (encara) dels grans ciruits. Els horaris són també fonamentals. El turista és un individu que sembla no poder abstreure's d'esmorzar llargament, amb parsimònia, a les nou del matí. I a les vuit l'Acròpolis és visitable, mentre que a les deu és el pitjor dels inferns. Llegir bones guies és imprescindible. No sabia de l'existència de la ciutat bizantina de Mistràs. Vaig veure que la guia verda Michelin li dona tres estrelles (aquestes són les estrelles que m'interessen, no les dels restaurantets) i les val amb escreix. Curiosament, en tot el recinte de l'antiga ciutat ens vam creuar amb una desena de persones.

Calen algunes renúncies, però les multituds encara es poden evitar o, com a mínim, pal·liar.

***

A Monemvasia surto de matí de l'habitació de l'hotel mentre la G. i l'N. acaben d'arreglar-se. Quedem a la gran plaça que hi ha, enfront del mar, abans d'anar a esmorzar. Deambulo gairebé sol per aquest espai ampli i obert. La llum matinal ennobleix els colors de les cases velles, cúbiques, que exhibeixen tots els tons possibles de colors ocres i torrats. Contrasten amb el blanc encegador de la petita església. Saludo un home que rega amb una manguera les plantes que hi ha el seu voltant. Quan ha acabat, ressegueix amb un pinzell algunes parts de la paret de l'esglesiola. És aquesta cura en les petites coses la que salva, encara, la humanitat. Recolzat a la muralla sento respirar el mar a la meva esquena. Colpeja les roques sense gaire força. Després, s'esverarà. Quatre o cinc persones se m'han avançat i es banyen mirant la ciutat. Ha de ser un luxe extraordinari. Me'ls miro des de lluny, però m'hi jugaria un pèsol que són anglesos.

Faig unes quantes fotografies mentre espero que arribin la G. i l'N. Quan ho fan, em sento feliç de compartir amb elles la bellesa del lloc i del moment. El gaudi és incomplet si no és compartit. Quan ens acostem a l'hotel per anar a esmorzar, veiem una parella jove que surt del balcó de la casa que presideix, central, la plaça. Aquesta casa pertany també a l'hotel on ens estem. Sentim una certa enveja d'aquesta habitació, però sobretot de la seva joventut. Al llarg del viatge trobarem moltes parelles joves. Algunes d'elles mostren d'entrada, amb transparència, el seu caràcter superficial i estúpid, reactiu només als luxes venals. D'altres, en canvi, exhibeixen petits gestos que denoten generositat, ingenuïtat i lucidesa. Aquests del balcó amb prou feines els veiem badallar i abraçar-se, mirant el mar, amb els cabells encara esbullats. El vent també deu sentir-se gelós d'ells, perquè comença a bufar amb força. Mentre esmorzem a la terrassa s'ho emporta tot: tovallons, sobres de sucre, barrets... Només ens queden unes hores per passejar per aquest paradís que és, encara, Monemvasia.