El món és un bon il·lusionista. M'ha costat cinc dècades veure-li les trampes. O potser el món no és tan bon il·lusionista i sóc jo, que sóc un il·lús.
***
Acabo la revisió de les notes del diari dels anys 23 i 24. Ja tenim cinc anys a punt de solfa, la qual cosa em neguiteja més que altra cosa.
***
En aquesta revisió del diari de 2024 em crida l'atenció ara l'adjectiu que dedico al president francès: bonapartià. M'he avançat a l'actualitat.
***
Sense ànim de ser simplista, quan llegeixo determinats llibres no puc deixar de pensar en com de necessari és cenyir-se a la màxima planiana de l'escriptura. Allò de la porta és verda.
***
L'esforç de disfressar-se, la comèdia de la vida, és allò que em costa més d'afrontar. Cada dia més.
De vegades penso que un dels últims reductes de la nostra civilització és el món que apareix al programa Els quaderns de cuina de la Julie.
***
Avui no he pogut anar al forn a comprar l'esmorzar. M'he acontentat mirant, rere la finestra, una garsa passejant-se per l'herba, picant, de tant en tant, algun insecte i emetent els seus crits de pinxo de barri. Només una cotxa fumada s'ha atrevit a baixar al seu territori.
***
José Carlos Llop escriu una esplèndida introducció al catàleg de l'exposició de Pierre Le-Tan que es va fer l'any 2003 al Reina Sofía, de la qual va ser comissari. Cita Llop un fragment de l'extraordinari Paris de ma jeuneusse, de Le-Tan, en el qual l'il·lustrador i escriptor franco-vietnamita, que llavors era un nen, acompanyava el seu pare a visitar una senyora de la mateixa nacionalitat -Madame D.- que li regalava uns bitllets de banc amb la imatge de l'antic emperador del Vietnam, Bao Daï. La senyora en qüestió guardava una maleta plena d'uns bitllets que, amb el canvi de règim, havien perdut tot el seu valor. Llop recorda també que a casa els seus avis conservaven bitllets de 10 i 20 milions de marcs de la República de Weimar amb els quals jugaven els néts.
Això m'ha fet pensar en com algunes persones volem atresorar encara valors, habilitats, maneres de fer, preferències... que en el nou món que s'està construint comencen a ser tan inútils com els bitllets de banc amb l'efígie de Bao Daï de la maleta de Madame D. Veient la vergonyosa escena d'ahir de Trump i Vance amb Zelenski no puc deixar de pensar-ho. Com tampoc puc deixar d'imaginar-me a Reagan i Bush pare, allà on siguin, regirant-se.
L'estat de malaltia, ni que sigui malaltia lleu, té una relació directa amb el de lucidesa. Hom esdevé conscient de la seva total vulnerabilitat i també de la seva irrellevància, del seu caràcter accessori, superflu. El món més proper, com si es tractés d'un fluid, s'expandeix ràpidament per ocupar el lloc que l'absent temporal deixa. Aquest món, el de la realitat, actua amb una determinació inconscient però implacable. Al mateix temps, la malatia, especialment si ve acompanyada d'estats febrils, difumina els contorns de la pròpia percepció, fent que la realitat esdevingui un món aliè, quasi irreal, fílmic. Les imatges oníriques prenen una major dimensió, ultrapassant els límits del somni, la presència del propi cos es fa més evident i física, les lectures, quan es poden dur a terme, tenen un major protagonisme, potser perquè són llavors l'autèntic substitutiu de la vida. ¿Quants no recordem allò que llegíem al llit quan érem petits i estàvem malalts)? En aquest estat de malaltia, el zumzeig de la ment és palpable, sonor, producte segurament d'alguna inflamació física. Al final del procés, la remissió ens deixa en un estat d'indefensió, entrem de nou al món sense sentir gaire els seus sons, però alhora som, paradoxalment, més vulnerables als seus estímuls, com un ninot sotmès al pim-pam-pum.
***
Escriure una biografia deu ser realment difícil i hom no valora les bones biografies fins que en llegeix una de realment dolenta. Em demano fins a quin punt l'interès per un personatge, posem per cas Javier Marías, pot justificar la pèrdua d'hores dedicades a la lectura d'un artefacte il·legible.
***
El valor del treball d'un artista (o científic o literat o filòsof o...) dotat i talentós condueix a una admiració que acostuma a fer més passables aquells trets, conductes o opinions que ens poden resultar més incòmodes o contraris als nostres punts de vista. Tot té un límit, és clar, no estem parlant de delictes ni d'abjeccions, sinó d'allo que en altres ens molesta, però que arribem a tolerar en determinats mestres pel fet de ser qui són. Però no cal dir que aquesta butlla atorgada a l'individu admirat no es fa extensiva a qui li va donant cova, posem per cas un biògraf, reblant totes i cadascuna d'aquestes opinions.
***
En el seu discurs d'entrada a la Real Academia, Javier Marías tracta sobre el sentit i la necessitat de la ficció, amb la novel·la com a principal exponent. En aquest sentit, cita Cioran, qui en la mateixa línia argumental que Josep Pla, assegurava no llegir novel·les perquè, havent passat tantes coses al món, no li semblava gaire lògic interessar-se per allò que ni tan sols havia succeït. Per això, Cioran es decantava per les memòries, els diaris, les cròniques, la correspondència i la història. Tanmateix, Marías acaba explicant, i té raó, que en general les figures històriques s'acaben esborrant en les boires del temps si no són embolcallades per la construcció literària.molts personatges de ficció es mantenen vius gràcies, precisament, a l'empremta i la vivacitat de la construcció literària. Rodrigo Díaz de Vivar, el Cid, existió, (escriu Marías) pero su imagen y sus hazañas nos serían turbias, abstractas, descoloridas y frías de no haber sido él retratado en un Cantar de hace más de ochocientos años y en incontables romances, dramas, novelas y hasta películas posteriores. Lo mismo puede decirse de tantos Reyes de Inglaterra, de los que no sabríamos nada, y que sobre todo no nos importarían nada, de no haberlos visco actuar y hablar —ficticia, imaginariamente— en las tragedias de Shakespeare; y es más: lo ignoramos casi todo de aquellos infortunados de los que el Bardo no se ocupó, como si no ser materia de la literatura fuera la mayor maldición.
Contràriament a això, i més alineat amb Cioran, justament fa uns dies intercanviava missatges amb l'R., arran de Stendhal, dient-li que en els seus diaris o en la seva Vida d'Henry Brulard hi trobava, de forma totalment apriorística, molt més interès que en les seves novel·les, pel simple fet de que allò havia passat.
***
La biodiversitat, llegia no sé on, no només ens enriqueix sinó que ens aporta felicitat. Vaig situar aquesta informació en el calaix del pensament màgic, però, reflexionant-hi una mica més, he de reconèixer que observar els ocells, més si són d'espècies diferents, em fa feliç.
Els arbustos de darrere casa semblen atreure'ls especialment, encara no sé per què. Més a les hores baixes i ombrívoles que el migdia, quan hi toca el sol. A les branques s'hi gronxen pardals i mallarengues (ahir en vaig veure una d'emplomallada). Entre els plançons que surten del lilà hi he vist aquesta setmana, mig amagats, un mosquiter i una femella de tallarol de casquet, amb el seu barret groc. També hi van les cotxes fumades, lluint la seva cua vermella. M'han alegrat una mica els dies de malaltia.
***
The Wire, quina obra mestra! I quina visió tan preclara, en el seu pessimisme, del món de la política, del món de la premsa, del món en general. I de l'home en particular.
***
M'agrada trobar literatura -o més ben dit estil literari- en llocs inesperats. Com en aquest manual ornitològic Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears. Així, diu de la merla que quan fuig d'un perill emet un "kui-kui-kui-kui" histèric. O de la cotxa fumada que el seu cant, emès des d'un lloc promiment, inclou un "xrrggrrx" com d'arrossegar graves i el seu reclam és un "tec" molt sec, com de colpejar pedres. Són imatges, a més d'una precisió total i absoluta. No puc deixar d'esmentar tampoc que el bell oriol només ocasionalment es detecta com un esclat de color quan fugaçment travessa una clariana. Només he tingut ocasió de viure-ho un cop i és exactament així: un esclat de color groc viu. M'ha agradat saber, però, que l'oriol, tan car de veure, té les seves debilitats ja que, tot i ser insectívor, es deleix també per les cireres i les figues. No té mal gust.
***
Cioran, l'escriptor i filòsof franco-romanès, l'he vist citat infinitat de vegades i no l'he llegit mai. Des d'aquest desconeixement total, arrossega per a mi, des de fa uns anys, una càrrega notable. Vanessa Springora, en el seu llibre autobiogràfic Leconsentement explica que, sent una adolescent, davant la inquietud i el malestar que li generava la relació d'abusos i domini que li havia imposat Gabriel Matzneff -que llavors tenia cinquanta anys- va anar a buscar consol, ajuda o orientació en Cioran. Però segons consigna Springora, Cioran li va respondre que G. (Matzneff) es un artista, un grandísimo escritor, algún día el mundo se dará cuenta. O quizá no, ¿quién sabe? Usted lo ama y debe aceptar su personalidad. G. nunca cambiará. Es un inmenso honor que la haya elegido. Su papel es acompañarlo en el camino de la creación, y también doblegarse a sus caprichos.
No he trobat refutacions al paper pugat per Cioran en aquest cas, més enllà d'un article d'Ignacio Vidal-Folch que posa el focus en les contradiccions entre el que explica Springora sobre com eren la casa i la dona de Cioran i la realitat que ell va conèixer.
Li hauríem de donar, doncs, a Cioran el benefici del dubte, bàsicament perquè és mort i no es pot defensar, però no a la manera de pensar i actuar de tota una generació de la intel·lectualitat francesa. Resseguint aquest cas, és difícil no topar amb un un vídeo del programa Apostrophes, de 1990, amb Matzneff de convidat, que retrata a la perfecció aquell món, en el qual només s'aixeca una veu, honrosa i estrangera, la de la periodista quebequesa Denise Bombardier. Crec que en casos com aquests -i nosaltes tenim un Gil de Biedma- sí que no s'hi val emparar-se en allò de que eren uns altes temps. Mme. Bombardier ens ho demostra:
Quan obro la porta de fusta del cancell em trobo amb un dia ben emboirat; les muntanyes, ni es veuen. En sortir, m'adono que la boira és lleugerament pixanera, amb mínimes guspires d'aigua, suficients, tanmateix, per deixar els carrer molls. Els ocells estan agitats, les mallerenges i els pardals volen d'aquí cap allà, inquiets. Al cable del telèfon reposa un tudó gros, talment un bisbe. Els arbres alts estan deserts. Crida un estornell sobre la teulada dels veïns. A la llunyania, sobre la riera, veig volar un grup de gavines en cercle: ocellots invasors, que aquí no hi fan res, a banda de colonitzar els abocadors. Potser l'agitació autòctona prové d'aquesta presència incòmoda i indesitjada.
***
Algun vespre, quan anem a caminar amb la G. resseguint la carretera, sentim sobtadament uns crits estridents acompanyats d'un fort aleteig. Són els ànecs que es mouen d'un lloc a un altre de la riera, en vols llargs i veloços. És bonic veure'ls passar, al capvespre, amb la seva silueta inconfusible perfectament retallada sobre el blau, mig elèctric mig apagat, del dia que s'acaba. Me'ls imagino com pilots d'avió de guerra, enderiats i llunàtics, però alhora heroics i festius.
***
Diumenge passat, mentre baixàvem dels camps de l'Aregall, pel camí que travessa pel mig del bosc, s'aixecaren dos rapinyaires grossos, que, malauradament, no vam poder acabar de veure. Per les dimensions, hom diria aligots o, potser fins i tot, àligues. Els arbres i la corba del camí ens impediren seguir el seu vol.
Ahir, en aquest mateix sender, sentirem el toc-toc-toc ràpid i inconfusible, d'un picot. Massa lluny per poder localitzar-lo.
***
Em meravellen cada dia més les construccions de pedra seca dels nostres vorals. Els murs pugen fins a indrets avui en dia impensables. Totes les feixes han estat colonitzades pel bosc. Potser algun ullastre ens recorda velles oliveres, però no queda rastre d'ametllers ni de vinyes. Es poden comprovar els diferents nivells de traça de qui va construir aquestes parets: n'hi ha d'impecables i d'altres més tosques, però la majoria es mantenen dretes. M'imagino els homes que les construiren, tampoc fa tant de temps: vides fràgils i curtes, carregades de feina i amb poques recompenses, però alhora riques en temps. Hi ha també algunes -poques- barraques, que s'haurien de preservar. Potser la més bonica i sòlida és la que hi ha de camí a can Serra, prop d'on ara hi ha un dipòsit d'aigua. És quadrada, forta i robusta. Ferma, com eren aquells temps.
***
Els mecanismes que fan funcionar la maquinària del record són inescrutables. Amb el pas dels anys, sobtadament, se'ns apareixen -com flaixos- imatges i sensacions oblidades, com si una ventada imprevisible s'emportés de cop sediments acumulats durant dècades. Per contra, se'ns esborren noms comuns i vivències relativament recents s'empassen pel desguàs, com si mai haguessin existit.
Llegeixo aquests dies El rellotge verd, de Julià Guillamon. El llibre pren com a títol un objecte -un rellotge- que portava l'autor als anys 80. Era un rellotge de la marca Benetton, aleshores paradigma de la modernitat, fabricat per Bulova. El llibre llueix a la coberta una fotografia del rellotge. Em va fer gràcia veure'l perquè jo, als anys 80, també portava un rellotge Benetton by Bulova. El meu, que s'ha perdut, era majoritàriament blau: duia una corretja blava de plàstic i la caixa era daurada, mate, amb el fons de l'esfera blau i un dibuix d'un mapamundi daurat. Almenys aquest és el meu record. L'he buscat per internet, per ebay i per wallapop i els que he trobat no són exactament iguals i, per tant, parlo del record, que sempre acostuma a ser inexacte. El rellotge me'l van comprar els meus pares en un viatge a Suïssa. La idea inicial era comprar un Swatch -era l'època en què aquests rellotges arrasaven el mercat- però al final em va cridar més l'atenció aquest Benetton. Segurament llavors ja tenia una pulsió contrària al mainstream. No puc recordar on el vam comprar, potser a Interlaken, on vam estar uns dies. Al cap dels anys, la corretja de plàstic estava molt bruta i malmesa i en algun moment el deuria llançar; ara em sap greu.
Guillamon parteix d'aquest rellotge verd, i d'altres rellotges i objectes del seu passat, per anar teixint històries de la seva vida, centrades especialment en els anys 80. M'agrada llegir-les perquè hi trobo un món molt proper al meu., tot i que jo sóc més jove -ell és del 62, jo del 69- i tinc la sensació d'haver-me perdut gran part del que va passar en aquella dècada, que jutjo com a especialment benigna i interessant. Nosaltres, per contra, ens vam fer grans en els 90, passada la febre olímpica, i ens va enganxar de ple la crisi i la ressaca que va venir després del 92, quan el geni de la làmpada va desaparèixer i, amb ell, la màgia i els desitjos. Malaguanyats i perduts anys 80! Si n'hagués de buscar algun símbol triaria una camisa marca Golo, de color, rosa i una americana a quadres blaus i negres, sense estructura, que tenia un aire de Miami Vice, amb les quals anava, tot orgullós, quan tenia setze anys. Al canell, és clar, el Benetton.
Curiosament ahir, després de llegir una bona estona El rellotge verd, vaig enganxar per casualitat a la televisió una pel·lícula que em va captivar de seguida. Saint Elmo's fire (Saint Elmo, punto de encuentro en castellà), es deia. Fins ahir, no en sabia res. Després n'he llegit algunes coses. D'entrada, em va cridar l'atenció el repartiment: sobretot una Demi Moore joveníssima, amb els cabells castanys clars, l'inefable Rob Lowe, amb la seva cara de nen, o Andie MacDowell, extraordinàriament guapa. És la història d'un grup d'amics graduats a la universitat de Georgetown, amb dificultats per encaixar a la vida adulta. La pel·lícula és de 1985; nosaltres aquesta difícil adaptació al món real la vam viure el 92 o el 93, just després d'aquells meravellosos, però també enganyosos, jocs olímpics de Barcelona. El grup d'actors protagonistes tenien tots la mateixa edat i, a diferència del que passa amb molts films, la seva edat real encaixa amb la dels seus personatges. Demi Moore és nascuda l'any 1962, Rob Lowe, el 64, Emilio Estévez -un altre dels protagonistes- també el 62. Altres membres del repartiment menys coneguts -almenys per a mi- ronden la mateixa edat, excepte Andie MacDowell, que és més gran -del 58- i ja en la pel·lícula representa una doctora de més edat. El personatge interpretat per Estévez n'està bojament enamorat, d'una forma literalment boja, perquè amb prou feines la coneix. Però no m'estranya: Mc Dowell és, en la pel·lícula, angelical. Rob Lowe, mite eròtic de les noies de la meva generació, fa el paper del típic esbojarrat: un músic seductor incapaç de sostenir una feina per més d'uns dies. Demi Moore coqueteja amb l'alcohol, la cocaïna i el desenfrè econòmic propi de l'època. La pel·lícula no és gaire bona però a mi em va seduir, per l'estètica i la història: la nostàlgia que s'endevina pels joves que hauran de deixar de ser-ho i es veuran obligats a separar els seus camins. La banda sonora ajuda a submergir-se en aquesta nostàlgia una mica ensucrada, com també l'escenari del bar, el Saint Elmo.
Saint Elmo's fire va rebre crítiques força dolentes, fins i tot algun d'aquells premis que donen als Estats Units a les pitjors interpretacions, però al grup d'actors protagonistes se'ls va batejar amb una etiqueta generacional -el Brat Pack (alguna cosa així com el grup de mocosos)-, la qual cosa vol dir que una certa empremta deuria deixar. A mi, quaranta anys després de ser rodada, em va fer passar una tarda de dissabte i em va portar, indefectiblement, als meus anys 80, que són els 90, i no em vaig poder estar de posar als protagonistes el rostre d'alguns amics. Algun d'ells -i d'elles- qui sap on són, qui sap on paren.
Ha plogut tota la nit. Des del llit sentia caure la pluja i regalimar l'aigua des de la teulada. M'agrada que plogui a la nit i trobar, l'endemà, els carrers molls i l'aire net, però al mateix temps, sentir ploure a la nit m'inquieta, sobretot quan ho fa amb insistència. Avui ha estat plovent hores i hores, així que, quan he obert la porta per sortir a comprar el pa, m'ha sorprès veure fragments de cel blau i núvols blancs sobre els cingles. A la banda del Montseny, en canvi, el cel era fosc, d'un gris intens i tèrbol; el pla de la Calma estava cobert per aquestes boires fosques. Totes les xemeneies del poble fumejaven, les de les llars de foc ho feien més poèticament amb un fum espès i olorós, de llenya cremada. Als grans arbres, avui només hi he vist dos ocells: una tórtora mig amagada, adormida, i una garsa sorollosa, que cridava l'atenció perquè tothom admirés el seu vestit, un frac negre i blanc, d'enterramorts. M'he fixat en la paret del jardí de la casa que havia estat d'en J., una paret vella i ben feta, amb les toves cobertes d'uns líquens verds, que avui brillaven amb força. La magnòlia de la casa de la cantonada lluïa també imponent, amb les fulles netes i brillants, d'un verd fosc i rotund. He pensat en què el paisatge d'aquests carrers nostres ha canviat ben poc -només que ara hi ha més cotxes- però sí que ho han fet les persones que hi viuen. Dels grans, la majoria ja són morts i altres veïns de sempre han marxat; d'estiuejants n'hi ha ben pocs i ara hi ha gent jove que amb prou feines conec. Per això m'agrada xerrar amb en P., quan el veig davant de casa, o trobar-me l'N., com avui al forn. Són els ancoratges que ens queden al món d'on venim.
Sovint pensem, i és cert, que amb l'edat se suavitzen les arestes de les persones, que amb els anys ens mirem les coses sense aquella perspectiva tan punyent pròpia de la joventut. Amb l'edat, les opinions i els punts de vista s'acostumen a relativitzar, el dubte pren un paper més central, els límits ja no són tan nítids. Però, en contraposició amb això, crec que amb els anys veiem, o percebem, coses que no sabíem veure de joves. En la joventut, la claredat de les posicions confronta amb una certa miopia davant d'allò que el món ens posa al davant. Contrasta la nitidesa amb què es mira amb el caràcter borrós del que es veu. Amb la maduresa, aquestes imatges es van fent clares i precises, la realitat es perfila. Podríem dir que descobrim les trampes del món, les trampes dels homes. A l'il·liusionista li sabem veure el truc. Jo no voldria que fos així. Preferiria seguir pensant que el mag perfora la noia amb les espases i la parteix en tres trossos, per després reaparèixer sana i estàlvia. Però és impossible no fixar-se en el vestit tronat de l'il·lusionista i en què ens ha estafat amb l'entrada per mirar de cobrir el descobert del seu compte bancari.
***
I tu, què en penses del cas de Karla Sofía Gascón? Doncs res, en realitat no en penso res. Ni m'interessa ni en vull pensar res. Una de les formes d'abstreure's del nostre món és no entrant en els debats que, obligatòriament, imposa.
***
Divendres gris, silenci, tarda llarga. Només sento moure's el conill, que em fa companyia. I, de tant en tant, el xiulet llunyà del tren.
***
Quan veig el pilot de llibres que he començat i he deixat (i que em sap greu desar a la prestageria) és com si vegés un seguit de cadàvers a la cuneta, que no he estat capaç de salvar.
***
No sé quin sentit té, però aquests dies reviso ja els textos de 2023 i 2024 per a eventuals futurs diaris. No sé si tindran sortida però la feina estarà feta.
***
Sobre feina, precisament. Veig a la televisió la imatge d'una ministra -vicepresidenta i tot, crec- parlant en un faristol sobre el fons d'un rètol on hi posa trabajar menos. Penso que reduir la jornada laboral és un objectiu polític legítim i que treballar menys pot ser també una finalitat personal individual. Però fer de treballar menys -així en genèric- un lema institucional i col·lectiu em resulta estrany i no em sembla gaire raonable. Excepte si el que busques és vots, esclar.
***
Els desitjos i les afinitats poden variar d'un dia a un altre, però, en general, cada vegada prefereixo més la tranquil·litat de casa que l'agitació dels carrers de la ciutat.
Les alegries arriben de la manera més inesperada. En aquest cas és una ressenya sobre el primer recull dels diaris (sobre aquests textos al capdavall). Té uns quants anys, però la descobreixo -o me la descobreixen- ara. No conec l'autor ni s'identifica. En tot cas, és una alegria intesa i compensatòria. Fràgil, tanmateix.
***
Ahir, al jardí, un enrenou de merles. Dues femelles i un mascle, desassossegades totes, saltironejant i fent vols curts d'un costat a l'altre, sense gaire sentit. Les veia des de la finestra de la cuina mentre preparava te. El sol ja s'amagava, la casa les cobria ja d'ombres, feia un fred punyent. Gastaven les seves energies no sé ben bé en què. La tarda de diumenge projectava també la seva ombra de fi de festa. Crec que van veure la meva silueta rere el vidre i van acabar de fugir, agitades, desorientades.
***
Avui he tingut un petit desengany. Comptava que aquest estiu faria cinquanta-set anys i resulta que en faig cinquanta-sis.
***
Els bons llibres són els que deixen un buit quan s'acaben. Azorín, en aquest cas.
***
Intentar acontentar tothom té com a resultat ineludible que qui acabi descontent sigui un mateix.
***
Començo a mirar una sèrie a la tele. Inicialment, en el seu plantejament, em resulta d'un cert interès, però a mesura que creix la complexitat argumental també ho fa el meu desinterès. Com més fets virulents i estridents se succeeixen, pitjor. M'acostuma a passar. A la inversa del que deuen pensar els guionistes.
Manuel Astur diu que cada any es troba més bé amb sí mateix gràcies als amics i a alguns ocells. A mi em passa el mateix, sobretot per la part dels ocells (és broma, amics).
Aquest matí m'he llevat d'hora per anar a comprar el pa. A aquella hora feia un dia fosc i rúfol, sense notícies del sol. No havia glaçat, però els cotxes estaven ben molls per la rosada. Hi havia una tórtora turca passejant per l'herba, lluint el seu anell bru al coll. Quan he obert la porta del jardí, ha fugit. Als fils elèctrics del carrer descansaven uns tudons, igual que al gran arbre caducifoli del jardí dels veïns. Aquests eren a les branques més altes, dormint estarrufats. Mentre agafava els croissants, a la noia del forn se n'hi ha trencat un i me l'ha regalat. La barra de pa era flonja i calenta, acabada de fer. Quan he sortit de nou al fred del carrer, m'ha escalfat els dits. Mentre era a comprar, la G. ha fet un te, un Earl Grey ben aromàtic. L'hem encertat amb el proveïdor. Hem esmorzat i hem sortit a caminar fins l'Aragall. Llavors, el sol ja treia el cap. Ens hem creuat amb un monjo budista dels que ara habiten la casa, vestia una túnica taronja i calçava sandàlies. Pel camí hem anat collint llenya d'alzina. Al final, la bossa que dúiem pesava tant, que l'hem hagut de portar per torns. El metge em va dir que no podia carregar pesos, però tampoc no se'ls ha de fer cas del tot. Mentre passejàvem, hem pensat que a la tarda aniríem a veure l'exposició del museu Picasso. Barcelona, tanmateix, em fa una mandra enorme. Colossal, que diria Pla.
Del magnífic llibre de poemes de Manuel Astur El fruto siempre verde, em crida l'atenció aquest, que té per títol No sé:
Arranco una espina del rosal
y la clavo en el tronco del rosal
para que sepa lo que se siente.
I em crida molt l'atenció perquè m'ha fet recordar que això, que sembla tan estrany, jo ho he fet. Alguna vegada, de petit, m'havia entretingut a arrencar punxes del roser i després clavar-les en la tija del mateix roser, invertint això la posició d'aquestes punxes. No sabria dir per què ho feia, potser perquè trencar aquestes punxes -més que arrencar-les com diu el poema es trenquen, fent una petita pressió lateral des de la punta de la punxa- produïa un estrany plaer, relacionat amb el mateix perill de punxar-se. Potser formava part dels rituals d'aproximació i convivència amb la natura, tan valuosos, propis de la infància. Ho feia mentre observava també com els pugons -verds, diminuts- envaïen aquests mateixos rosers que creixien als parterres del jardí de casa. I ara, trobar aquesta vella acció en forma de poema m'ha resultant fascinant.
***
No us enganyeu, per molta espectactularitat i parafernàlia que s'hi posi, una exposició que no conté obra orginal d'un artista no és una exposició.
***
Mauricio Bach escriu a The Objective una semblança de John Singer Sargent, retratista -i pintor en general- excepcional de la segona meitat del segle XIX. A partir d'aquest text, interessant per a qui vulgui tenir una primera aproximació al pintor nord-americà (potser hauríem de dir nord-americà malgré lui) descobreixo que el MET de Nova York dedica aquesta primavera una exposició als anys parisencs del pintor. Com que les meves possibilitats de viatjar a Nova York són nul·les, estiro el fil de la xarxa, per descobrir que, com acostuma a passar amb moltes d'aquestes mostres, l'exposició viatja a Paris (Orsay) a la tardor. I París bé val un vol d'avió.
Nota al peu: Sargent va compartir amb Ramon Casas el mestratge parisenc de Carolus Duran. Les similituds estilístiques entre els tres pintors són òbvies. I segueixo que el nostre Casas no té el reconeixement i valoració social que mereix, a diferència d'altres glòries contemporànies locals.
***
Sovint l'À. em pregunta què seria el primer que faria si em toqués la loteria i mai sé què respondre. Doncs mira, potser comprar un dibuix de Casas.
***
Potser el món no canvia tant com ens pensem. Azorín escrivia el 1903 sobre la política en el seu llibre Antonio Azorín:
Los políticos y los periodistas -y esta es la raíz de nuestras desventuras- ven bárbaramente las cosas en abstracto. Y hay que considerarlas vivas, palpitantes, latentes, indivisas de la realidad inexorable.
I sobre el periodisme i l'escriptura en general:
Esta es, querido Sarrió, la manera que tienen los hombres de escribir sus historias. Creemos saber todo y no sabemos nada. Nuestras imaginaciones caprichosas es lo que nosotros reputamos en axiomas infalibles. Y así la mentira pasa por verdad y la iniquidad es justicia.
I acabava al text amb una referència a allò que ara anomenem memòria i que es modela a conveniència segons els interessos de cadascú:
El tiempo y la distancia lo borran y trastuecan todo. No sabemos lo que pasa a nuestro lado: ¿cómo saber lo que ha pasado en tiempos remotos y lo que ocurre en luengas tierras?
(Com bona part de les grans figures humanes, Azorín és també contradictori. Practicà el periodisme durant mitja vida i fou diputat a Corts durant dotze anys).
En les lectures d'aquests dies hi trobo aquests dos textos sobre l'exercici de l'escriptura. Són ben diversos: l'un és un poema, l'altra prosa, però ambdos retraten visions certes de l'ofici i de la missió d'escriure.
D'Eloy Sánchez Rosillo, Razón de ser (Autorretratos, 1989):
Si miras hacia atrás, ves que tu vida ha sido,
sobre todo, este anhelo, un papel y una pluma;
el cuarto en el que escribes a solas unos versos
que hablan de ti y, al tiempo, manifestar desean
el misterio del mundo.
Te han cambiado los años.
Y fuiste despojándote lentamente de muchas,
de muchísimas cosas que fueron importantes
para ti en su momento. El viento va arrastrando
sin cesar hojas secas. Y apenas te pareces
a aquel que en las distintas etapas del camino
has ido siendo.
Mas, a pesar de los cambios,
En tu pecho aún alienta el afán que mantuvo
bien trabada, immutable, la identidad profunda
de tu ser sucesivo. Y sigues escribiendo.
Y, al escribir, pretendes, con legítimo orgullo
y humildad y obediencia, servir a la poesía
y cumplir tu destino.
Así, vas levantando
poco a poco una obra que, si el cielo lo quiere,
no ha de morir contigo. En ella, tu existencia
halla razón de ser. Tú no estarás un día,
pero, a través del tiempo, vivirán tus palabras.
Y darán los hombres testimonio de ti.
Azorín, en un capítol del llibre Antonio Azorín (1903) descriu una escena, succeïda a Alacant, en la qual un home s'atura al carrer per saludar Antonio Azorín (que és el mateix autor sense acabar de ser-ho; això de l'autoficció no és creació de fa dos dies). Arran d'això, escriu:
Este hombre que se ha acercado a mí es un admirador mío. Yo no le conozco, pero él ha querido expresarme sus simpatías. Estos sencillos homenajes son la recompensa de los que ejercemos la noble profesión de la pluma. Escribe uno un libro, publica unos treinta artículos, y la crítica habla, los compañeros hacen sus comentarios. Todo esto, ¿qué importa? Todo esto está previso. Pero este pedazo de conversación que oímos al paso y en que suena nuestro nombre, esa carta anónima que nos felicita, ese lector entusiasta -como este Bellver- que estrecha rápidamente nuestra mano con efusión, con sinceridad, y luego se marcha... todo esto, ¡qué grato es y cómo compensa del trabajo rudo y de las tristezas!
Nosotros, como el Hidalgo Manchego, tenemos algo de soñadores; una ilusión nos vivifica. Vivimos pobres; gastamos año tras año nuestras fuerzas sobre los libros; la muerte sorprende nuestros cuerpos fatigados en plena vida; si trasponemos la juventud, nuestra vejez es mísera y achacosa; vemos aupados por las multitudes á hombres fatuos, miesntras nosotros, que damos a la Humanidad lo más preciado, la belleza, permanecemos desamparados... Y un día, en nuestra soledad y en nuestra pobreza, un desconocido se acerca á nosotros y nos estrecha con entusiasmo la mano. Y entonces nos creemos felices y consideramos compensados con este minuto de satisfacción nuestros largos trabajos.
En el nostre món, la imatge va guanyant terreny a la paraula. Cada vegada costa més que la gent llegeixi, la comunicació es basa en imatges i vídeos, els textos (quan n'hi ha) són cada cop més breus i els arguments escrits, més pobres... Hi ha qui se sent còmode, fins i tot eufòric, en aquest nou ordre. No escriguis tant, diuen. Tanmateix, els humans ens seguim expressant amb paraules i el llenguatge, oral o escrit, segueix sent el nostre instrument per expressar les idees; sense paraules no hi ha expressió del pensament. Per tant, la substitució de la paraula per la imatge no passa de ser una quimera i l'únic que aconsegueix és empobrir-nos. Perquè debilitar el llenguatge, disminuir la nostra capacitat d'expressar-nos, implica finalment afeblir el pensament.
(Lògicament queden fora d'aquesta reflexió les arts que, per definició, són visuals).
***
Per llegir òrgans de comunicació oficials sempre serà millor llegir el BOE o el DOGC que La Vanguardia. El llenguatge administratiu acostuma a ser més precís i fidedigne.
(Cada vegada em passa més: llegir diaris em provoca vergonya aliena).
***
Assisteixo a la presentació del llibre de poemes El fruto siempre verde de Manuel Astur a la Central. Afirma Astur que escriu poesia quasi diàriament i que només amb la tragèdia sent que la poesia desapareix de la vida. A mi, en canvi, la poesia del món se'm fa invisible molt fàcilment (massa), sobretot quan els aspectes pràctics de la vida prenen el comandament. No puc veure poesia enlloc quan he de fer gestions burocràtiques, quan tinc una reunió de feina, quan he de tenir una discussió amb els meus fills, quan he d'anar al dentista, quan l'Espanyol perd, quan he de trucar a Naturgy perquè em retornin uns diners cobrats de forma indeguda. I després necessito un treball de jardineria -podar, desbrossar, sembrar, regar, esperar- per recuperar la calma i l'assossec que la poesia necessita per germinar.
Tanmateix, com em diu l'amic P., si porto uns dies en mode poeta, ho he d'aprofitar.
***
Fa molts anys (dècades), en una entrevista de feina, em van preguntar si escrivia també poesia. Crec que la conversa -o, més ben dit, l'interrogatori- va arribar a aquest punt després de constatar que escrivia articles en premsa i que m'agradava escriure en general. L'entrevista era per un lloc de treball en una empresa farmacèutica i vaig intuir clarament que la meva resposta havia de ser negativa, fos veritat o no, que no recordo si en aquell moment ho era. No obstant això, crec que la mentida és un recurs perfectament legítim -fins i tot, recomanable- en aquest context.
En aquells anys -potser en fa trenta- aquell tipus d'entrevistes eren quasi psicoanalítiques. Ara, són aparentment més plàcides, tenen un altre to, un vernís més amable. No obstant això, crec que no deixen de ser un reflex de l'evolució del nostre món actual, on l'aparença sovint és una contradicció de la realitat.
***
Llegir Azorín és, per a mi, un camí cap a la calma. No és només això, lògicament, però si seguim amb els símils hortícoles, podríem dir que és un adob per a la poesia quotidiana. Segurament això és fruit del seu llenguatge límpid, de l'expressió clara, dels seus escenaris calms i antics, que et transporten a un altre món, igualment plàcid i antic, d'un altre temps.
***
En este sillón verde, está sentado Azorín. Tiene ante si una maleta abierta. Y de ella va sacando unas camisas, unos pañuelos, unos calzoncillos, cuatro tromitos encuadernados en piel y en cuyos tejuelos rojos pone: Montaigne. (Azorín, Antonio Azorín, 1913).
Un bon equipatge.
***
Trobar, en bons poetes, exemples de poesia clarament narrativa em reconforta.
***
Tot escriptor pretén, lògicament, publicar. Ara bé, l'obsessió per publicar a qualsevol preu, acaba sent nociva.
***
He comprat un llibre de poesia, dedicat per l'autor a l'anterior posseïdor. És un llibre de fa quaranta anys i fa una olor a fum de tabac, potser de fa també quatre dècades, que resulta profundament i estranyament agradable.
Passo unes hores a Madrid. He de deixar la maleta en una consigna. A l'estació ja no n'hi ha. N'he buscat una que es troba uns carrers més enllà. M'han enviat uns codis que permeten obrir la porta del local, on no hi ha ningú, i l'armari on deixar la maleta. He de comptar el temps per anar-hi -abans i després- i quadrar-ho amb els horaris dels trens. Al final, tot resulta fàcil i còmode, però d'entrada, aquestes complicacions pràctiques, resulten una molèstia que em dificulta el gaudi despreocupat del moment. En realitat, aquest fet no és més que un fractal del que em succeeix, en conjunt, a la vida.
***
Al museu Thyssen, tot i haver-hi fet unes quantes visites, quedo novament sorprès per la riquesa de la col·lecció. Com es pot arribar a confegir una col·lecció privada d'aquestes dimensions i qualitat? Em resulta difícil respondre a aquesta pregunta.
Faig l'exercici, sempre difícil (per no dir impossible) de mirar de triar un sol quadre per endur-me a casa. Aconsegueixo arribar a una final: el retrat de Giovanna Tornabuoni, de Ghirlandaio, i una petita verge de Van der Wyden. Es troben en sales contigües del pis de dalt, fent cantonada, al meu racó preferit del museu.
***
Sortint del Thyssen i sense gaire temps per més, m'arribo a la llibreria Antonio Machado. El llibre que busco el tenen a l'altre llibreria, a la plaça de las Salesas. Seria interessant poder costar-m'hi, però el temps no em dóna per mes. Faig el camí de tornada, desviant-me una mica pel Prado i els Jerónimos. En passar per la plaça de la Lealtad, penso que aquell racó recorda una mica, paradoxalment, Londres. Potser per la forma semicircular -un crescent- per jardinet intern -verd, reixat, amb uns grans arbres caducifolis- o pel cert silenci que s'hi respira. Quan torno a agfar el passeig del Prado, aquest silenci es trenca absolutament per la multitud de cotxes que hi circulen i quan m'endinso pels carrerons que hi ha a l'altra banda del passeig, a recollir la maleta, el paisatge ha canviat radicalment.
***
En aquestes hores passades a Madrid, constato que la solitud se'm fa incòmoda, a diferència del que m'havia passat sempre. Després, ho comparteixo amb l'R., que em diu que això forma part del camí cap a la senectud.
***
Esperant el tren de mitjana distància a Atocha: precarietat en el servei, en les condicions de l'espai, en el tracte que es dóna als viatgers. La constatació de que, en aquest país, s'ha invertit molt en les noves infraestructures, vistoses i ostentoses -l'AVE, per exemple- però ben poc en les ja existents, que, a banda de velles, són tristes, pobres, depriments.
***
Al tren, acabo la breu novel·la El volumen del tiempo, de l'autora danesa Solvej Balle. El que hauria pogut ser un bon conte acaba sent, al meu parer, una novel·la reiterativa, allargassada i monòtona, fins al punt que el que més m'acaba interessant són els elements perifèrics i adjacents a la història. El fet de tractar-se només del primer volum d'una història encara més llarga em resulta sorprenent.
***
Al tren, acostumo a tenir poca sort amb els companys de viatge.
Estic combinant la lectura de dos diaris, de característiques ben oposades. Diario del afuera, d'Annie Ernaux, busca recollir impressions, imatges, gairebé flaixos, de la realitat que es troba l'autora en els seus viatges diaris en tren, en el seu recorregut quotidià per botigues, supermercats, carrers. Volgudament, se centra en indrets que podríem etiquetar com a llocs sense caràcter. En una de les entrades, Ernaux, explica clarament la seva pretensió:
Por qué cuento, describo, esta escena, como otras que figuran en estas páginas. ¿Qué busco, con todas mis fuerzas, en la realidad? ¿El sentido? A menudo, pero no siempre, por hábito intelectual (aprendido) de no abandonarse únicamente a la sensación: "situarla por encima de mí misma". O bien, al anotar los gestos, las actitudes, las palabras de las personas con las que me cruzo me da la impresión de estar cerca de ellas. No les hablo, solo las miro y las escucho. Pero la emoción que me dejan es real. Quizá busco algo de mí en ellos, en su forma de comportarse, en sus conversaciones. (A menudo, "¿por qué yo no soy esta mujer?", etcétera).
És un exercici interessant i l'autora sap transcendir la realitat immediata, aparentment insípida, i situar les sensacions per sobre de sí mateixa. Però, estranyament, tot i l'afinitat que sento envers aquest exercici, el resultat final m'acaba deixant, no sé ben bé per què, força indiferent.
L'altre diari -tot i no ser estrictament un diari- és el Diario de un acercamiento, de Vicente Valero. Aquests escrits, de naturalesa diversa, tenen una dimensió ben diferent. Si l'escriptura d'Ernaux és pràcticament un impressionisme plein air, Valero busca volgudament les profunditats i transita gairebé per camins de l'abstracció (o que, almenys, a mi em resulten sovint abstractes). La insularitat -centrada en la seva Eivissa- té un paper fonamental en l'obra i és precisament tot el que fa referència a aquest entorn insular -la descripció d'un món tan llunyà al meu, el record d'un temps passat en què el turisme encara no havia deixat una empremta tan marcada- la part del llibre que m'ha resultat, paradoxalment, més propera. La rememoració d'episodis familiars d'infantesa, el dibuix, amb quatre trets aïllats, de la figura del pare, la caracterització dels diferents tipus de platges, el record del primer viatge en vaixell, la confecció precisa del caràcter quasi remot d'una illa perduda en les boirines de temps... són, per a mi, alguns dels elements més valuosos d'aquest exercici literari.
***
Llegim i llegim i no ens adonem de la maleïda dificultat que té escriure amb precisió allò que volem expressar.
***
Una altra dificultat majúscula de l'escriptor -o de qui escriu- és saber (o poder) agafar distància respecte els condicionants que imposa la vida quotidiana. L'escriptura requereix sinceritat, intimitat, llibertat, crítica... i això és difícil de compaginar amb les convencions que exigeix la vida. Pla ja va escriure sobre la impossibilitat d'aïllar-se d'aquestes limitacions, que són bàsicament l'economia, l'educació, el pudor, la convivència.. És un fet sobre el que he escrit també en alguna altra ocasió, però que em resulta quasi obsessiu, especialment perquè el grau d'influència d'aquests factors és inversament proporcional al resultat i reconeixement literaris de qui escriu. Tots aquests factors limitants que podríem situar sota un paraigua anomenat convencionalisme només poden ser obviats per qui li rellisca la pluja perquè vesteix un impermeable anomenat glòria.
***
Al metro, un petit borrissol vermell va movent-se d'un costat a l'altre del vagó. Sembla tenir vida pròpia. És una imatge hipnòtica. Quan surto del metro i agafo el camí cap al pàrquing, sento un moviment entre les heures que hi ha al costat de la paret del cementiri de les Corts. En surt una rata, que ràpidament torna a amagar-se entre les fulles. En el seu recorregut entre les plantes fa una fressa que, un cop conegut el seu origen, fa estremir.
Com si la realitat volgués contradir el meu escrit d'ahir i mostrar-me que el canvi d'any és alguna cosa més que una simple convenció, el jorn s'ha despertat antitètic al que han estat aquests últims dies. Ni rastre de sol ni de gebre, només boira i grisor. Les teulades humides i despullades del lleu mantell de cristall blanc, la llum del nou dia, apagada i trista. Com si ens haguéssim despertat en un altre món. I com si aquest nou any volgués reptar-me, llevant-me d'entrada allò que m'agrada de l'hivern i deixar-me envoltat de tenebres. Només passades unes hores, quan hem tornat de caminar, la boira sembla voler aixecar-se i ens deixa un sol tímid, enteranyinat, cec.
***
Les felicitacions d'any nou: costa imaginar-me res més avorrit i tediós. Les que pretenen ser ocurrents són, tanmateix, les pitjors.
***
Fa trenta anys vaig portar-li al meu pare de Londres una bufanda. La venien en una botiga del carrer Portobello i pretesament era de llana escocesa. Ara la tinc jo i, efectivament, deu ser de llana perquè està impecable. És de quadres verds i blaus. Me la poso sovint, per recordar el meu pare i també perquè quan vaig a passejar per aquests camps i muntanyes, a l'hivern, em faig la mistificació de sentir-me una mica anglès. O escocès, que, des d'aquestes latituds nostres, amb perdó, ve a ser una mica el mateix.
***
L'R. fa bé en recordar-me que aquest hòrrid dia que és el 31 de desembre té una cosa bona: els meravellosos episodis que hem llegit dels diaris de Trapiello i que succeeixen sempre aquest dia a la casa de Las Viñas a Extremadura. Possiblement, encara que costi triar, el millor d'aquests diaris.
***
Ahir vam anar a passejar per l'Oller. Vam admirar les belles cases que hi ha en aquest paratge. Són cases d'estiueig construïdes entre principis i mitjans del segle passat, de diferents estils, però, a diferència del que succeeix amb les cases construïdes dècades més tard, costa trobar-ne una de lletja. Algunes tenen les teulades agudes, quasi a l'estil suís, d'altres són d'obra vista, amb teula mediterrània, alguna reverbera amb les últimes tonades del modernisme. Tenen grans jardins, on creixen arbres majestuosos: cedres, avets, teixos... Quasi no passen cotxes per aquells carrers que semblen conduir-nos a una altra època i a un altre món.
***
Només he estat una vegada a Mallorca. Tenia tretze anys, en fa més de quaranta. A Menorca només hi he passat tres dies i a Eivissa, cap. Tanmateix, vaig publicar un petit diari, el Cuaderno de Binissaida, dels dies passats a Menorca. I fou una editorial mallorquina, El gall, qui va publicar-me el primer volum dels diaris. Un dels escriptors actuals que més admiro és mallorquí, José Carlos Llop, i he fet amistat amb un altre magnífic escriptor de Mallorca, Daniel Capó, un dels articulistes actuals que sap llegir millor el nostre món. Lamento que Emili Manzano no escrigui més, perquè cadascun dels seus llibres és un regal. Si hagués de triar un poema en català, fàcilment podria ser El pi de Formentor. Igualment, potser el novel·lista català que més hagi llegit sigui Llorenç Villalonga. Dit això, em costa trobar una explicació a per què no vaig mai a Mallorca ni a la resta d'illes. És un misteri.
