Grècia (IV)

Pikoulianika. M'és impossible recordar el nom d'aquest poble: sempre he d'anar a mirar-lo al mapa. Allí és on ens vam hostatjar per visitar la ciutat bizantina de Mistras, una joia abandonada des de fa segles, que conserva algunes esglésies i monestirs d'immens valor artístic. Seguint un parell de quilòmetres més la carretera que porta a l'antiga ciutat, s'arriba a aquest petit poble, enfilat a la falda de la serralada del Taigeto. Mentre esperem que ens donin l'habitació, ens asseiem a la terrassa, amb vistes a la planície d'Esparta. La poderosa Esparta és avui en dia una ciutat petita i moderna, lletja com gairebé totes les ciutats gregues de nova construcció. Des de la nostra posició es veu el conjunt d'edificacions blanques i homogènies, envoltat de muntanyes. Aquesta terrassa dona a la carretera secundària que puja el Taigeto, per on quasi no circulen cotxes. Regna el silenci. No sé per què, l'indret té un aire de poble provençal. Les grans mates de romaní que envolten la terrassa desprenen un flaire intens, només el zumzeig de les vespes trenca el silenci. Si tinguéssim un rellotge de paret, ens adonaríem que el tic-tac del temps és lent, pausat, abúlic. Les habitacions del nostre hostatge tenen una terrassa a l'est, sobre la plana d'Esparta, on toca el sol tot el dia, i una a l'oest, que acarona les muntanyes de la serralada. Des d'aquí tenim a tocar els boscos on s'alternen els xiprers, els avets i els caducifolis. Són boscos de muntanya, que s'enfilen aquí fins als mil metres i, més amunt, en els cims que no veiem, superen els dos mil. Enmig d'aquestes alçades més properes s'hi veuen algunes cases, magníficament construïdes amb pedra i fusta. En una d'elles oneja elegant, blanca i blava, una gran bandera grega. Darrere la nostra casa, hi ha algun camp d'oliveres, tocat aquí i allà, amb el verd més intens d'algun fruiter. Quan esmorzem en aquesta terrassa, se'ns acosten sempre un parell de gats famèlics -omnipresents també- per mirar d'arreplegar alguna cosa. Quan deixem les tasses i plats usats a la cistella, llepen les restes de iogurt. Les vespes són un visitant més molest. Embogeixen amb la fruita tallada i s'ofeguen estúpidament en els vasos de suc de taronja. L'abundància dels esmorzars que ens serveixen, en contraposició amb la fam d'aquests animalons, em genera una certa recança. La felicitat (temporal) d'aquest paradís, també. Ens banyem a la piscina fins que el sol s'amaga darrere les muntanyes, tan properes.  La frescor de l'aigua allibera la calor acumulada durant el dia. Quan se'n va el sol, arriba la fresca. És un luxe -un altre- portar un jersei mentre sopem. De dia, en canvi, es fa notar la calor. Pujar fins el castell suposa un esforç considerable. La ruta de les esglésies i monestirs bizantins requereix bones cames, però val la pena. Les visitem quasi en solitari. En un parell, hi treballen les restauradores dels frescos. Prenen cafè, xerren i riuen mentre treballen. Ens ignoren. La impressió que fa entrar, en primera instància, a l'església de Mitròpolis és difícil de descriure. La combinació de solitud, bellesa i història, acompanyada de la sensació de sentir-se tan afortunat, t'acosta a la síndrome de Stendhal. Després, la ruta segueix amb els monestirs de Pantanassa, Vrontochion o Perivleptos, i amb l'església de Santa Sofia. Resulta difícil d'assimilar el que hom veu, encara que el recorregut es faci de forma pausada. Afortunadament, i paradoxalment, és un indret poc visitat. A Pantanassa, ben enfilada a la muntanya, encara hi viuen monges. La seva presència es nota per la cura del lloc, engalanat amb jasmins, campsis i buguenvíl·lies. Una papallona reina, amb els seus dibuixos de zebra, vola pausadament entre aquestes flors. Fa de tastaolletes en els diferents calzes florals i s'escapa capriciosament de les nostres fotografies. Encenem ingènuament un parell de candeles a l'església. Seran l'empremta fugaç del nostre pas per aquí.

Al vespre, al poble nou de Mistras és festa major. Fum i cridòries. Un mercat desordenat té un cert aire àrab. També el tenen els càntics de l'església. A les brases hi couen souvlakis i en els marbres, uns homes vestits de blanc -ben brut- tallen porcs rostits i n'emboliquen les racions amb paper d'estrassa. Els nens pugen als autos de xoc i als cavallitus. Les parades venen eines, olles i roba de camuflatge. Hi ha molt soroll. Estic a punt de comprar una gerra de coure per servir retsina. Al final no ho faig i me'n penedeixo. Ja no en trobaré enlloc més. Serà difícil autoenganyar-me amb postisses nits gregues al jardí de casa.