Interludi francès

Com ja acostuma a ser habitual, del nord ens arriben males notícies. Quan vegi's afaitar la barba del veí francès posa la teva a remullar, podria ser la nova dita. França ens va per davant -només en el sentit temporal- en molts aspectes i és una mena d'herald que ens assenyala els problemes que tindrem. La difícil (per usar un eufemisme) integració de la immigració massiva de fe musulmana, la proliferació de guetos a la perifèria de les grans ciutats o a les petites ciutats de província, la insostenibilitat de l'actual estat del benestar o la implantació de màfies de narcotraficants cada cop més poderoses i violentes són alguns dels enormes problemes que afronta el país veí i que ens anuncia com un pregoner malastruc. Ara, ha caigut l'enèsim govern de la segona presidència de Macron. El president, que fou la gran esperança blanca del centre moderat europeu, ha resultat ser un fracàs absolut. Els seus errors d'estratègia política, especialment la mala lectura del resultat d'unes intranscendents eleccions europees, han portat el país a l'abisme. Les aliances preelectorals amb l'extrema esquerra han volgut ser contrarestades amb l'elecció de primers ministres de centredreta, que s'han cremat com un llumí quan han volgut aplicar les inevitables polítiques d'austeritat. L'Assemblea Nacional es troba polaritzada entre dos extrems, a dreta i esquerra, que miren únicament l'horitzó dels seus interessos electorals. Però, a qui hauria d'interessar realment heretar un país trinxat? La República és, com diu el tòpic, un gegant amb peus de fang. I el seu president, que no té res de gegant (ni literalment ni al·legòrica), la fa caminar amb rumb incert. O sense rumb.