Notes

Les alegries arriben de la manera més inesperada. En aquest cas és una ressenya sobre el primer recull dels diaris (sobre aquests textos al capdavall). Té uns quants anys, però la descobreixo -o me la descobreixen- ara. No conec l'autor ni s'identifica. En tot cas, és una alegria intesa i compensatòria. Fràgil, tanmateix.

***

De vegades penso que els editors són la principal font de malestar dels escriptors (i de la fragilitat de les alegries).

***

Ahir, al jardí, un enrenou de merles. Dues femelles i un mascle, desassossegades totes, saltironejant i fent vols curts d'un costat a l'altre, sense gaire sentit. Les veia des de la finestra de la cuina mentre preparava te. El sol ja s'amagava, la casa les cobria ja d'ombres, feia un fred punyent. Gastaven les seves energies no sé ben bé en què. La tarda de diumenge projectava també la seva ombra de fi de festa. Crec que van veure la meva silueta rere el vidre i van acabar de fugir, agitades, desorientades.

***

Avui he tingut un petit desengany. Comptava que aquest estiu faria cinquanta-set anys i resulta que en faig cinquanta-sis.

***

Els bons llibres són els que deixen un buit quan s'acaben. Azorín, en aquest cas.

***

Intentar acontentar tothom té com a resultat ineludible que qui acabi descontent sigui un mateix.

***

Començo a mirar una sèrie a la tele. Inicialment, en el seu plantejament, em resulta d'un cert interès, però a mesura que creix la complexitat argumental també ho fa el meu desinterès. Com més fets virulents i estridents se succeixen, pitjor. M'acostuma a passar. A l'inversa del que deuen pensar els guionistes.

Dissabte

Manuel Astur diu que cada any es troba més bé amb sí mateix gràcies als amics i a alguns ocells. A mi em passa el mateix, sobretot per la part dels ocells (és broma, amics).

Aquest matí m'he llevat d'hora per anar a comprar el pa. A aquella hora feia un dia fosc i rúfol, sense notícies del sol. No havia glaçat, però els cotxes estaven ben molls per la rosada. Hi havia una tórtora turca passejant per l'herba, lluint el seu anell bru al coll. Quan he obert la porta del jardí, ha fugit. Als fils elèctrics del carrer descansaven uns tudons, igual que al gran arbre caducifoli del jardí dels veïns. Aquests eren a les branques més altes, dormint estarrufats. Mentre agafava els croissants, a la noia del forn se n'hi ha trencat un i me l'ha regalat. La barra de pa era flonja i calenta, acabada de fer. Quan he sortit de nou al fred del carrer, m'ha escalfat els dits. Mentre era a comprar, la G. ha fet un te, un Earl Grey ben aromàtic. L'hem encertat amb el proveïdor. Hem esmorzat i hem sortit a caminar fins l'Aragall. Llavors, el sol ja treia el cap. Ens hem creuat amb un monjo budista dels que ara habiten la casa, vestia una túnica taronja i calçava sandàlies. Pel camí hem anat collint llenya d'alzina. Al final, la bossa que dúiem pesava tant, que l'hem hagut de portar per torns. El metge em va dir que no podia carregar pesos, però tampoc no se'ls ha de fer cas del tot. Mentre passejàvem, hem pensat que a la tarda aniríem a veure l'exposició del museu Picasso. Barcelona, tanmateix, em fa una mandra enorme. Colossal, que diria Pla.

Apunts

Del magnífic llibre de poemes de Manuel Astur El fruto siempre verde, em crida l'atenció aquest, que té per títol No sé:

Arranco una espina del rosal

y la clavo en el tronco del rosal

para que sepa lo que se siente.

I em crida molt l'atenció perquè m'ha fet recordar que això, que sembla tan estrany, jo ho he fet. Alguna vegada, de petit, m'havia entretingut a arrencar punxes del roser i després clavar-les en la tija del mateix roser, invertint això la posició d'aquestes punxes. No sabria dir per què ho feia, potser perquè trencar aquestes punxes -més que arrencar-les com diu el poema es trenquen, fent una petita pressió lateral des de la punta de la punxa- produïa un estrany plaer, relacionat amb el mateix perill de punxar-se. Potser formava part dels rituals d'aproximació i convivència amb la natura, tan valuosos, propis de la infància. Ho feia mentre observava també com els pugons -verds, diminuts- envaïen aquests mateixos rosers que creixien als parterres del jardí de casa. I ara, trobar aquesta vella acció en forma de poema m'ha resultant fascinant.

***

No us enganyeu, per molta espectactularitat i parafernàlia que s'hi posi, una exposició que no conté obra orginal d'un artista no és una exposició.

***

Mauricio Bach escriu a The Objective una semblança de John Singer Sargent, retratista -i pintor en general- excepcional de la segona meitat del segle XIX. A partir d'aquest text, interessant per a qui vulgui tenir una primera aproximació al pintor nord-americà (potser hauríem de dir nord-americà malgré lui) descobreixo que el MET de Nova York dedica aquesta primavera una exposició als anys parisencs del pintor. Com que les meves possibilitats de viatjar a Nova York són nul·les, estiro el fil de la xarxa, per descobrir que, com acostuma a passar amb moltes d'aquestes mostres, l'exposició viatja a Paris (Orsay) a la tardor. I París bé val un vol d'avió.

Nota al peu: Sargent va compartir amb Ramon Casas el mestratge parisenc de Carolus Duran. Les similituds estilístiques entre els tres pintors són òbvies. I segueixo que el nostre Casas no té el reconeixement i valoració social que mereix, a diferència d'altres glòries contemporànies locals.

***

Sovint l'À. em pregunta què seria el primer que faria si em toqués la loteria i mai sé què respondre. Doncs mira, potser comprar un dibuix de Casas.

***

Potser el món no canvia tant com ens pensem. Azorín escrivia el 1903 sobre la política en el seu llibre Antonio Azorín:

Los políticos y los periodistas -y esta es la raíz de nuestras desventuras- ven bárbaramente las cosas en abstracto. Y hay que considerarlas vivas, palpitantes, latentes, indivisas de la realidad inexorable.

I sobre el periodisme i l'escriptura en general:

Esta es, querido Sarrió, la manera que tienen los hombres de escribir sus historias. Creemos saber todo y no sabemos nada. Nuestras imaginaciones caprichosas es lo que nosotros reputamos en axiomas infalibles. Y así la mentira pasa por verdad y la iniquidad es justicia.

I acabava al text amb una referència a allò que ara anomenem memòria i que es modela a conveniència segons els interessos de cadascú:

El tiempo y la distancia lo borran y trastuecan todo. No sabemos lo que pasa a nuestro lado: ¿cómo saber lo que ha pasado en tiempos remotos y lo que ocurre en luengas tierras?

(Com bona part de les grans figures humanes, Azorín és també contradictori. Practicà el periodisme durant mitja vida i fou diputat a Corts durant dotze anys).

La diabòlica mania

En les lectures d'aquests dies hi trobo aquests dos textos sobre l'exercici de l'escriptura. Són ben diversos: l'un és un poema, l'altra prosa, però ambdos retraten visions certes de l'ofici i de la missió d'escriure.

D'Eloy Sánchez Rosillo, Razón de ser (Autorretratos, 1989):

Si miras hacia atrás, ves que tu vida ha sido,

sobre todo, este anhelo, un papel y una pluma;

el cuarto en el que escribes a solas unos versos

que hablan de ti y, al tiempo, manifestar desean

el misterio del mundo.

                           Te han cambiado los años.

Y fuiste despojándote lentamente de muchas,

de muchísimas cosas que fueron importantes

para ti en su momento. El viento va arrastrando

sin cesar hojas secas. Y apenas te pareces

a aquel que en las distintas etapas del camino

has ido siendo.

                            Mas, a pesar de los cambios,

En tu pecho aún alienta el afán que mantuvo

bien trabada, immutable, la identidad profunda

de tu ser sucesivo. Y sigues escribiendo.

Y, al escribir, pretendes, con legítimo orgullo

y humildad y obediencia, servir a la poesía

y cumplir tu destino.

                            Así, vas levantando

poco a poco una obra que, si el cielo lo quiere,

no ha de morir contigo. En ella, tu existencia

halla razón de ser. Tú no estarás un día,

pero, a través del tiempo, vivirán tus palabras.

Y darán los hombres testimonio de ti.

Azorín, en un capítol del llibre Antonio Azorín (1903) descriu una escena, succeïda a Alacant, en la qual un home s'atura al carrer per saludar Antonio Azorín (que és el mateix autor sense acabar de ser-ho; això de l'autoficció no és creació de fa dos dies). Arran d'això, escriu:

Este hombre que se ha acercado a mí es un admirador mío. Yo no le conozco, pero él ha querido expresarme sus simpatías. Estos sencillos homenajes son la recompensa de los que ejercemos la noble profesión de la pluma. Escribe uno un libro, publica unos treinta artículos, y la crítica habla, los compañeros hacen sus comentarios. Todo esto, ¿qué importa? Todo esto está previso. Pero este pedazo de conversación que oímos al paso y en que suena nuestro nombre, esa carta anónima que nos felicita, ese lector entusiasta -como este Bellver- que estrecha rápidamente nuestra mano con efusión, con sinceridad, y luego se marcha... todo esto, ¡qué grato es y cómo compensa del trabajo rudo y de las tristezas!

Nosotros, como el Hidalgo Manchego, tenemos algo de soñadores; una ilusión nos vivifica. Vivimos pobres; gastamos año tras año nuestras fuerzas sobre los libros; la muerte sorprende nuestros cuerpos fatigados en plena vida; si trasponemos la juventud, nuestra vejez es mísera y achacosa; vemos aupados por las multitudes á hombres fatuos, miesntras nosotros, que damos a la Humanidad lo más preciado, la belleza, permanecemos desamparados... Y un día, en nuestra soledad y en nuestra pobreza, un desconocido se acerca á nosotros y nos estrecha con entusiasmo la mano. Y entonces nos creemos felices y consideramos compensados con este minuto de satisfacción nuestros largos trabajos.

Notes

En el nostre món, la imatge va guanyant terreny a la paraula. Cada vegada costa més que la gent llegeixi, la comunicació es basa en imatges i vídeos, els textos (quan n'hi ha) són cada cop més breus i els arguments escrits, més pobres... Hi ha qui se sent còmode, fins i tot eufòric, en aquest nou ordre. No escriguis tant, diuen. Tanmateix, els humans ens seguim expressant amb paraules i el llenguatge, oral o escrit, segueix sent el nostre instrument per expressar les idees; sense paraules no hi ha expressió del pensament. Per tant, la substitució de la paraula per la imatge no passa de ser una quimera i l'únic que aconsegueix és empobrir-nos. Perquè debilitar el llenguatge, disminuir la nostra capacitat d'expressar-nos, implica finalment afeblir el pensament.

(Lògicament queden fora d'aquesta reflexió les arts que, per definició, són visuals).

***

Per llegir òrgans de comunicació oficials sempre serà millor llegir el BOE o el DOGC que La Vanguardia. El llenguatge administratiu acostuma a ser més precís i fidedigne.

(Cada vegada em passa més: llegir diaris em provoca vergonya aliena).

***

Assisteixo a la presentació del llibre de poemes El fruto siempre verde de Manuel Astur a la Central. Afirma Astur que escriu poesia quasi diàriament i que només amb la tragèdia sent que la poesia desapareix de la vida. A mi, en canvi, la poesia del món se'm fa invisible molt fàcilment (massa), sobretot quan els aspectes pràctics de la vida prenen el comandament. No puc veure poesia enlloc quan he de fer gestions burocràtiques, quan tinc una reunió de feina, quan he de tenir una discussió amb els meus fills, quan he d'anar al dentista, quan l'Espanyol perd, quan he de trucar a Naturgy perquè em retornin uns diners cobrats de forma indeguda. I després necessito un treball de jardineria -podar, desbrossar, sembrar, regar, esperar- per recuperar la calma i l'assossec que la poesia necessita per germinar.

Tanmateix, com em diu l'amic P., si porto uns dies en mode poeta, ho he d'aprofitar.

***

Fa molts anys (dècades), en una entrevista de feina, em van preguntar si escrivia també poesia. Crec que la conversa -o, més ben dit, l'interrogatori- va arribar a aquest punt després de constatar que escrivia articles en premsa i que m'agradava escriure en general. L'entrevista era per un lloc de treball en una empresa farmacèutica i vaig intuir clarament que la meva resposta havia de ser negativa, fos veritat o no, que no recordo si en aquell moment ho era. No obstant això, crec que la mentida és un recurs perfectament legítim -fins i tot, recomanable- en aquest context.

En aquells anys -potser en fa trenta- aquell tipus d'entrevistes eren quasi psicoanalítiques. Ara, són aparentment més plàcides, tenen un altre to, un vernís més amable. No obstant això, crec que no deixen de ser un reflex de l'evolució del nostre món actual, on l'aparença sovint és una contradicció de la realitat.

***

Llegir Azorín és, per a mi, un camí cap a la calma. No és només això, lògicament, però si seguim amb els símils hortícoles, podríem dir que és un adob per a la poesia quotidiana. Segurament això és fruit del seu llenguatge límpid, de l'expressió clara, dels seus escenaris calms i antics, que et transporten a un altre món, igualment plàcid i antic, d'un altre temps.

***

En este sillón verde, está sentado Azorín. Tiene ante si una maleta abierta. Y de ella va sacando unas camisas, unos pañuelos, unos calzoncillos, cuatro tromitos encuadernados en piel y en cuyos tejuelos rojos pone: Montaigne. (Azorín, Antonio Azorín, 1913).

Un bon equipatge.

***

Trobar, en bons poetes, exemples de poesia clarament narrativa em reconforta.

***

Tot escriptor pretén, lògicament, publicar. Ara bé, l'obsessió per publicar a qualsevol preu, acaba sent nociva.

***

He comprat un llibre de poesia, dedicat per l'autor a l'anterior posseïdor. És un llibre de fa quaranta anys i fa una olor a fum de tabac, potser de fa també quatre dècades, que resulta profundament i estranyament agradable.

Notes d'un (breu) viatge

Passo unes hores a Madrid. He de deixar la maleta en una consigna. A l'estació ja no n'hi ha. N'he buscat una que es troba uns carrers més enllà. M'han enviat uns codis que permeten obrir la porta del local, on no hi ha ningú, i l'armari on deixar la maleta. He de comptar el temps per anar-hi -abans i després- i quadrar-ho amb els horaris dels trens. Al final, tot resulta fàcil i còmode, però d'entrada, aquestes complicacions pràctiques, resulten una molèstia que em dificulta el gaudi despreocupat del moment. En realitat, aquest fet no és més que un fractal del que em succeeix, en conjunt, a la vida.

***

Al museu Thyssen, tot i haver-hi fet unes quantes visites, quedo novament sorprès per la riquesa de la col·lecció. Com es pot arribar a confegir una col·lecció privada d'aquestes dimensions i qualitat? Em resulta difícil respondre a aquesta pregunta.

Faig l'exercici, sempre difícil (per no dir impossible) de mirar de triar un sol quadre per endur-me a casa. Aconsegueixo arribar a una final: el retrat de Giovanna Tornabuoni, de Ghirlandaio, i una petita verge de Van der Wyden. Es troben en sales contigües del pis de dalt, fent cantonada, al meu racó preferit del museu.

***

Sortint del Thyssen i sense gaire temps per més, m'arribo a la llibreria Antonio Machado. El llibre que busco el tenen a l'altre llibreria, a la plaça de las Salesas. Seria interessant poder costar-m'hi, però el temps no em dóna per mes. Faig el camí de tornada, desviant-me una mica pel Prado i els Jerónimos. En passar per la plaça de la Lealtad, penso que aquell racó recorda una mica, paradoxalment, Londres. Potser per la forma semicircular -un crescent- per jardinet intern -verd, reixat, amb uns grans arbres caducifolis- o pel cert silenci que s'hi respira. Quan torno a agfar el passeig del Prado, aquest silenci es trenca absolutament per la multitud de cotxes que hi circulen i quan m'endinso pels carrerons que hi ha a l'altra banda del passeig, a recollir la maleta, el paisatge ha canviat radicalment.

***

En aquestes hores passades a Madrid, constato que la solitud se'm fa incòmoda, a diferència del que m'havia passat sempre. Després, ho comparteixo amb l'R., que em diu que això forma part del camí cap a la senectud.

***

Esperant el tren de mitjana distància a Atocha: precarietat en el servei, en les condicions de l'espai, en el tracte que es dóna als viatgers. La constatació de que, en aquest país, s'ha invertit molt en les noves infraestructures, vistoses i ostentoses -l'AVE, per exemple- però ben poc en les ja existents, que, a banda de velles, són tristes, pobres, depriments.

***

Al tren, acabo la breu novel·la El volumen del tiempo, de l'autora danesa Solvej Balle. El que hauria pogut ser un bon conte acaba sent, al meu parer, una novel·la reiterativa, allargassada i monòtona, fins al punt que el que més m'acaba interessant són els elements perifèrics i adjacents a la història. El fet de tractar-se només del primer volum d'una història encara més llarga em resulta sorprenent.

***

Al tren, acostumo a tenir poca sort amb els companys de viatge.

Notes

Estic combinant la lectura de dos diaris, de característiques ben oposades. Diario del afuera, d'Annie Ernaux, busca recollir impressions, imatges, gairebé flaixos, de la realitat que es troba l'autora en els seus viatges diaris en tren, en el seu recorregut quotidià per botigues, supermercats, carrers. Volgudament, se centra en indrets que podríem etiquetar com a llocs sense caràcter. En una de les entrades, Ernaux, explica clarament la seva pretensió:

Por qué cuento, describo, esta escena, como otras que figuran en estas páginas. ¿Qué busco, con todas mis fuerzas, en la realidad? ¿El sentido? A menudo, pero no siempre, por hábito intelectual (aprendido) de no abandonarse únicamente a la sensación: "situarla por encima de mí misma". O bien, al anotar los gestos, las actitudes, las palabras de las personas con las que me cruzo me da la impresión de estar cerca de ellas. No les hablo, solo las miro y las escucho. Pero la emoción que me dejan es real. Quizá busco algo de mí en ellos, en su forma de comportarse, en sus conversaciones. (A menudo, "¿por qué yo no soy esta mujer?", etcétera).

És un exercici interessant i l'autora sap transcendir la realitat immediata, aparentment insípida, i situar les sensacions per sobre de sí mateixa. Però, estranyament, tot i l'afinitat que sento envers aquest exercici, el resultat final m'acaba deixant, no sé ben bé per què, força indiferent.

L'altre diari -tot i no ser estrictament un diari- és el Diario de un acercamiento, de Vicente Valero. Aquests escrits, de naturalesa diversa, tenen una dimensió ben diferent. Si l'escriptura d'Ernaux és pràcticament un impressionisme plein air, Valero busca volgudament les profunditats i transita gairebé per camins de l'abstracció (o que, almenys, a mi em resulten sovint abstractes). La insularitat -centrada en la seva Eivissa- té un paper fonamental en l'obra i és precisament tot el que fa referència a aquest entorn insular -la descripció d'un món tan llunyà al meu, el record d'un temps passat en què el turisme encara no havia deixat una empremta tan marcada- la part del llibre que m'ha resultat, paradoxalment, més propera. La rememoració d'episodis familiars d'infantesa, el dibuix, amb quatre trets aïllats, de la figura del pare, la caracterització dels diferents tipus de platges, el record del primer viatge en vaixell, la confecció precisa del caràcter quasi remot d'una illa perduda en les boirines de temps... són, per a mi, alguns dels elements més valuosos d'aquest exercici literari.

***

Llegim i llegim i no ens adonem de la maleïda dificultat que té escriure amb precisió allò que volem expressar.

***

Una altra dificultat majúscula de l'escriptor -o de qui escriu- és saber (o poder) agafar distància respecte els condicionants que imposa la vida quotidiana. L'escriptura requereix sinceritat, intimitat, llibertat, crítica... i això és difícil de compaginar amb les convencions que exigeix la vida. Pla ja va escriure sobre la impossibilitat d'aïllar-se d'aquestes limitacions, que són bàsicament l'economia, l'educació, el pudor, la convivència.. És un fet sobre el que he escrit també en alguna altra ocasió, però que em resulta quasi obsessiu, especialment perquè el grau d'influència d'aquests factors és inversament proporcional al resultat i reconeixement literaris de qui escriu. Tots aquests factors limitants que podríem situar sota un paraigua anomenat convencionalisme només poden ser obviats per qui li rellisca la pluja perquè vesteix un impermeable anomenat glòria.

***

Al metro, un petit borrissol vermell va movent-se d'un costat a l'altre del vagó. Sembla tenir vida pròpia. És una imatge hipnòtica. Quan surto del metro i agafo el camí cap al pàrquing, sento un moviment entre les heures que hi ha al costat de la paret del cementiri de les Corts. En surt una rata, que ràpidament torna a amagar-se entre les fulles. En el seu recorregut entre les plantes fa una fressa que, un cop conegut el seu origen, fa estremir.

Com gaudir de la lectura?

Avui s'ha publicat al blog de l'Escola de llibreria la ressenya que vaig escriure sobre l'opuscle Comment jouir de la lecture? de Clémentine Beauvais.

Any nou

Com si la realitat volgués contradir el meu escrit d'ahir i mostrar-me que el canvi d'any és alguna cosa més que una simple convenció, el jorn s'ha despertat antitètic al que han estat aquests últims dies. Ni rastre de sol ni de gebre, només boira i grisor. Les teulades humides i despullades del lleu mantell de cristall blanc, la llum del nou dia, apagada i trista. Com si ens haguéssim despertat en un altre món. I com si aquest nou any volgués reptar-me, llevant-me d'entrada allò que m'agrada de l'hivern i deixar-me envoltat de tenebres. Només passades unes hores, quan hem tornat de caminar, la boira sembla voler aixecar-se i ens deixa un sol tímid, enteranyinat, cec.

***

Les felicitacions d'any nou: costa imaginar-me res més avorrit i tediós. Les que pretenen ser ocurrents són, tanmateix, les pitjors.

***

Fa trenta anys vaig portar-li al meu pare de Londres una bufanda. La venien en una botiga del carrer Portobello i pretesament era de llana escocesa. Ara la tinc jo i, efectivament, deu ser de llana perquè està impecable. És de quadres verds i blaus. Me la poso sovint, per recordar el meu pare i també perquè quan vaig a passejar per aquests camps i muntanyes, a l'hivern, em faig la mistificació de sentir-me una mica anglès. O escocès, que, des d'aquestes latituds nostres, amb perdó, ve a ser una mica el mateix.

***

L'R. fa bé en recordar-me que aquest hòrrid dia que és el 31 de desembre té una cosa bona: els meravellosos episodis que hem llegit dels diaris de Trapiello i que succeeixen sempre aquest dia a la casa de Las Viñas a Extremadura. Possiblement, encara que costi triar, el millor d'aquests diaris.

***

Ahir vam anar a passejar per l'Oller. Vam admirar les belles cases que hi ha en aquest paratge. Són cases d'estiueig construïdes entre principis i mitjans del segle passat, de diferents estils, però, a diferència del que succeeix amb les cases construïdes dècades més tard, costa trobar-ne una de lletja. Algunes tenen les teulades agudes, quasi a l'estil suís, d'altres són d'obra vista, amb teula mediterrània, alguna reverbera amb les últimes tonades del modernisme. Tenen grans jardins, on creixen arbres majestuosos: cedres, avets, teixos... Quasi no passen cotxes per aquells carrers que semblen conduir-nos a una altra època i a un altre món.

***

Només he estat una vegada a Mallorca. Tenia tretze anys, en fa més de quaranta. A Menorca només hi he passat tres dies i a Eivissa, cap. Tanmateix, vaig publicar un petit diari, el Cuaderno de Binissaida, dels dies passats a Menorca. I fou una editorial mallorquina, El gall, qui va publicar-me el primer volum dels diaris. Un dels escriptors actuals que més admiro és mallorquí, José Carlos Llop, i he fet amistat amb un altre magnífic escriptor de Mallorca, Daniel Capó, un dels articulistes actuals que sap llegir millor el nostre món. Lamento que Emili Manzano no escrigui més, perquè cadascun dels seus llibres és un regal. Si hagués de triar un poema en català, fàcilment podria ser El pi de Formentor. Igualment, potser el novel·lista català que més hagi llegit sigui Llorenç Villalonga. Dit això, em costa trobar una explicació a per què no vaig mai a Mallorca ni a la resta d'illes. És un misteri.